El joc infantil

Pares, pedagogs i educadors coneixen la importància que el joc té en la vida dels infants. Malgrat l’existència d’una extensa bibliografia sobre joc i educació, el joc no sempre és vist com un dels mitjans més adients per aprendre. Encara avui hi ha qui considera el joc només una activitat per distreure’s i gaudir, en contraposició a les activitats pròpiament d’aprenentatge escolar, per tant, hi ha qui pensa que a l’escola no s’hi va a jugar, sinó a aprendre. Així, no estarà de més insistir en l’extraordinari valor educatiu del joc en la mesura que contribueix al desenvolupament de l’infant. Per tant, cal entendre el joc com una activitat molt seriosa amb la qual l’infant aprèn de forma natural.

La transcendència del joc en la vida dels infants queda recollida en l’article 7 de la Declaració dels Drets de l’Infant, adoptada per l’Assemblea General de l’ONU el 30 de novembre de 1959.

Article 7 de la Declaració dels Drets de l'Infant:

“L’infant ha de gaudir plenament de jocs i recreacions, els quals han d’estar orientats a les finalitats que persegueix l’educació; la societat i les autoritats públiques s’esforçaran a promoure la satisfacció d’aquest dret.”

Què és el joc?

El joc és una activitat universal, una constant antropològica que trobem a totes les cultures, una activitat que l’ésser humà practica al llarg de tota la seva vida. Per tant, és una activitat transcendental, fonamental per a l’home, fins al punt que de la seva manifestació i possibilitats d’expressió en pot dependre considerablement l’evolució, el desenvolupament i la maduració.

Etimològicament la paraula joc ve del llatí Iocus–i, que significa diversió, esbarjo, broma, passatemps.

L’heterogeneïtat del comportament lúdic fa que no hi hagi una definició unitària del concepte de joc. Diferents autors han definit el joc, però la majoria s’han centrat en aspectes concrets del comportament lúdic, hi ha poques definicions que engloben tot el camp lúdic.

Farem diferents aproximacions a la definició de joc amb el propòsit d’emmarcar-ne la conceptualització.

Rüssel (1958) defineix el joc des d’una perspectiva psicològica i atenent al joc infantil: “El joc és una activitat generadora de plaer que no es realitza amb una finalitat exterior a ella, sinó per ella mateixa”.

Elkonin (1980) dóna una versió més social: “El joc és una activitat en què es reconstrueixen, sense finalitats utilitàries directes, les relacions socials”.

Un dels estudiosos clàssics del joc i del context lúdic és Johan Huizinga, pensador holandès autor de l’assaig Homo ludens (1938). En aquest assaig, mostra com la cultura neix d’un impuls lúdic, en forma de joc. Totes les activitats i ocupacions, fins i tot les més lligades a les necessitats bàsiques (menjar, dormir, etc.) tenen forma lúdica en els seus inicis.

Etimològicament la paraula joc ve del llatí Iocus–i, que significa diversió, esbarjo, broma, passatemps.

L’autor considera el joc com “una acció o activitat voluntària, realitzada dins de certs límits, fixats en el temps i en l’espai, que segueix una regla lliurement acceptada, però completament imperiosa, proveïda d’una finalitat en si mateixa, acompanyada d’un sentiment de tensió i alegria i d’una consciència d’ésser quelcom diferent d’allò que és la vida corrent”. Per a Huizinga, en el joc hi ha tres elements essencials:

  • Llibertat: és important que l’infant se senti lliure per actuar com vulgui; un bastó pot ser l’escombra de la bruixa o un cavall.
  • Aïllament: l’infant s’aïlla, se situa en un temps i un espai concrets, diferenciats de la vida comuna.
  • Reglamentació: hi ha reglamentació, que implica tensió i concentració però també alegria, ja que ens situem en un món que s’escapa de les normes quotidianes i comunes.

Huizinga destaca tres trets essencials del joc: llibertat, aïllament i reglamentació.

  • El joc és l'activitat per excel·lència de l'infant
  • El joc és l'activitat per excel·lència de l'infant

V. Navarro (1993) considera el joc “una activitat recreativa natural d’incertesa sotmesa a un context sociocultural”. En la seva anàlisi es poden observar els aspectes següents:

  • Activitat: el joc implica la realització d’una acció motriu.
  • Recreació: la prioritat del joc es troba en l’entreteniment, és un passatemps.
  • Natural: el joc és una activitat que sorgeix lliurement i és espontània.
  • Incertesa: la incertesa és la situació que es genera en l’evolució del joc, en el qual es juga per saber què passarà, exposant-se a situacions fictícies. V. Navarro defensa aquesta incertesa en tots els tipus de joc (joc funcional, per les situacions imprevistes; jocs de fantasia, per la irrealitat a què se sotmet; joc de regles, pel dubte en el resultat final).
  • Context sociocultural: l’àmbit i ambient en què es desenvolupa influeix directament sobre el joc que es realitza. Les accions que es realitzen en el joc mantenen una estreta relació amb l’ambient, idees socials, formes d’organització de grup socials, etc., reproduint la situació i context sociocultural on es realitzen els jocs.

En general, podem considerar que el joc:

  • És un mitjà de socialització, expressió i comunicació, amb el qual l’infant supera el seu egocentrisme, establix relacions amb els seus iguals i aprèn a acceptar punts de vista diferents al propi.
  • Permet a l’infant conèixer-se a si mateix, als altres i establir vincles afectius.
  • Desenvolupa les funcions psíquiques necessàries per als aprenentatges com la percepció sensorial, el llenguatge, la memòria, etc., així com les funcions físiques (córrer, saltar, equilibri i coordinació).
  • Estimula la superació personal a partir de l’experimentació de l’èxit, que és la base de tota autoconfiança.
  • Ajuda a interioritzar les normes i pautes de comportament social, ja que si els infants no respecten les normes de joc que ells mateixos es donen, se sancionen.
  • És la base de tota activitat creativa, ja que promou la imaginació.

Característiques del joc infantil

Per poder parlar de joc, abans ens hem de posar d’acord per establir quan considerem que un infant està jugant i quan no, i en què ens basem per fer aquesta afirmació. De vegades resulta discutible i difícil afirmar-ho amb seguretat. Per tal de facilitar la conceptualització del joc, ens serà útil conèixer les seves característiques, els trets que s’observen en la conducta dels nens i nenes i que ens porten a pensar que està jugant. En aquest sentit, podríem dir que el joc infantil presenta les característiques següents:

El joc pel joc

Segons Wallon, l’infant troba alegria en l’activitat lúdica, tot i que no la busca, no persegueix cap propòsit que no sigui “el joc pel joc”.

  • El joc proporciona plaer: el joc és l’activitat fonamental de l’infant, li proporciona plaer i diversió. Això no ha d’excloure necessàriament l’esforç, ja que també la satisfacció es pot produir pel grau de dificultat del joc. La mostra d’alegria i gaudiment són els millors indicadors de l’activitat.
  • L’activitat lúdica durant la infància té una finalitat en si mateixa: es juga pel plaer que produeix. No respon a un fi extern. Com a situació fictícia que és, el resultat és conseqüència de la pròpia activitat i no va més enllà. A més, l’absència d’exigències externes allibera l’infant de la por a equivocar-se o a no complir amb les expectatives, potenciant d’aquesta manera la iniciativa i la creació.
  • L’infant juga aquí i ara: el que li interessa és la pròpia conducta i no tant el resultat o producte d’aquesta. És a dir, es dóna més importància als mitjans que als fins, la qual cosa no vol dir que no es tinguin presents, sinó que aquests poden anar variant al llarg del joc, per tal que encaixin amb els mitjans que es van descobrint a mesura que transcorre el joc.
  • El joc és lliure, espontani, no condicionat per reforços o imposicions externes: l’infant no s’ha de sentir obligat a jugar. El joc permet la llibertat i la iniciativa dels participants.
  • El joc és ficció, simulació: és el desenvolupament d’una situació inexistent i mancada de transcendència. És “fer com si…”, fer possible un món de fantasia on els desitjos es poden fer realitat gràcies a la simulació i la fantasia. Amb el joc, l’infant, transforma el món exterior adaptant-lo a les seves necessitats.
  • El joc és una activitat que implica acció i participació activa de l’infant: explorar, pensar, moure’s, etc.

El joc és una activitat voluntària que troba el que busca en ella mateixa i en el desenvolupament del seu propi procés. El joc, per al nen o nena, és una activitat molt seriosa en què s’implica totalment (sentiments, pensaments, etc.). La pràctica del joc li serveix per demostrar i afirmar la seva personalitat.

Les característiques del joc s’han de prendre com a orientació per tal d’ajudar a la conceptualització del joc i de la seva importància en el desenvolupament de l’infant. Evidentment, a la realitat es poden veure situacions clares de joc que no compleixen totes aquestes característiques. Resulta habitual mesclar treball amb joc; a l’escola, realitzar tasques i activitats d’una manera lúdica i distesa constitueix la base de moltes propostes pedagògiques, no sempre es poden complir totes les característiques assenyalades però, si més no, ens poden servir de referent per a la conceptualització del tema que ens ocupa.

Teories del joc

Al llarg dels anys s’han elaborat nombroses teories sobre l’origen, les característiques i les finalitats de l’activitat lúdica. N’hi ha que es contraposen, d’altres es complementen en un intent de comprendre l’ambivalència lúdica, la qual, d’altra banda, es dóna en gran nombre d’espècies animals.

Per tal de facilitar l’estudi de les diferents teories, les dividirem en dos grans grups, amb els respectius autors i la seva visió i interpretació del joc. També es farà menció d’aquells pedagogs que amb les seves propostes han reivindicat el joc com la metodologia més adequada en l’etapa infantil.

En la taula es mostren les diferents teories agrupades en dos grans blocs: les teories clàssiques i les modernes.

Taula Teories sobre el joc
Teories clàssiques 1. Teoria de l’excés d’energia de Spencer
2. Teoria del descans de Lazarus
3. Teoria de la recapitulació de Hall
4. Teoria de l’exercici preparatori de Groos
Teories modernes 1. Teoria de l’autoexpressió de Freud
2. Teoria de Buytendijk
3. Teoria de la ficció de Claparède
4. Teoria de Piaget
5. Teoria sociohistòrica de Vigotsky i Elkonin
6. Teoria de l’enculturació de Sutton-Smith i Roberts
7. Teoria ecològica de Brofenbrenner
Teories pedagògiques 1. Freidrich W. A. Froebel
2. Rosa i Carolina Agazzi
3. Ovide Decroly
4. Maria Montessori
5. Célestin Freinet
6. Elionor Goldschmied

Teories clàssiques

Les teories clàssiques se situen des de mitjans del segle XIX fins al primer terç del segle XX i destaquen pel seu èmfasi evolucionista. Aquests pensadors se centren en l’estudi de la naturalesa humana i només tracten el tema del joc incidentalment. Les teories clàssiques son: la de l’excés d’energia, la del descans, la de recapitulació i la de l’exercici preparatori.

1) Teoria de l’excés d’energia. Segons Spencer (1855), si es consideren les diferents espècies, s’observa que com més desenvolupades estan, més juguen, ja que han de destinar menys temps a satisfer les seves necessitats bàsiques. Això s’explica si es té en compte que les activitats serioses estan destinades a la conservació de l’espècie.

  • Segons Halls, en els jocs d'empaitar l'infant reprodueix la recerca de la presa.
  • Segons Halls, en els jocs d'empaitar l'infant reprodueix la recerca de la presa.

Spencer considera el joc el resultat d’un excés d’energia acumulada. El joc infantil es justificaria com una manera de canalitzar l’energia que no es gasta, en no haver de realitzar activitats serioses, ja que les necessitats són satisfetes per d’altres. Desconnectades de les activitats adreçades a la supervivència, les activitats estètiques i lúdiques són un luxe, una manera de malbaratar l’energia.

Aquesta interpretació no té en compte el fet que l’infant juga encara que prèviament hagi estat fent una tasca que li hagi suposat molt de desgast d’energia.

2)Teoria del descans. En contraposició a la teoria anterior, Lazarus (1883) veu el joc com una activitat alliberadora dels problemes, de les inquietuds i que afavoreix el descans. Considera el joc com un descans després de la feina.

3) Teoria de la recapitulació. S. Hall (1904) aborda el joc des d’una perspectiva evolucionista i hi veu la confirmació de la hipòtesi segons la qual el desenvolupament ontogenètic és una recapitulació de l’evolució filogenètica. Veu que hi ha una analogia entre els diferents estadis del desenvolupament embrionari i els grans períodes de l’evolució de les espècies. En aquest sentit, Hall fa una classificació dels jocs infantils per ordre d’aparició, on es reflecteix en cada individu la lògica de l’evolució de l’espècie. Des d’aquest plantejament, creu que els jocs a l’aigua es donaran abans en l’infant que els jocs de pujar als arbres, precisament perquè els peixos van precedir els micos en l’ordre d’aparició com a espècie. Així mateix, l’infant, des del moment que neix, mitjançant el joc fa una mena de recapitulació de l’evolució de l’home. Al començament es comporta com un animal (juga a agafar-se i a aixecar-se), després com un salvatge (jocs d’amagar-se reproduint la recerca de la presa) i així successivament fins a arribar a jocs més complexos i de nivell superior, jocs de construcció, jocs d’estratègia, etc.

Aquestes teories donen una visió evolucionista a l’explicació de la naturalesa del joc infantil i, malgrat hagin quedat desfasades, han servit per plantejar el joc infantil com un concepte clau a l’hora d’entendre el desenvolupament humà, i alhora, fer reflexionar sobre la importància del joc en la vida dels infants.

Classificació dels jocs

Groos va fer una classificació dels jocs en els animals i en les persones a partir de les funcions de l’organisme: jocs de lluita, afectius, de moviment, de reconeixement, etc.

4) Teoria de l’exercici preparatori. K. Groos (1901) considera el joc una manera de practicar o exercitar els instints abans que aquests estiguin completament desenvolupats.

S’inspira en l’obra de Darwin i pensa que si els organismes juguen és perquè el fet de jugar suposa un avantatge per a la supervivència de l’espècie. Així, el joc és útil com a exercici preparatori, d’entrenament d’aquelles habilitats que haurà de desenvolupar quan sigui adult. Per exemple, l’infant, en el joc simbòlic, imita l’adult en moltes de les seves accions.

Per a aquest autor, el joc seria únicament un aprenentatge per a la vida, però descuida el caràcter lúdic del joc, ja que l’adult, que suposadament ja està preparat per a la vida, segueix jugant.

Teories modernes

Les teories modernes es desenvolupen al llarg del segle XX fins a l’actualitat. En aquestes, el joc durant la infantesa passa a ser un element d’estudi rellevant en tant que contribueix al desenvolupament humà. Les teories denominades modernes son: l’autoexpressió de Freud, la de Buytendijk, la de ficció de Claparède, la de Piaget, la sociohistòrica de Vigotsky y Elkonin, la de enculturació de suttan-Smith i Roberts i la ecològica de Brofenbrenner.

1) Teoria de l’autoexpressió de Freud. S. Freud (1905) estableix una analogia entre els somnis i el joc simbòlic, ja que tots dos permeten la projecció de l’inconscient, la realització de desitjos insatisfets. Vincula el joc a l’instint de plaer. El joc és una via que permet a l’infant expressar les seves necessitats i satisfer-les.

Si bé en un principi Freud només vinculava el joc al principi de plaer, després s’adonà que en el joc infantil actuen també les experiències de la vida real de l’infant. El joc passarà a ser també una via a través de la qual l’infant expressarà de manera inconscient situacions conflictives que l’angoixen. Amb l’avantatge que ara, en el joc, els esdeveniments reals, traumàtics no dominen el subjecte sinó que és ell que els domina. Per exemple, l’infant està angoixat perquè l’han d’operar d’apendicitis, la possibilitat de jugar a metges li permet reconstruir la situació a la seva mida, i així poder controlar-la, donar-hi solució i disminuir així la seva angoixa.

El joc esdevindria així un mitjà per canalitzar l’angoixa provocada per les experiències reals.

Seran aquestes característiques del joc infantil les que en permetran la utilització com a instrument de diagnòstic i de teràpia dels conflictes infantils.

Igual que en el cas dels somnis, el joc infantil expressa altres processos als quals no tenim accés directe. Permet la realització de desitjos sexuals inconscients, però també permet expressar l’angoixa provocada per les experiències de la vida real. Reproduint aquestes experiències doloroses a través del joc, l’infant reviu l’angoixa, tornant a fer present un sentiment traumàtic. Però el fet d’escenificar el trauma en aquest context li permet dominar-lo i adaptar-se millor a la realitat.

2) Teoria de Buytendijk. Buytendijk (1933) planteja una concepció del joc infantil completament oposada a la de Groos (teoria de l’exercici preparatori). Segons aquest autor, els infants tenen unes característiques i components clarament diferenciats respecte dels subjectes adults, per tant, els seus comportaments també seran diferents.

La timidesa, la impulsivitat, l’ambigüitat, la facilitat per distreure’s són condicions de la infància que possibiliten el joc infantil, és a dir, entre les característiques de la infància es podria situar el joc. Segons Buytendijk, la infància explica el joc; l’ésser viu juga perquè encara és jove.

Els jocs d’experimentació

Grooss i Claparède van agrupar els jocs sensorials, motors, intel·lectuals i afectius en una categoria anomenada jocs d’experimentació.

3) Teoria de la ficció de Claparède. Per a Claparède (1934), el joc és una actitud del jugador o jugadora davant la realitat. El joc és una manera d’interactuar amb la realitat que és determinada per factors interns de qui juga i no per les condicions i circumstàncies de la realitat externa. La clau del joc és el seu component de ficció. En el joc es poden satisfer els desitjos, superar allò que està prohibit o a què no es té accés. Claparède creu que l’infant, jugant, pot ser protagonista de les situacions creades, cosa que la societat li impedeix; per això el joc permet compensar les privacions del món que l’envolta.

4) Teoria de Piaget. Segons Piaget (1932), el joc és un reflex de les estructures cognitives i, a més, contribueix a l’establiment de noves estructures mentals. Les diverses formes que el joc adopta al llarg del desenvolupament infantil són conseqüència de les transformacions que experimenten les estructures cognitives.

L’infant s’ha d’adaptar constantment a un món físic i social que no comprèn gaire (s’ha d’adaptar a un món d’adults que té uns interessos i unes normes que encara li resulten externes). Com que adaptar-s’hi li resulta difícil i poc satisfactori, buscarà la manera d’assimilar aquest món dintre de les seves possibilitats, i ho farà a través del joc.

L’infant, per adaptar-se de manera intel·ligent a la realitat, disposa de dos mecanismes: el d’assimilació i el d’acomodació. Piaget veu en el joc el paradigma de l’assimilació, ja que permet a l’infant transformar la realitat segons les seves necessitats i així facilitar-ne la comprensió.

Segons Piaget, els mecanismes d’assimilació i d’acomodació són els que permeten a l’infant adaptar-se al seu entorn.

Abans d’adaptar-se al medi, l’infant oscil·la entre acomodacions que l’obliguen a reorganitzar les seves pautes de conducta en funció de la pressió del món exterior, per exemple, les diferents maneres de xumar, en funció que el líquid estigui al pit, al biberó o a la cullera.

En canvi, en l’assimilació, l’infant deforma la realitat en benefici de la seva organització interna. Quan l’infant assimila, sotmet objectes diferents a un mateix patró de comportament, per exemple: els esquemes motors s’exerciten amb els objectes que té al seu abast, independentment de les característiques de cada objecte; ho veiem quan juga a llançar qualsevol objecte que va a parar a les seves mans i tan aviat com se li recull, el torna a llançar; en això consisteix el joc. D’aquesta manera, va consolidant els esquemes que va adquirint (en aquest cas, esquemes motors), repetint el mateix patró de resposta amb diferents objectes i situacions. En la figura es mostra una representació dels mecanismes d’assimilació i acomodació.

Enfrontar-se a la realitat

Per a Piaget, l’infant té tres maneres d’enfrontar-se a la realitat:

  • Mitjançant comportaments d’acomodació, adequant la conducta a les circumstàncies exteriors (joc d’imitació).
  • Mitjançant comportaments d’assimilació, modificant el medi segons la seva voluntat (joc simbòlic).
  • Mitjançant comportaments adaptats en que les dues formes anteriors guarden un equilibri, unes vegades serà l’infant qui imposi els seus desitjos, d’altres serà el medi que s’imposarà a l’infant.

Figura Els mecanismes d’assimilació i acomodació

En l’acomodació és el medi qui imposa la seva llei, en l’assimilació és el subjecte qui la imposa.

Segons Piaget, el desenvolupament condiciona el joc. Les transformacions que experimenten les estructures intel·lectuals de l’infant es manifesten també en el tipus de joc.

La repetició d’esquemes motors fora del seu context habitual es transforma en accions que representen una situació no present. Fer com si begués es converteix en un símbol que representa el vas, el líquid i l’acció de beure.

El símbol és l’estructura mental que fa possible la ficció i amb aquesta nova adquisició s’inicia el joc simbòlic (entre els 2 i els 7 anys).

Per a Piaget, la capacitat de simbolització és una fita que l’infant assoleix primer de manera individual (joc en paral·lel o joc egocèntric) i només després passa a ser una representació col·lectiva. Hi ha una edat en la qual els infants, encara que estiguin jugant junts, cadascun desenvolupa el seu propi tema i, si entren en contacte, ho fan de manera fortuïta (un fa una pregunta i l’altre pot ser que li respongui alguna cosa que no té res a veure). Ara bé, jugant junts, el símbol es socialitza i passa a tenir el mateix significat per a tots els participants. Però el referent d’aquest significat el treuen del seu entorn quotidià i principalment dels adults, que actuen com a models.

Manifestacions simbòliques

Segons Piaget, el conjunt de manifestacions simbòliques són la imitació, el llenguatge, el dibuix i la imatge mental, totes permeten representar la realitat sense haver de limitar-se al moment en què té lloc l’acció que representa.

Aquesta concepció del joc simbòlic que té Piaget xoca amb la que té Vigotsky. Piaget considera que el joc simbòlic és, en la primera fase, individual –responent al tipus de pensament egocèntric de l’infant d’aquesta edat– i només després passa a ser socialitzat, mentre que Vigotsky considera que el símbol apareix per designar alguna cosa per a algú. El joc simbòlic, en tant que activitat compartida amb altres infants, suposa la superació del pensament egocèntric. Per tant, Vigotsky creu que el joc simbòlic és socialitzat des del seu inici.

Seguint amb la teoria de Piaget, més endavant el joc es transforma en joc de regles, que necessita la representació simultània de les accions dels diferents jugadors. La pràctica va fent cada cop més complexes les regles que regulen les seves interaccions lúdiques. També canviarà la seva concepció de la regla: d’identificar les regles com a quelcom extern, invariable, procedent de l’adult, a ser producte d’un acord entre els jugadors.

El grau de desenvolupament d’un infant en un moment donat condiciona el tipus de joc i la manera de jugar.

5) Teoria sociohistòrica de Vigotsky i Elkonin. Aquesta teoria s’inclou dintre de l’anomenada escola soviètica. Vigotsky (1933, 1966) va ser el seu precursor i després la van continuar els seus deixebles entre els quals hi ha Elkonin (1980).

Per a Vigotsky, hi ha dues línies de canvi evolutiu que conflueixen en l’ésser humà civilitzat. Una de les línies depèn de la biologia i consisteix en les variacions que tenen lloc en els organismes com a efecte de la necessitat d’adaptació. L’altra és sociocultural i fa referència a les modificacions produïdes pel fet de viure en societat. Viure en societat ha provocat en l’home la necessitat de comunicar-se i l’aparició del llenguatge. Aquestes capacitats promouen una reestructuració de les funcions biològiques i l’aparició de les capacitats superiors (capacitats intel·lectuals). La memòria, l’atenció, la percepció i el pensament serien atributs que es presenten inicialment de manera natural o elemental i que el procés d’adquisició de la cultura els converteix en socialitzats o superiors.

Les funcions per a la supervivència ens són donades biològicament i les funcions específicament humanes són resultat del contacte social.

El joc ajuda al desenvolupament de les capacitats físiques i psíquiques. L’exigència pròpia, l’element de tensió que implica les ganes de superació i la relació amb els altres, que implica compartir jocs, són elements estimulants de les diferents capacitats.

El joc com a activitat social

Per a Vigotsky, el joc és una activitat fonamentalment social que facilita el coneixement d’un mateix i dels altres, així com de la realitat que tots les respectin.

Segons Vigotsky, el joc condiciona el desenvolupament. El joc contribueix a l’adquisició i consolidació de les capacitats mentals superiors. Facilita el pas d’unes adquisicions incipients i immadures a d’altres de consolidades i permanents.

El joc evoluciona a mesura que l’infant creix. En un principi, el joc es basa a imitar la realitat de la manera més exacta possible. Amb l’aparició del joc simbòlic, moment en què discerneix entre l’objecte i el seu significat i pren consciència de les relacions amb els altres, l’infant s’interessarà pel joc més social.

El joc simbòlic apareix quan l’infant és capaç de separar l’objecte del seu significat (quan fa servir un pal com a cavall, el significat “cavall” queda independitzat de l’objecte original). A continuació passa per una zona intermèdia d’ajustament de regles on tot el seu interès estarà dirigit a la realització conscient d’un propòsit per tal d’aconseguir-lo. I en la darrera etapa es busca per damunt de tot establir unes normes i que tots les respectin.

Respecte al joc simbòlic o joc sociodramàtic, com s’anomena en la tradició russa, al principi consistiria a escenificar situacions i interaccions que l’infant observa en els adults, però de manera fraccionada. A mesura que va adquirint més consciència de les relacions amb els altres, necessita la cooperació dels altres nens i nenes per tal que tinguin papers complementaris al seu, necessitarà regles que organitzin cadascun d’aquests papers per crear autèntiques situacions socials. Aquests canvis suposaran el pas d’un joc més individual a un altre de més social.

Inicialment, els infants juguen de manera natural, no interessa el resultat, no hi ha autodisciplina, ni una consciència del paral·lelisme amb la realitat. En el joc de la infància humana, els motius o els temes són socials però imperfectes, fins que l’infant aconsegueix fer un salt qualitatiu que el porta a considerar la perfecció en la representació del paper.

Vigotsky considera el joc com el motor del desenvolupament infantil en tant que crea contínuament zones de desenvolupament pròxim (ZDP).

La zona de desenvolupament pròxim (ZDP) és l’espai que separa la capacitat d’un infant de realitzar una tasca o problema individualment, utilitzant únicament els seus propis recursos (nivell de desenvolupament real,NDR), de la capacitat de realitzar una tasca o problema amb l’ajut d’una altra persona més experimentada, sia un adult o un altre company o companya més capaç (nivell de desenvolupament potencial, NDP). Aquesta noció és molt important en la seva teoria. Vegeu la figura.

:figuratitle:Zona de desenvolupament pròxim de Vigotsky

:::

  • El joc contribueix a la socialització i a la transmissió de valors.
  • El joc contribueix a la socialització i a la transmissió de valors.

L’origen del joc és l’acció espontània de l’infant, però orientada socialment. Es pot veure quan un infant agafa una pinta i se la posa a la boca, l’adult intervé orientant aquest joc en un determinat sentit, i és probable que l’infant deixi de posar-se la pinta a la boca i comenci a pentinar la nina. D’aquesta manera, el joc contribueix a la socialització dels individus i a la transmissió de valors. Quan juga a mestres, li permet explorar què és un mestre, i la clau del seu comportament serà veure els seus companys des del paper de mestre.

En la teoria sociohistòrica té gran importància l’entorn social, l’ajut dels altres com a facilitadors del desenvolupament de les potencialitats individuals.

6) Teoria de l’enculturació de Suttan-Smith i Roberts. La teoria de l’enculturació de Sutton-Smith i Roberts (1964, 1981) planteja que hi ha una relació entre els tipus de valors que s’inculquen en una determinada cultura i els tipus de jocs que promou aquesta cultura. Segons aquesta teoria, el joc actuaria com a transmissor de valors. Els jocs es classificarien segons si promouen aspectes com la força física, l’atzar o l’estratègia.

7) Teoria ecològica de Brofenbrenner. Un dels representants de la teoria ecològica és Brofenbrenner (1979), que considera que el joc està determinat per diversos factors ambientals, físics i culturals.

Destaca el paper dels entorns en els quals transcorre la nostra vida. Considera la persona com un organisme actiu, com un sistema que encaixa dins d’un altre, establint relacions recíproques entre ells, de manera que, en canviar un element, tot el conjunt també canvia.

Cada persona es relaciona d’una determinada manera amb el seu ambient, amb els objectes, persones i situacions que l’integren. El que veritablement importa per a la conducta i el desenvolupament és com es percep l’ambient, més que com pot ser objectivament.

El seu plantejament es basa en la comprensió de la conducta de les persones, que exigeix analitzar-la en funció dels diferents contextos on es mouen (escola, família, treball, etc.) i a la vegada aquests s’influeixen mútuament.

Les edats són molt importants en les percepcions de l’entorn. La casa on vivíem quan érem petits i que recordàvem, ara quan hi tornem després dels anys, la veiem molt més petita. Els records que tenim de la infància de certs llocs no coincideixen amb la percepció que en tenim en edats posteriors.

El joc és el mètode per excel·lència que tenen els humans per aprendre i conèixer

Una qüestió clau en aquesta teoria és com sorgeix i com va canviant la percepció de la realitat en la consciència de l’infant i amb la seva interacció amb el medi. Al principi, l’infant confon les característiques subjectives i objectives del seu entorn, la qual cosa li pot provocar frustració. De mica en mica, el món imaginari de l’infant i la realitat es van aproximant. Per tant, en el desenvolupament del seu món fantàstic, al principi, el que succeeix en el joc és real i per això pot creure que té poders per volar com el seu heroi Superman. Posteriorment, l’infant anirà esdevenint capaç de diferenciar fantasia i realitat i intentarà fer-les compatibles en la seva vida quotidiana.

El joc, des d’aquest plantejament, reflecteix l’entorn tal com el percep l’infant i evoluciona a mesura que es va fent capaç de relacionar-se i modificar-lo segons les seves necessitats i desitjos.

El joc està format per una sèrie de conductes bàsiques que apareixen en activitats de joc i en altres activitats no lúdiques; però a partir del moment en què es parla de joc és perquè aquestes activitats es viuen d’una forma especial i, per tant, cal ser cautelosos en voler interpretar-los.

Des d’aquest plantejament s’insisteix molt en la importància que té per al correcte desenvolupament de l’infant l’existència de criteris educatius comuns entre els pares i els educadors responsables d’altres contextos com ara l’escola, la ludoteca, l’esplai, etc.

L’infant, mentre juga, es coneix a ell mateix, descobreix el seu entorn, es relaciona amb els altres, des d’un posicionament en el qual no perd el control de la situació, s’expressa i experimenta en un entorn adaptat al seu ritme i possibilitats, fet a la seva mida. Aquests coneixements, fruit de l’experiència i adquirits a través del joc, els podrà aplicar a la vida quotidiana i, en un futur, a la vida adulta.

La pedagogia lúdica

Froebel, les germanes Agazzi, Decroly i altres pedagogs van reconèixer el valor pedagògic de l’activitat lúdica i el van aplicar a les propostes peda-gògiques que desenvoluparen.

1) Freidrich W. A. Froebel (1782-1852) donava molta importància a l’educació preescolar i considerava el joc un dels mitjans fonamentals per al desenvolupament de l’infant, ja que és la seva primera activitat instintiva i és la base per al seu futur com a persona.

Per això, segons aquest pedagog, cal que l’educador pari atenció i tingui cura del joc infantil facilitant-lo, creant espais apropiats, dirigint aquest joc i donant-li el paper preponderant que té en el procés educatiu d’aquesta etapa.

L’activitat lúdica compliria els objectius següents: exercitar la força i l’agilitat dels cos, desenvolupar els sentits, la intuïció, la creativitat; establir vincles afectius i tenir control de la voluntat.

Per posar en pràctica la seva metodologia, va crear un material de joc denominat dons o regals, constituïts per materials com ara pilotes de diferents colors agafades a un cordill, capses que contenen materials geomètrics de diferent tipus (cubs, prismes triangulars, figures que poden donar lloc a diferents composicions…). Es tracta d’un material variat que dóna a l’infant moltes opcions.

2) Rosa i Carolina Agazzi (1866-1951 i 1870-1945), coneixedores del mètode de Froebel, del qual van prendre alguns elements, adoptaren postures pròpies en relació a l’educació infantil.

La seva metodologia es basa en el respecte a la llibertat i espontaneïtat de l’infant mitjançant la proposta d’activitats lúdiques. La seva aportació original i moderna és la d’utilitzar materials reciclats per jugar i per a qualsevol altre tipus d’activitat a l’aula infantil.

Segons el mètode de les germanes Agazzi les activitats educatives s’apleguen en els àmbits següents: exercicis de la vida pràctica, exercicis de llenguatge, educació musical, exercicis de discriminació intel·lectual, manualitats, jardineria i horticultura, joc…

Aquest conjunt d’activitats pretenen desenvolupar habilitats i destreses variades com l’adquisició d’hàbits de la vida quotidiana, l’expressió d’afectes, desitjos, idees mitjançant la paraula, educar l’oïda i modular la veu, classificar els objectes, etc.

3) Ovide Decroly (1871-1932) pretenia “preparar l’infant per la vida” creant un ambient que ofereixi a l’infant l’estimulació que necessiti. Va concebre l’educació dels infants, de parvulari i primària, al voltant dels centres d’interès, fonamentats en dos principis:

  • Globalització: l’infant percep la realitat com un tot, no com un conjunt de parts interrelacionades entre elles.
  • Interès: la intervenció educativa estarà en funció de les necessitats de l’infant.

Decroly va considerar el joc, necessitat infantil, com el mitjà idoni per a l’autoeducació de l’infant i per al seu desenvolupament sensorial, motor i intel·lectual.

Segons aquest autor, el joc que s’ofereix a l’infant ha de reunir les qualitats següents:

  • Ha d’estar adaptat a les seves capacitats.
  • Ha d’afavorir les tendències positives de l’infant.
  • Ha de contribuir al desenvolupament de l’observació.
  • Ha de crear bons hàbits.
  • Ha de ser variat per tal de mantenir l’interès.

  • /-20

L'hort, centre d'interès

El centre d’interès constitueix el punt de partida de l’activitat educativa. A partir d’un tema interessant per a l’infant, s’organitzen les activitats de les diferents àrees d’aprenentatge. Aquesta imatge és un exemple de làmina que s’utilitza freqüentment per treballar l’expressió oral.

4) Maria Montessori (1870-1952) crea un material didàctic que és model d’inspiració de moltes joguines educatives que hi ha en el mercat, encara que aquesta autora no dóna gaire importància al joc ni a la fantasia. Es tracta d’un material ordenat i organitzat que està centrat en els sentits i la finalitat del qual és desenvolupar la intel·ligència. Pensa que el paper de l’educador és molt important, ja que organitza els materials en funció de la capacitat de l’infant i propicia un clima positiu perquè es doni l’aprenentatge, tot respectant la llibertat i la individualitat de cada infant.

5) Célestin Freinet (1896-1966) és el precursor de la metodologia que més s’utilitza en l’etapa d’educació infantil; és a dir, dels racons de joc i els tallers. Les seves tècniques pedagògiques propugnen que l’escola ha d’anar a la cerca de la vida i a la democratització de l’ensenyament.

Als annexos del web podeu ampliar la informació sobre la pedagogia de Freinet a l’EI.

L’aplicació de les seves tècniques a l’etapa infantil para atenció a la necessitat de seguretat de l’infant, a la necessitat d’estar actiu, a la capacitat de passar fàcilment del joc al treball, a la participació de l’infant en el seu propi procés d’aprenentatge, i així es fa cada vegada més responsable de les seves accions.

L’escola, en una època en què l’infant està mancat del contacte directe amb la vida, tracta de trobar noves formes de relació entre l’infant i el medi, l’infant i l’educador, i l’infant i la comunitat.

Els racons i tallers es basen en la filosofia que l’educador no és a l’aula com la persona que té el coneixement, sinó que està entre els infants, ajudant-los a orientar-se respecte als problemes que tenen i respecte als seus propis interessos. Es tracta d’organitzar un ambient atractiu i estimulador per al desenvolupament infantil.

6) Elionor Goldschmied (1910) ha fet les propostes metodològiques més actuals per a la llar d’infants. A ella es deuen les propostes de la panera dels tresors per als infants en el primer any de vida i del joc heurístic, adient per al segon any.

La panera dels tresors la va concebre per tal d’afavorir el desenvolupament de l’infant i com una eina que li permet aprendre de si mateix, de seu entorn immediat i de les persones que l’envolten, jugant tot sol amb objectes comuns.

  • Infants jugant al joc heurístic
  • Infants jugant al joc heurístic

El joc heurístic, igualment, va ser concebut per desenvolupar les capacitats infantils; en aquest cas, l’infant ha madurat prou i la seva acabada d’estrenar capacitat de desplaçar-se li obre noves possibilitats. És un joc en el qual, a través d’un material obert –és a dir, poc estructurat–, l’infant experimenta amb els objectes descobrint i entenent les possibilitats d’aquests materials.

Per concloure, podem dir que la major part de pedagogs, iniciadors de l’escola moderna i de l’escola activa reconeixen el valor educatiu del joc i, per tant, el consideren una eina imprescindible per a l’aprenentatge infantil. Així el joc es considera una activitat rellevant en la majoria de projectes i programes de l’etapa d’educació infantil.

Evolució del joc en l’infant

Els infants no juguen de la mateixa manera al llarg de la seva vida. Els jocs que observem en els més petits són ben diferents dels que observem en els més grans. A mesura que l’infant creix, els jocs es modifiquen i es transformen i l’evolució de l’activitat lúdica s’adapta al desenvolupament del nen.

  • Els jocs evolucionen amb l'edat.
  • Els jocs evolucionen amb l'edat.

Aquesta evolució del joc en relació amb l’edat no vol dir, en tots els casos, que desapareguin les formes de joc anteriors, sinó més aviat que es transformen i es fan més complexes.

Abans dels 2 anys, els infants desenvolupen els jocs funcionals. Centren el seu interès en l’exploració i l’actuació sobre els objectes gaudint d’aquells jocs que tenen un gran component sensorial i motor.

Posteriorment, a partir dels 2 anys, seran capaços de realitzar altres jocs més complexos, però encara mantindran l’interès pels jocs que provoquen sensacions o bé pels jocs que exigeixen una activitat física o motriu (córrer, saltar, empènyer…).

Complerts els 6 anys, els infants també passen a interessar-se pels jocs de representació, els quals apareixen al final dels 2 anys de vida i aniran adquirint rellevància a mesura que es vagi desenvolupant el seu llenguatge.

Paral·lelament al desenvolupament de noves capacitats, l’infant s’interessa per formes de joc més complexes, per a les quals no estava preparat anteriorment, però les formes de jocs anteriors no desapareixen, sinó que es transformen i s’enriqueixen amb les noves possibilitats i capacitats.

Tipus de jocs segons l'edat

El joc és una activitat innata en l’infant, és una acció espontània que li permet descobrir tot el que l’envolta i relacionar-s’hi. El tipus de joc va d’acord amb l’edat i passa per diferents etapes depenent de l’evolució de l’infant.

Els infants juguen per aprendre com funciona el món i les altres persones (infants, pares o altres adults) que també formen part del seu món.

Passem a comentar alguns dels jocs típics dels infants a mesura que avancen en edat. Els estudiarem agrupant-los per edats:

1) De 0 a 3 mesos. Als nadons els atreuen els objectes lluminosos i amb colors vius, sobretot si contrasten amb el fons, i els que es mouen i sonen. També la cara, la mirada i la conversa dels adults. En aquest sentit, els jocs que més els agraden són: fer pessigolles, massatges, carícies, expressions amb la cara i somriure, el propi moviment que fa que aparegui i desaparegui la seva cara, cançons de falda, cançons de bressol que els relaxen per anar a dormir.

Dels 0 als 3 mesos, el nadó utilitza de manera reflexa el seu propi cos (mans i peus) com a objecte de joc i també el de l’adult.

2) De 3 a 6 mesos. Dels 3 als 6 mesos, l’infant juga amb el seu cos, amb el de l’adult i amb objectes que pugui manipular. El seu cos (boca, mans, peus) i la mare són els seus materials de joc. El joc es basa en les seves capacitats per tocar, agafar, posar-se objectes a la boca, somriure a les persones, i emetre sons i moviments corporals en resposta als comentaris i carícies de la mare. Les situacions cara a cara amb l’adult (bany, menjar, canvi de bolquers) són molt importants per a l’infant.

  • L'inici del joc
  • L'inici del joc

3) De 6 a 9 mesos. Durant els 18 primers mesos l’infant es relaciona amb el món a través dels sentits i actuant sobre ell. Només existeix l’aquí i l’ara. Només actua. El seu primer joc és aconseguir repetir moviments involuntaris del seu cos (posar-se la mà a la boca). El següent joc serà reproduir reaccions en els objectes de fora (moure un sonall) fins a conservar aquest moviment. Després relacionarà els moviments dels diferents sentits.

De 6 a 9 mesos juga amb els seus peus, és capaç de girar lateralment, reptar, seguir la trajectòria d’un objecte i agafar-lo si està dintre del seu camp visual. Plora davant dels desconeguts, mentre que les persones que li són familiars li proporcionen prou seguretat i tranquil·litat per jugar i explorar. A mesura que es podrà aguantar assegut al terra serà capaç d’agafar dos objectes a la vegada i fer-los xocar o passar-se un objecte d’una mà a l’altra.

Dels 3 als 9 mesos, el joc de l’infant consisteix a explorar el seu propi cos i el de la mare.

4) De 9 a 12 mesos. De 9 a 12 mesos l’infant comença a buscar objectes que estan amagats. Quan un objecte li cau i desapareix del seu camp visual, serà capaç d’intuir on ha pogut anar a parar.

Un dels seus entreteniments serà tirar objectes, fer-los rodar, observar la seva trajectòria, el soroll que fan. Comença a comprendre la relació entre les parts en jocs senzills d’encaixos. A mesura que progressa la seva capacitat per desplaçar-se dret s’amplien les possibilitats d’exploració del seu entorn. Amb els desplaçaments s’inicia un període de perills, caldrà proporcionar-li espais segurs i rics en estímuls perquè guanyi confiança en les noves capacitats. Reconeix els objectes, sap com funcionen i que tenen una existència pròpia, sobretot els habituals del seu entorn, però buscarà l’adult per tal que li confirmi o no les seves suposicions sobre quin és el lloc on es desa cada cosa (el xumet al llit, la tovallola al bany…).

Dels 9 als 12 mesos, l’infant juga a explorar l’espai i els objectes, busca agafar-los, els colpeja, els llença…

5) De 12 a 18 mesos. De 12 a 18 mesos continua progressant en el coneixement del funcionament dels objectes (amb la cullera menja i dóna de menjar, amb el carretó transporta terra, objectes…), però el seu principal interès se centrarà a comprendre les diferents parts de què es componen les joguines: trencar per explorar, desmuntar, desvestir les nines, serà el seu nou entreteniment. També serà important l’exploració amb el seu propi cos (amagar-se o posar-se dintre de…, gronxar-se).

Durant el primer any de vida...

… el més important és la interacció que l’infant estableix amb l’adult: els jocs de falda i els de contacte són molt apropiats; les joguines poden ajudar i ser un element més d’aquesta interacció, però per elles mateixes perden interès.

Dels 12 als 18 mesos, l’infant intenta utilitzar els objectes segons les seves propietats i funcions més evidents.

6) De 18 a 24 mesos. De 18 a 24 mesos combina dues o més joguines en un tema simple. Fa composicions amb els blocs de construcció per després destruir i tornar a construir (cases, ponts…).

Reprodueix amb les seves joguines (la caseta, el cotxe, les nines…) el coneixement que té de les activitats de la vida quotidiana (a casa, a l’escola).

Dels 18 als 24 mesos, l’infant combina dues o més joguines en un tema simple de joc.

  • Als 2-3 anys guanyen destresa amb les mans i els dits.
  • Als 2-3 anys guanyen destresa amb les mans i els dits.

7) De 2 a 4 anys. Al llarg dels dos primers anys de vida el joc és fonamentalment individual i d’exploració. Si juga en companyia, normalment és amb l’adult. Les interaccions amb els iguals generalment acostumen a ser conflictives: baralles, protestes, empentes per prendre’s joguines… Però entre els 2 i els 4 anys es produiran canvis d’especial rellevància en els diferents tipus de jocs:

  • Ara l’interès de l’infant se centra en els jocs que impliquin saltar, córrer, enfilar-se, gronxar-se, etc.
  • Respecte a la motricitat fina, guanyen precisió, la qual cosa es reflecteixen els jocs d’enfilar, fer encaixos i construccions.
  • En els jocs d’imitació i reproducció d’escenes de la vida quotidiana també es busca la màxima precisió i fidelitat al model. També els agrada explorar situacions noves, manipular materials diferents utilitzant la seva creativitat (amb la terra fa un pastís, amb pedres, carreteres…).
  • En l’aspecte social, a partir dels 2 anys l’infant comença realment a interessar-se pel que fan els altres nens i nenes. El joc és encara individual. Malgrat que juguin a un mateix joc un grup de dos o tres infants,no s’ajusten les conductes dels uns amb les dels altres. Apareix la figura dels observadors. És freqüent que hi hagi algun infant observant com els altres juguen. Al final dels 4 anys s’inicia el joc en grup on hi ha acord de punts de vista i intercanvi entre els jugadors. Primer entre dos, després entre tres i progressivament es va ampliant el grup. Comença a aparèixer la figura del company o companya preferit, però normalment obeeix més a les relacions d’amistat dels respectius pares i mares que a les preferències dels infants.

Dels 2 als 4 anys, l’infant adquireix la capacitat de representació que li permetrà sortir de l’aquí i l’ara.

8) De 4 a 6 anys. De 4 a 6 anys continua progressant en el domini dels materials i de l’entorn, però el canvi més espectacular és en l’àmbit dels jocs socials.

  • Augmenta el nombre de membres del grup fins a vuit o deu, on cadascú ha de jugar bé el seu rol sota la supervisió de la resta de membres del grup.
  • El grup és encara poc estable.
  • Prefereixen jugar nens amb nens i nenes amb nenes, però també poden arribar a jugar junts i fins i tot amb infants més petits quan els convé, sobretot per realitzar certs rols (es necessita un nen per fer de pare, una nena per fer de mare i la filla serà una nena petita).

A partir de la progressiva evolució i complexitat dels jocs socials s’anirà creant una estructura grupal, apareixerà el líder del grup, els que obeeixen, els que no accepten les imposicions i formen un subgrup, etc.

Dels 4 als 6 anys, l’infant busca la relació amb els iguals. Els jocs socials adquireixen cada cop més importància.

9) De 7 a 12 anys. De 7 a 12 anys van adquirint importància els jocs de competició en grup, la necessitat d’organitzar-se. Van diferenciant el que és joc del que són altres activitats serioses. Prefereixen jugar sols, sense la presència de l’adult.

Tipus de jocs segons l'estadi evolutiu

El tipus de joc d’un infant d’un any no és el mateix que el d’un de tres anys. Les formes de joc evolucionen en la mesura que l’infant va madurant.

Per explicar l’evolució del joc infantil es presenta la proposta de Piaget i la de Wallon.

Tipus de jocs segons Piaget

Segons Piaget, el joc dels infants està determinat pel nivell de desenvolupament cognitiu, i adopta diferents modalitats en funció de l’estadi de desenvolupament de l’infant. En cada estadi es donen diferents formes de joc, però sempre n’hi ha un que predomina i que Piaget considera característic d’aquell estadi, com es pot veure en la taula, on es destaca en un color més fosc el tipus de joc característic d’aquell estadi, malgrat que puguin donar-se a la vegada els altres tipus de joc. Aquesta classificació inclou quatre tipus de joc: el joc funcional o d’exercici, el joc simbòlic, el joc de regles i el joc de construcció.

Taula Classificació del joc segons Piaget
Estadi sensoriomotor (0-2 anys) Joc funcional Joc de construcció
Període preoperacional (2-6 anys) Joc funcional Joc simbòlic Joc de construcció
Període d’operacions concretes) (6-12 anys) Joc funcional Joc simbòlic Joc de regles Joc de construcció
Període d’operacions formals (més de 12 anys) Joc funcional Joc simbòlic Joc de regles Joc de construcció

1) Joc funcional o joc d’exercici. Aquesta forma de joc, pròpia d’infants menors de 2 anys, no constitueix plenament un joc, sinó l’activitat que desenvolupen espontàniament en repetir algunes accions que han realitzat inicialment per casualitat. S’anomena joc funcional perquè és una manifestació de funcions amb un valor biològic i psicomotor. Acompanyen el control que progressivament va adquirint del seu cos (agafar, llepar, colpejar…), són jocs o activitats que permeten que l’infant exerciti les seves noves possibilitats sensorials i motrius.

El que és realment important en aquest tipus de joc són les accions sobre els objectes. El fet d’agafar coses, de llepar-les, de colpejar-les, de balbucejar, etc., permet a l’infant exercitar noves possibilitats, partint de moviments espontanis que posteriorment repeteix, buscant sensacions de vegades sensorials i de vegades motrius.

Per a Piaget, l’infant repeteix aquestes accions, al principi, sense cap intenció, amb la finalitat d’adaptació. Quan l’infant casualment fa moure un mòbil que té al seu bressol, o provoca un so determinat, tendeix a repetir-lo i a adaptar-s’hi. És a dir, repeteix la mateixa acció pel plaer que li produeix i això li permet consolidar-la, perfeccionar-la.

El joc funcional s’inicia en l’estadi sensoriomotor i es conservarà, en part, durant els anys següents. En aquest estadi li agraden els jocs de balanceig, d’agafar i amollar objectes, d’aparèixer i desaparèixer davant l’adult, també es descobreix al mirall.

Els jocs funcionals afavoreixen en l’infant el desenvolupament dels sentits, del moviment i el coneixement de l’entorn. L’infant primer es centra en el coneixement del seu propi cos i les seves possibilitats de moviment; paral·lelament descobreix el cos dels altres. Després se centra en el coneixement del objectes i de l’espai.

2) Joc simbòlic. El joc simbòlic està considerat com l’autèntic joc. És el joc propi dels infants a partir dels 2 anys, moment en què apareix la capacitat de representació que li permetrà sortir de l’aquí i l’ara.

Fer com si...

Jugar a fer com si… permetrà a l’infant conèixer i integrar-se en el seu entorn social. També jugar amb les seves preocupacions, expressar-les i buscar solucions.

En el joc simbòlic o de ficció, l’infant, representa accions reals o imaginàries: es transforma en un personatge, fa com si… Pot utilitzar joguines (nines, cotxes, etc.) o qualsevol objecte, utilitzant-lo com si fos… transforma els objectes representant-ne d’altres que no estan presents.

El que és important d’aquest tipus de joc és el que els objectes i les accions representen. L’infant pot desenvolupar accions sense necessitat de tenir material al seu abast, només ha de reproduir el gest. En aquest primer moment, el joc simbòlic estarà relacionat amb el medi familiar i social immediat, són els jocs de pares i mares, metges i infermeres, venedors i compradors…

En el joc simbòlic l’escombra es transforma en cavall, la capsa de sabates és un bressol… Fins i tot el mateix infant passa a ser un altre.

L’objecte normalment sol tenir una similitud perceptiva amb l’objecte representat. Com menys estructurada, menys sofisticada sigui la joguina, més possibilitats de joc oferirà.

Segons Piaget, en el joc simbòlic l’infant assimila la realitat adaptant-la a les pròpies necessitats. Per a Freud i els psicoanalistes, aquest tipus de joc permetrà a l’infant reviure i representar situacions conflictives de la seva vida o fantasies inconscients. Acostuma a basar-se en situacions que a l’infant li suposen certa dificultat. Així, és possible que jugui amb la nina fent que s’ho mengi tot o castigar-la per haver fet alguna cosa malament; intentant elaborar la problemàtica personal, però també, el que l’infant voldria que li passés realment.

L’infant pot donar de menjar a la nina o menjar ell mateix sense tenir ni menjar ni estris, només fent el gest…

Evolutivament, al principi és un joc en paral·lel (no socialitzat), al final de l’etapa juga amb altres infants. De mica en mica va descobrint els altres:

  • Jocs en paral·lel: predomina l’egocentrisme.
  • Jocs de ficció: es van establint regles.
  • Estableixen a què jugaran: juguem a…?
  • Reparteixen papers: jo seré… tu seràs…
  • El final del joc: ja no jugo més a…, ara juguem a…

Aquests acords són necessaris per evitar conflictes. Cal que hi hagi certa coincidència entre les experiències que tenen els diferents infants i la percepció que tenen del que representaran.

  • En el joc simbòlic l'infant imita i representa la realitat modificant-la segons les seves necessitats./-55
  • En el joc simbòlic l'infant imita i representa la realitat modificant-la segons les seves necessitats.

També és típic d’aquesta edat l’amic imaginari, un personatge amb qui el nen o nena juga com si hi fos de veritat. No ens ha de preocupar, desapareixerà gradualment.

En el joc simbòlic l’infant pot representar:

  • Conductes que fa habitualment mitjançant gestos exagerats: fer com si begués en un got.
  • Conductes que veu en els altres: fa com si llegís un llibre.
  • Projecta la seva conducta sobre un altre: nines.
  • Doble conversa: fa com si la nina parlés i es contesta a si mateix.
  • Imita una altra persona identificant-s’hi.
  • Juga amb altres infants representant rols.

Juntament amb el joc simbòlic es troba el llenguatge i el dibuix, que marcaran l’inici de la capacitat de representació.

El joc simbòlic marca l’inici de la capacitat de representació, correspon a l’edat de 2 a 7 anys. Ara l’infant pot representar accions reals o imaginàries, imitar les accions dels adults, transformar-se en personatge. És el joc de “fer com si…”.

3) Joc de regles. Aquest tipus de joc s’inicia durant la segona meitat de l’etapa de l’educació infantil i es desenvolupa plenament a partir dels 6-7 anys.

Com a principal característica destaca que l’infant ha d’aprendre a jugar, és a dir, ha de seguir unes determinades accions i alhora n’ha d’evitar d’altres que estan prohibides. S’han de seguir les regles del joc.

Mentre que en el joc simbòlic l’infant té totes les possibilitats de reviure i inventar, en el joc de regles el que ha de fer cada jugador està prefixat.

Els infants s’inicien en els jocs de regles de manera progressiva, començant amb regles molt senzilles que de mica en mica s’aniran fent més complexes.

Al principi, els infants consideren les regles de joc, no com un acord entre jugadors, sinó com una veritat absoluta, arriben a pensar que només es pot jugar de la manera en què ells ho fan. Progressivament i amb l’experiència de joc, aniran comprovant, inicialment amb una gran sorpresa, que es pot jugar al mateix joc però canviant les regles segons les variables de temps, espai, obstacles, etc. (en una altra escola juguen al mateix joc amb regles diferents).

La consciència que l’infant té de les regles del joc va evolucionant:

  • Inicialment, la regla no és coercitiva, pot no respectar-se, ja que l’infant encara no juga d’una manera pròpiament social.
  • Més endavant, la regla és sagrada i inamovible, ve de l’adult i sempre ha estat aquesta.
  • Quan l’infant ja ha assolit una certa maduresa, la regla sorgeix de l’acord entre els jugadors, pot modificar-se si tots els jugadors es posen d’acord.

En molts jocs de regles, els jugadors són l’element fonamental del joc i es necessita només l’espai adequat (cavall fort, fet i amagar…); són jocs on l’element motor, supeditat a les normes, és fonamental; mentre que en els jocs de taula, el material (cartes, tauler, dominó…) tindrà un valor fonamental, amb les regles pròpies de cadascun. En aquest cas, l’aspecte motor tindrà poca rellevància.

4) Joc de construcció. Entenem per jocs de construcció aquells en què, a partir de diferents peces, es tracta de relacionar-les, encaixar-les, apilar-les, enfilar-les, aconseguint una nova composició. Els infants els practiquen des de les primeres edats, però amb diferents graus de complexitat i intencionalitat.

Inicialment, els jocs de construcció estan supeditats als jocs motors: posar i treure objectes, encaixar peces, fer i desfer torres… Més tard, podran enriquir el joc simbòlic o donar-hi suport amb determinades construccions com ara castells, granges, garatges, casetes, etc.

Mitjançant els jocs de construcció...

…els infants s’introduiran en el món de les matemàtiques. En la seva activitat classificaran peces, seriaran, igualaran alçades… Tot pel seu propi interès.

Per als més grans es tracta de supeditar la construcció a un model extern, fins i tot que funcioni. Són els jocs en què amb diferents peces es poden arribar a construir objectes d’acord amb un model donat o real.

Els jocs de construcció faciliten la transició del joc al món del treball.

Moltes persones en l’edat adulta mantenen l’activitat característica dels jocs de construcció com a hobby (construcció o reproducció de vaixells, cotxes, edificis, etc.).

Tipus de jocs segons H. Wallon

Henri Wallon (París, 1879-1963), psicòleg i pedagog francès, considera que el desenvolupament de l’infant està influït per la maduració biològica i pel medi social; desenvolupament que no és continu, sinó que està sembrat de crisis que provoquen una reorganització contínua. Va descriure el desenvolupament mental de l’infant com una successió d’estadis. Va aprofundir en l’anàlisi dels aspectes cognitius, biològics, afectius i socials del desenvolupament infantil.

Wallon classifica els jocs, en funció dels estadis evolutius, en funcionals,de ficció, d’adquisició i de fabricació.

  • Jocs funcionals: són els que realitzen els infants molt petits, quan encara no tenen control sobre les seves reaccions. Són més aviat exercicis biològics i psicològics. La majoria de les vegades consisteixen a posar i treure, omplir i buidar, etc.
  • Jocs de ficció: apareixen cap als 2 anys. Poden ser simbòlics o d’imitació i es pot confondre la realitat amb la ficció, ja que s’hi representen situacions i rols de la realitat.
  • Jocs d’adquisició: l’infant reprodueix les paraules i els gestos que rep. Gaudeix escoltant i mirant contes, és més receptor que actor.
  • Jocs de fabricació: apareixen cap als 4 anys, van lligats als de ficció. Exerciten les habilitats manuals i creatives.

Joc i desenvolupament

El joc té una gran importància en el desenvolupament global i harmònic de l’infant. Ofereix moltes ocasions d’aprenentatge, perquè posa en marxa noves habilitats i desenvolupa les que ja estan apreses. Per mitjà del joc, l’infant explora el seu entorn i els éssers i objectes que l’envolten; aprèn a coordinar les seves accions amb les dels altres, aprèn a planificar i a valorar els mitjans per aconseguir allò que vol.

El joc contribueix al desenvolupament integral de l’infant.

El joc com a instrument d'aprenentatge

El joc és un instrument d’aprenentatge per a l’infant. Per exemple, si jugant observa que la pilota bota en un terreny dur i que es queda parada en un terreny fangós, està aprenent quins són els llocs més adequats per fer-la botar.

L’activitat lúdica és un dels principals i més efectius motors de desenvolupament. El joc possibilita a l’infant espais per assajar, provar, explorar, experimentar i, evidentment, interactuar amb els objectes i les persones del seu entorn i que a la vegada contribueixen a satisfer les seves necessitats de coneixement i d’acció.

El desenvolupament condiciona el joc en la mesura que les capacitats que es tenen en un moment donat determinen el tipus de joc en relació amb l’edat. D’altra banda, el joc actua com a motor essencial del desenvolupament destacant-ne el valor formatiu i la conveniència de respectar-lo i potenciar-lo.

Podem considerar el joc una activitat globalitzadora en el sentit que normalment incideix en diferents aspectes del desenvolupament (psicomotor, cognitiu, afectiu, etc.). Quan un nen imita l’adult picant de mans mentre canta, fa molt més que això, ja que també està coordinant el moviment de les mans amb la percepció auditiva i, a més, estableix una relació afectiva i social.

El desenvolupament condiciona el joc, però el joc també facilita el desenvolupament i l’educació.

Contribució del joc al desenvolupament sensoriomotor

Els jocs de moviment, amb el cos i amb els objectes, afavoreixen el desenvolupament psicomotor en la mesura que complementen la maduració nerviosa i estimulen la coordinació de les diferents parts del cos.

La possibilitat de moure’s unida a la seva curiositat innata permetrà a l’infant:

  • Explorar el seu entorn i ampliar les seves possibilitats sensorials (descobrir sensacions noves) i motrius (coordinar els seus moviments).
  • Estructurar la representació mental del seu esquema corporal.
  • Descobrir-se com a subjecte actor de les modificacions que provoca en els objectes del seu entorn.
  • Guanyar confiança en ell mateix per continuar descobrint el món exterior.

Els objectes que poden rodar, com ara la pilota, conviden l’infant a moure’s per anar a agafar-los, primer en posició bocaterrosa i després sobre les extremitats. En aquest sentit, és important que l’ambient sigui estimulant per a l’infant (anar canviant les joguines: ara una, desar-la i presentar-n’hi una altra). També és bo proposar-li experiències motrius noves que l’incitin a progressar.

Els jocs de moviment contribueixen al desenvolupament de la motricitat bàsica (llançar i recollir una pilota, jugar a bitlles, etc.) i la motricitat fina es desenvolupa exercitant la sincronització de moviments i la coordinació visomotriu (jocs d’encaixos, enfilar boles). Amb el joc també es desenvolupen moltes altres capacitats:

  • Els jocs d'encaixos desenvolupen la motricitat fina.
  • Els jocs d'encaixos desenvolupen la motricitat fina.

  • La coordinació dinàmica general (córrer a amagar-se, saltar a corda).
  • Equilibri (anar amb patins, anar a peu coix).
  • Precisió de moviments (bales, petanca).
  • Força muscular (picar amb un martell).
  • Control motor o resistència (joc de les estàtues).

Els jocs motors també permeten a l’infant prendre consciència del seu esquema corporal. L’infant, ben aviat, es va iniciant en el coneixement d’ell mateix com un tot. Quan juga amb les seves mans, quan amaga el cap, quan es descobreix al mirall, s’adona que tots aquests elements formen un tot: el seu cos. Els jocs o joguines que consisteixen a anomenar o assenyalar parts del cos, o els encaixos amb la figura humana tenen un paper important en la construcció de l’esquema corporal.

Limitar l’esquema corporal a un coneixement anatòmic seria erroni, ja que el jo de l’infant es va formant paral·lelament a través de les relacions que va establint amb les joguines. Aquestes passen a actuar com a mitjanceres i li permeten provar certes situacions de la vida real però a la seva mida, sense perills, controlant la situació. Així, pot tornar a reviure moments importants, que no ha comprès o que l’han impressionat. Però, a més a més, el joc li permet projectar-se en un jo futur que li agradaria ser (joc de rol).

L’esquema corporal fa referència al cos viscut i sentit fruit de les diferents relacions amb l’entorn.

El joc sensoriomotor també afavoreix el desenvolupament de les capacitats sensorials:

  • Percepció visual (jocs de buscar diferències en imatges quasi iguals), direcció i orientació en l’espai.
  • Percepció auditiva (jocs amb sons d’animals), sentit del ritme (ballar), sentit del temps (ordenar vinyetes).
  • Percepció tàctil (la gallina cega).
  • Percepció olfactiva (joc de les olors).
  • Percepció gustativa (endevinar què és: sal, sucre…).

Els jocs sensoriomotors afavoreixen el desenvolupament dels diferents sentits, de la motricitat bàsica i fina, i també de l’esquema corporal.

Contribució del joc al desenvolupament cognitiu

El joc és el principal camí que introdueix l’infant en el món de les idees, de l’abstracció.

Jugar per desenvolupar les estructures mentals

L’infant, en els jocs de construcció, al principi, agafa les peces, se les posa a la boca, les examina, les colpeja. Cap a un any aprèn a desmuntar-los; després descobreix que les peces es poden ajuntar de diferents maneres. Cap als tres anys serà capaç d’imaginar que ajuntant aquestes peces pot formar una casa, un cotxe, etc. S’adona que pot crear una cosa amb sentit a partir de coses sense sentit; a partir d’ara només li caldrà perfeccionar aquesta capacitat a través de l’exercici.

L’infant, amb el sol fet de mirar o escoltar, no aprèn, necessita experimentar, tocar. Amb l’acció sobre els objectes, tant si són joguines com si no, coneix les seves qualitats (forma, textura…) i també les seves pròpies capacitats de captar les coses. El joc li permet exercitar la seva intel·ligència, primer gràcies al descobriment de les formes, de la seva representació i utilització, i després gràcies a la investigació i la imaginació.

El joc és font d’aprenentatge en el sentit que permet a l’infant:

  • Adquirir noves experiències.
  • Tenir l’oportunitat de cometre errors i encerts.
  • Solucionar problemes.
  • Descobrir-se a un mateix.
  • Manipular, experimentar, explorar i conèixer el món exterior.
  • Superar l’egocentrisme, ja que en el joc es fomenten situacions que li permeten posar-se en el lloc de l’altre jugador, anticipar-ne el comportament i coordinar el seu punt de vista i les seves accions amb les del altres companys.
  • Desenvolupar la imaginació i la creativitat.
  • Discriminar entre fantasia i realitat.
  • Construir la realitat i diferenciar entre el jo i el no-jo.
  • Desenvolupar el llenguatge.

En la mesura que el joc és expressió i comunicació; la creació de personatges i la relació entre ells s’estableix a través del coneixement i el domini del llenguatge. L’expressió s’estimula en el joc simbòlic i també a través de jocs de titelles i la comunicació s’afavoreix en tots aquells jocs que realitzi en companyia d’altres infants o de l’adult.

El joc és el mitjà a través del qual l’infant elabora i desenvolupa les seves estructures mentals.

Contribució del joc al desenvolupament afectiu

Elaborar l'ansietat

Segons M. Klein, el joc és la forma que té el jo infantil d’elaborar l’ansietat procedent de la realitat dolorosa per a ell i de les seves pròpies pors.

Jugar és una necessitat per a l’infant, el joc contribueix al seu equilibri psíquic en la mesura que li permet canalitzar les seves emocions, i així reduir-les i poder-les controlar. L’ajuda a apropar-se i poder establir vincles afectius amb els altres; a demostrar el seu poder i autonomia, la qual cosa li permetrà superar conflictes afectius.

  • El joc és una font de plaer per a l’infant: per a ell, l’adult està investit amb tot el poder, però en el joc pot invertir els poders, pot invertir els rols de la vida real, la qual cosa, depenent de la situació li permet experimentar diferents tipus de plaer:
    • Plaer sensoriomotor.
    • Plaer de ser causa i provocar uns efectes.
    • Plaer de crear i destruir.
    • Plaer de fer allò que està prohibit.
  • El joc li permet elaborar l’ansietat interna i externa: l’infant expressa els seus sentiments, conflictes, pors, desitjos, fantasies, sense que hi hagi sentiment de culpa i alliberant la tensió, a través de la representació simbòlica.
  • Elabora experiències traumàtiques (havent estat castigat juga a castigar; davant l’angoixa que li suposa haver estat separat de la mare juga a aparèixer i desaparèixer).
  • Expressa i satisfà impulsos agressius (jocs de construir i destruir, imitar animals salvatges). És important que l’infant pugui expressar tots aquests sentiments, ja que quan surten a la superfície, l’adult pot ajudar-lo a elaborar-los de manera positiva.
  • Expressa i satisfà impulsos sexuals: moltes de les seves fantasies giren al voltant del que passa quan els pares tanquen la porta de la seva habitació i respecte a les diferències sexuals. Ho simbolitzen a través de jocs com el de la menjadeta, fer veure que menja o que dóna de menjar (experiències orals), jocs d’aigua i terra (experiències anals, on l’aigua simbolitza el pipí i la terra la caca), jocs de posar i treure, de metges, de parelles (experiències genitals).
  • El joc li permet aprendre a controlar les seves pors i a resoldre conflictes: en jugar, l’infant, desplaça a l’exterior les seves pors i les domina mitjançant l’acció (jugar a bruixes, jugar a espantar l’altre, els jocs a les fosques).
  • El joc contribueix al procés d’identificació amb l’adult (jocs de dramatització de rols) i d’identificació psicosexual (dóna informació anatòmica i satisfà la necessitat de tocar, de mostrar-se, i de veure i ser vist).

El joc contribueix a l’equilibri psíquic de l’infant i al desenvolupament de la seva personalitat.

Contribució del joc al desenvolupament social

El desenvolupament social fa referència al procés a través del qual l’infant assoleix els valors, normes, costums, rols, coneixements i conductes que la societat transmet i exigeix complir a cadascun dels seus membres.

El desenvolupament social implica, d’una banda, conèixer els valors i les normes de comportament del grup social al qual es pertany i, d’altra banda, comportar-se d’acord amb aquestes normes i valors. Per tant, cal diferenciar comportament de coneixement, ja que no sempre hi ha una coherència entre tots dos.

El desenvolupament afectiu és la base del desenvolupament social, ja que les primeres separacions de la mare (o de la persona amb la qual hagi establert aquest vincle afectiu), així com les primeres experiències amb els iguals fonamentaran les futures relacions socials. Des d’aquest punt de vista, el joc té un paper molt important en el procés de socialització de l’infant, ja que l’ajuda a incorporar-se a la societat a la qual pertany:

  • A través del joc descobrirà la vida social dels adults i les regles per les quals es regeixen aquestes relacions: en el joc, cada rol consisteix a complir les obligacions i exercir els drets que imposa.
  • El joc li permet identificar-se amb el model adult: imitar el món de l’adult l’ajuda a comprendre’l.
  • El joc fomenta la interacció i la cooperació amb els seus iguals: l’infant passa del joc egocèntric i solitari dels tres anys a la col·laboració amb els altres pròpia dels sis anys.
  • El joc és relació i també comunicació: el joc crea l’escenari de relació a través del qual sorgirà la necessitat i l’hàbit de comunicació.
  • El joc promou la superació de l’egocentrisme: compartint amb els altres, respectant el torn de joc anirà comprenent el punt de vista dels altres.
  • El joc és també l’àmbit que permet el desenvolupament moral, ja que suposa l’assimilació de normes de conducta: quan l’infant representa un rol, hi ha un model de conducta implícit al darrere, amb el qual l’infant compara i verifica la seva conducta.
  • El joc fomenta el desenvolupament de la consciència personal i de la sociabilitat: Amb el joc es crea un context relacional molt ampli que afavoreix el coneixement d’un mateix i dels altres. A més, li permetrà establir vincles, que s’iniciï el sentiment de pertànyer a un grup i que vagin sorgint les primeres amistats.
  • El joc, com a instrument de socialització, va evolucionant:
  • Fins als 2 anys, el seu interès pels altres infants és escàs; quan es dóna, normalment consisteix a agafar la joguina de l’altre. Els primers jocs els fa amb l’adult, ja que aquest és capaç d’adaptar-se a l’activitat del nen o nena (jocs de falda). Els primers contactes socials es produeixen amb l’intercanvi de somriures i gestos. El desig de contacte social, al principi, es tradueix amb jocs turbulents de contacte físic que li permetran anar regulant la seva força física.
  • Als 3 anys, el joc és egocèntric, consisteix bàsicament a investigar els objectes un infant al costat de l’altre.
  • Als 4-5 anys, comença a tenir un company o companya preferit de joc. El joc es va fent associatiu.
  • A partir dels 5 anys, el joc simbòlic es va fent més col·lectiu, es representen rols socials i es corregeixen els uns als altres. L’infant busca els altres per jugar.
  • Als 6-7 anys, els rols socials estan clarament definits. Sorgeixen els jocs col·lectius i organitzats, el seguiment d’unes regles a través de les quals anirà prenent consciència dels drets dels altres. Apareix el company de joc.

  • Als tres anys, el joc és egocèntric./-70
  • Als tres anys, el joc és egocèntric.

El joc ajuda l’infant a aconseguir un desenvolupament integral ja que li permet adaptar les seves conductes per a una total integració social, establir relacions adequades amb els objectes i amb les persones que l’envolten.

És principalment a través del joc que l’infant es desenvolupa, aprèn i es fa persona, en el sentit més ampli de la paraula.

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats