Els programes i activitats socioculturals amb infants en risc social: la seva implementació

A la nostra societat, un nombre significatiu d’infants menors de sis anys pateix o ha patit –o, com a mínim, hi ha la sospita que pot haver estat així– algun tipus de maltractament.

Quan sona l’alarma, es desplega tot un ventall de serveis i recursos de caràcter social per intentar avaluar, diagnosticar i aportar solucions als infants.

Serveis i recursos

El primer dels recursos que pot intervenir en aquest camp és el servei social més proper al ciutadà, és a dir, els serveis socials d’atenció primària.

Però la realitat mostra que un nombre significatiu del casos s’atenen des dels equips que formen els serveis socials especialitzats, o dit d’una altra manera, des dels EAIA.

Els equips d'atenció a la infància i l'adolescència (EAIA)

Dins dels equips que formen els serveis socials especialitzats, poden trobar els equips d’atenció a la infància i l’adolescència (EAIA), equips pluridisciplinaris formats, generalment, per un tècnic expert en psicologia, un tècnic expert en pedagogia i un tècnic expert en treball social (vegeu la figura). Estan distribuïts per tota Catalunya, depenen de DGIA i, segons el nombre d’habitants del municipi on estan inserits, en ocasions també depenen de l’ajuntament o bé del consell comarcal.

Els Equips d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència es posen en funcionament quan tenen coneixement, des de qualsevol dels orígens que es detallen a la figura, del cas d’un menor que és víctima d’algun tipus de maltractament. La seva actuació finalitza en el moment en què aconsegueixen solucionar la situació inicial del menor, ja sigui amb el manteniment o la tornada de l’infant a la seva família d’origen, en una família aliena o en un centre residencial.

Les tasques que realitzen els equips que formen els EAIA es poden resumir en:

  • Diagnòstic i valoració dels casos que els arriben –a la figura podeu apreciar totes les vies des d’on poden accedir els infants als EAIA–, és a dir, fan l’estudi tant dels infants com de les seves famílies.
  • Elaborar una mesura de caràcter tècnic aplicable al menor i a la seva família i proposar a les instàncies encarregades la seva aplicació.
  • Seguiment del cas un cop aplicada la mesura per la institució corresponent i, si fos necessari, reconduir-la.
  • Assessorar i elaborar, si així es demana des de les unitats bàsiques d’atenció social primària (UBASP), un pla d’actuació per a aquells menors que són directament atesos pels serveis socials bàsics.

Figura Procedència dels infants que atenen els EAIA

Els EAIA depenen del Departament de Benestar Social i Ciutadania, concretament de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), que és l’encarregada de vetllar per la protecció dels menors i d’assumir-ne la tutela quan aquests han de ser separats de les seves famílies.

Les funcions de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència són:

  • Establir les directrius i la programació per a l’atenció i la promoció del benestar dels menors, amb l’objectiu de contribuir al seu ple desenvolupament personal, especialment en els casos en què els entorns sociofamiliars i comunitaris tenen un alt risc social.
  • Assumir la guarda dels menors en els supòsits establerts per les lleis.
  • Protegir i tutelar els menors desemparats per mancança o per exercici inadequat de la potestat del pare i de la mare o del dret de guarda i educació mitjançant l’assumpció de la guarda o de la tutela i l’assignació de les mesures o els recursos adients per a cada menor.
  • Promoure i coordinar actuacions d’atenció als menors en risc.
  • Desenvolupar programes d’integració social dels menors tutelats i d’integració laboral a partir dels setze anys.
  • Promoure i executar les actuacions i els programes necessaris en el seu àmbit d’actuació.
  • Les altres funcions relacionades amb les acabades d’esmentar que les lleis atribueixen a l’entitat pública amb competències en matèria de la protecció dels menors i que no estiguin atribuïdes a altres òrgans.

Els centres de protecció de menors: la intervenció

Els centres de protecció de menors són l’últim recurs per protegir els infants i els adolescents d’una situació que n’impedeix el desenvolupament correcte.

Des dels antics hospicis religiosos fins als centres actuals que per funcionar necessiten professionals titulats, hi ha una llarga història i un camí que no ha estat gens fàcil. La protecció dels menors és un tema que sensibilitza tota la població i per tant evoluciona en sentit favorable.

En totes les situacions de maltractament o negligència en què perilla la seguretat del menor o en què en pugi quedar afectat greument el benestar i/o desenvolupament, l’equip professional –d’atenció social primària o d’atenció al menor– optarà per la separació del menor respecte del seu nucli familiar.

Per separar el menor de la seva família biològica, cal que els equips que fan la valoració de la situació informin negativament el jutge, i que el jutge autoritzi la separació del menor i en traslladi a l’autoritat competent la tutela. La família, si no està d’acord amb l’informe de l’equip de professionals, ha d’informar el jutge mitjançant un recurs d’empara.

La separació del menor del nucli familiar suposa en general l’ingrés a un centre de protecció de menors. Es considera un centre de protecció el centre destinat a l’acolliment residencial de menors sobre els quals s’assumeix la tutela o la guarda i custòdia.

El recurs d'empara...

…s’interposa davant el tribunal contra actes definitius de l’Administració o sentències fermes de tribunals i que s’estima que violen els drets fonamentals i les llibertats públiques.

L’ingrés dels menors als centre de protecció de menors es pot produir per tres vies:

  • Situacions de necessitat d’atenció urgent a menors en greu situació de desprotecció i que necessiten una atenció immediata.
  • Situacions no urgents, que són derivades d’altres instàncies o organismes com a part de processos ja iniciats i previstos.
  • Admissió de menors estrangers no acompanyats, producte de la immigració, que han de ser atesos mentre l’autoritat competent determina el seu futur al nostre país.

Amb l’ingrés d’un menor en un centre de protecció de menors, la tutela queda en mans de la Generalitat (o qualsevol altre govern autonòmic) que delega la guarda i custòdia al director o la directora del centre de protecció. El centre de protecció de menors assumeix la responsabilitat del desenvolupament integral dels infants que hi viuen, garantint la satisfacció de les seves necessitats bàsiques –biològiques, afectives i socials– en un ambient de seguretat i protecció. Alhora haurà de potenciar experiències d’aprenentatge en els menors i l’accés als recursos socials i educatius en les mateixes condicions que qualsevol altra persona de la mateixa edat.

Els centres de menors disposen d’equips tècnics, generalment formats per professionals de la psicologia, el treball social, l’educació social i la pedagogia. Aquest equips són els encarregats de valorar els diferents casos que els arriben, treballen amb la família biològica del menor i prenen les mesures que consideren millor en cada cas. Entenent com a “mesura millor” aquella que més s’adapta a la situació i les necessitats del menor, tenint sempre en compte el seu benestar i correcte desenvolupament.

La intervenció

Qualsevol menor que ingressi en un centre ha de passar per un procés estandarditzat que inclou: la revisió mèdica, l’acollida i l’assignació d’un tutor.

Cal tenir en compte que...

…l’ingrés a un centre de menors pot ser una situació molt estressant i traumàtica, que pot produir efectes negatius, però també altres molt positius, ja que les causes de la possible negligència o maltractament deixen d’afectar al menor.

Abans del seu ingrés, o al poc de fer-ho el o la menor passarà una revisió mèdica per determinar el seu estat de salut. A partir d’aquesta revisió es faran les derivacions als professionals corresponents. Les afectacions més habituals acostumen a ser odontològiques (caries, periodontitis…), dermatològiques (èczemes, sarna…) i oftalmològiques (agudesa visual reduïda, conjuntivitis…).

Els professionals que intervenen amb els menors en els centres de protecció de menors són educadors, sobretot titulats en educació social, tot i que amb ells pot conviure la figura de l’educador infantil, que té com a principal funció donar suport a l’educador social.

Un cop el menor arriba al centre els educadors o les educadores s’encarregaran de la seva acollida intentant en tot moment reduir l’efecte traumàtic de la situació. Com a norma general els centres tenen un protocol d’acollida que serveix de guia als professionals de l’educació en la seva tasca. Habitualment quan el menor arriba, se li ensenya la que serà temporalment casa seva, se li expliquen les normes de convivència del centre i se li assigna un dormitori així com un espai en el qual guardar les seves coses.

En el menor temps possible se li assignarà al menor una persona que complirà les funcions de educadora-tutora i que esdevindrà una figura referent. Aquesta persona serà l’encarregada d’atendre al menor, de redactar els informes, de vigilar-ne l’evolució escolar, l’estat de salut…, d’assistir a les reunions de seguiment del cas. En altres paraules, l’educador-tutor esdevé la persona encarregada de vetllar pel benestar del menor.

El paper dels educadors infantils als centres de protecció de menors

Les dues figures professionals tenen la responsabilitat del bon funcionament educatiu del centre i són un referent pels menors. Participen en el treball d’equip que facilita l’estabilitat de la convivència entre totes les persones que participen a la vida del centre.

Moltes vegades...

…els educadors assumeixen les funcions de les figures paterna i materna, però només en comptades ocasions els educadors infantils assumeixen la funció de educador-tutor. En general, donen suport al professional que l’exerceix.

Els educadors són professionals que donen una atenció directa als infants i als adolescents, i es responsabilitzen de que la intervenció educativa sigui la correcta en la vida quotidiana del centre de protecció de menors.

Els educadors infantils dediquen la seva atenció als infants de 0 a 6 anys, i reforcen d’aquesta manera la labor dels professionals de l’educació social.

Les funcions dels educadors infantils als centres de protecció de menors són:

  • Vigilar la correcta alimentació i afavorir els bons hàbits alimentaris.
  • Treballar els hàbits d’higiene i d’autonomia personal (vestir-se, desvestir-se, dutxar-se…).
  • Donar suport al menor en les tasques quotidianes quan calgui (per exemple, ajudar-lo a fer els deures de l’escola).
  • Acompanyar als infants a l’escola, a les activitats extraescolars, al metge…
  • Determinar quan l’infant el seu comportament és inadequat i corregir-lo o premiar-lo quan sigui el cas.
  • Col·laborar amb els educadors socials en les activitats programades. Participar en l’elaboració de les programacions i involucrar-se en el seu compliment.
  • Informar sobre les situacions o incidències que observi i que puguin resultar d’interès.
  • Participar en les reunions de l’equip educatiu.

Altres tipus de centres i de programes

Diversitat de terminologies

Cada comunitat autònoma té una terminologia pròpia. La majoria, però, diferencien entre centre d’acollida i centre residencial, però altres, en canvi, no ho fan.

Quan per decisió judicial el menor és separat de la seva família, en un primer moment i de manera temporal l’acolliment es du a terme en un centre d’acollida o per mitjà de la incorporació d’un programa d’atenció immediata, posteriorment pot ingressar a un centre residencial d’acció educativa (CRAE) o en un programa d’atenció residencial.

Altres centres o programes són els que realitzen l’atenció a menors estrangers no acompanyats i els que centren la seva actuació en l’atenció específica a la diversitat.

Els centres d’acollida o els programes d’atenció immediata

Els centres d’acollida o programes d’atenció immediata són serveis residencials d’estança limitada que tenen com a finalitat donar resposta a situacions que demanen mesures urgents de separació immediata del menor respecte del nucli familiar, degut a una situació d’alt risc.

Aquests centres o programes són una resposta provisional, de curta durada i la seva funció és la de realitzar la valoració de la situació del menor i la seva família per poder decidir les mesures més adients.

La permanència del menor en un centre d’acollida està lligada al termini necessari per realitzar la valoració diagnòstica i depèn de cada comunitat autònoma, però acostuma a ser inferior a sis mesos, fins i tot inferior a tres en moltes comunitats.

Durant el temps que el menor resideix al centre d’acollida, el centre ha de responsabilitzar-se de l’exercici temporal de les funcions paternals bàsiques.

Les funcions paternals que haurà d’exercir el centre d’acollida són:

  • La educació integral del menor.
  • La cobertura de les seves necessitats bàsiques: higiene, roba, allotjament, descans, lleure…
  • Tenir cura de la salut física i mental del menor.

La permanència en els centres d’acollida és temporal, és a dir, el menor només hi és fins que les autoritats competents prenen una decisió respecte al seu futur immediat. Les decisions que poden prendre són:

  • El retorn amb la família biològica.
  • L’acolliment familiar.
  • L’acolliment residencial.

La funció dels centres d’acollida és, així doncs, doble: d’una banda atenen de manera temporal els menors (la guarda-custòdia i l’educació) i, de l’altra, avaluen i fan el diagnòstic de la situació mentre el menor resideix al centre.

Els centres residencials o els programes d’atenció residencial

Els centres residencials o programes d’atenció residencial tenen la funció d’oferir al menor un recurs alternatiu a un medi familiar que està molt deteriorat, en el qual generalment hi ha agressivitat, addicions… I greus problemes per atendre les necessitats bàsiques del menor.

Els centres residencials, de la mateixa manera que els centres d’acollida, compleixen entre d’altres funcions la de ser responsables de la guarda i custòdia, exerceixen les funcions paternals i donen una atenció integral als menors que hi resideixen. Els professionals que treballen en el centre han d’intentar ajudar els menors a desenvolupar la seva autonomia personal i social, i, col·laborar en el procés educatiu i el seu desenvolupament personal del menor.

La principal diferència entre els centres d’acollida i els centres residencials és la duració de la permanència: mentre en els primers és curta –màxim sis mesos– en els segons el menor pot residir-hi el temps que es consideri necessari i com a màxim fins a complir la majoria d’edat.

El centre residencial es contempla com últim recurs que s’ha d’utilitzar i fer-ho durant el mínim de temps necessari i només en els casos que no és possible utilitzar altres tipus de mesures més normalitzades.

Des del centre residencial es treballarà per normalitzar la situació familiar i proporcionar el retorn del menor a la seva família biològica, sempre que sigui possible. De manera paral·lela a l’acolliment residencial es desenvolupa una intervenció en el medi socio-familiar orientada a donar el suport necessari perquè la família pugui superar la situació que va ser la causant de la separació del menor.

Quan el retorn amb la família no és possible, aleshores l’atenció al menor se centrarà a potenciar l’acolliment familiar, preferentment en el marc de la família extensa i si aquesta alternativa no és factible, en una família aliena.

Els habitatges tutelats, una alternativa

Una alternativa a l’acolliment residencial que poden utilitzar el joves entre 16 i 18 anys són els habitatges tutelats. Els habitatges o pisos tutelats són domicilis en el que viuen un grup de joves amb un cert nivell de supervisió. En aquests pisos es treballa sobretot el desenvolupament de l’autonomia personal i la integració sociolaboral, de manera que els joves en arribar a la majoria d’edat puguin ser persones independents.

Centres o programes de primera acollida o d'acollida d'urgència

La immigració magribina

El 95% dels menors estrangers sense referents familiars atesos per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAiA) provenen del Magrib, sobretot de la ciutat de Tànger.

Generalitat de Catalunya: programa Catalunya-Magrib. Dins dels fluxos migratoris dels darrers anys ha aparegut uns nous perfils de migrants són els menors que no viatge acompanyats i que arriben a la Península ibèrica, especialment des del Marroc, amb l’esperança de trobar un futur millor. Com a menors sense ningú que els acompanyi, segons la legislació espanyola es troben en situació de desemparament i, per tant, la Generalitat de Catalunya, o el govern autonòmic competent, s’ha de fer càrrec de la seva tutela.

En un primer moment aquests menors s’adreçaven als mateixos centres o serveis que la resta de població de la seva edat, però a conseqüència tant del seu volum com de la problemàtica específica, s’ha evidenciat que els dispositius habituals no donen bons resultats. Malgrat el fet que l’atenció d’aquests joves en centres específics ha generat un gran debat per la possible segregació que pot comportar, la voluntat dels centres especialitzats és atendre d’una manera més precisa i adequada les necessitats particulars d’aquests joves i adolescents.

El procediment que s’utilitza amb aquests menors acostuma a ser aquest: els menors són localitzats per les forces de seguretat i aleshores són traslladats a centres de primera acollida o d’acollida d’urgència, on disposen d’una atenció immediata. Durant l’estada al centre es valora la situació del menor i s’inicia el procediment per obtenir la documentació necessària i, si s’escau, iniciar els tràmits per tornar-lo amb la seva família d’origen. Si no tenen família, o resulta impossible localitzar-la, s’estudia la proposta més adient per a la seva integració residencial o familiar.

Alguns dels centres ofereixen una atenció de 24 hores als menors, mentre que altres només donen servei de nit. Quan els joves s’estan a centres que només tenen servei de nit, durant el dia participen a d’altres programes o serveis.

Centres o programes específics d’atenció a la diversitat

Els centres o programes específics d’atenció a la diversitat atenen a menors que per les seves característiques específiques necessiten un tractament diferenciat. Són centres que, ateses les seves característiques d’espai, els professionals que hi treballen i les eines i recursos que empren, són adequats per a un acolliment terapèutic, orientat a la normalització de la situació del menor. En funció de les característiques, i de l’evolució del menor, aquest tractament pot ser temporal o esdevenir permanent.

Aquests centres o programes s’adrecen sobretot a menors profundament dependents, greument afectats o amb trastorns severs, que necessiten programes específics mentre dura l’acolliment residencial, i segons els casos, fins i tot desprès un cop han assolit la majoria d’edat.

L’acolliment familiar

L’acolliment familiar és una figura jurídica mitjançant la qual les famílies i les persones es fan càrrec, de manera temporal o permanent, de la cura i l’educació d’infants i adolescents en situació de desprotecció, amb la finalitat que el seu desenvolupament es produeixi en un medi adequat.

L'acolliment familiar

L’acolliment familiar, que és regulat, cal recordar-ho, per Llei 37/1991 i pel Decret llei 2/1997, pot tenir moments especialment difícils com poden ser l’inici de la convivència o les primeres visites de la família natural.

“El menor desemparat que hagi d’ésser separat de la seva llar o entorn familiar ha d’ésser confiat a una altra família o persona que faci possible el desenvolupament integral de la seva personalitat. Les persones que rebin un menor en acolliment simple tenen l’obligació de vetllar per ell, tenir-lo en llur companyia, alimentar-lo, educar-lo i procurar-li una formació integral, sempre sota la vigilància, l’assessorament i l’ajut de l’organisme competent.”

(Llei 37/1991, de 30 de desembre).

Al llarg de l’acolliment la persona o família acollidora rebrà recolzament i supervisió tècnica, especialment en els moments més complicats.

Durant l’acolliment familiar, la pàtria potestat, generalment, continua en mans dels pares, la tutela queda en mans de la DGAIA de la Generalitat de Catalunya i la guarda i custòdia passa a recaure en la família o la persona acollidora. En el moment de la constitució de l’acolliment ha de quedar clar que no hi ha finalitat adoptiva, sinó que la prioritat és el retorn del menor a la seva família biològica.

L’acolliment no trenca el vincle amb la família biològica, al contrari el menor ha de mantenir el contacte amb la seva família natural i si és possible també les visites. L’acolliment simple en família comporta:

”[…] confiar de manera temporal la guarda d’un menor a una família o persona, sense que hi hagi, en el moment de la seva constitució, finalitat adoptiva.”

(font: Decret 2/1997, de 7 de gener, i el Decret 127/1997, de 27 de maig.)

Tipus d'acolliment

Hi ha diferents tipus d’acolliment, en funció de les necessitats dels infants i de les seves pròpies famílies. Segons el tipus de vincle entre la família acollidora i el menor en acolliment, l’acolliment pot ser en família extensa o en família aliena.

Sovint les persones que assumeixen la guarda i custòdia del menor són les avies.

En l’acolliment per la família extensa, la guarda i custòdia del menor recau en alguna persona de la família extensa (avis, oncles…) amb els que conviu. De totes, és l’opció millor considerada.

Les famílies extenses són estructures parentals que poden incloure els pares i els seus fills, els germans dels pares i els seus fills, els membres de les generacions ascendents, els avis, els oncles-avis, els besavis…

L’acolliment en família aliena és aquella en què el menor conviu amb una família amb la qual no té cap vincle de parentiu, però que està preparada per l’acolliment. La durada d’aquest acolliment és molt variable.

Segons la finalitat de l’acolliment i les necessitats dels menors es pot diferenciar entre l’acolliment simple, el d’urgència, el permanent, el preadoptiu, el de caps de setmana i l’acolliment de menors amb necessitats específiques.

Acolliment en vacances

Les famílies que acullen nens i nenes saharahuis l’estiu, realitzen un acolliment de vacances. L’estada dels menors a Catalunya, s’aprofita per fer-los una revisió mèdica exhaustiva.

  • L’acolliment simple és un tipus d’acolliment temporal que es realitza mentre els professionals treballen perquè la família biològica solucioni els problemes que van causar la retirada del menor. La seva durada serà inferior a dos anys.
  • L’acolliment d’urgència és un tipus d’acolliment que es realitza en el cas d’infants de 0 a 6 anys mentre es fa l’estudi diagnòstic de la seva família. La durada màxima oscil·la entre els 3 i els 6 mesos.
  • L’acolliment permanent és un acolliment de llarga durada, moltes vegades fins que el menor assoleix la majoria d’edat. Aquest tipus d’acolliment es realitza quan es considera molt difícil el retorn a la família biològica, donada l’existència d’una problemàtica de difícil solució (addiccions, malalties mentals, empresonament…). La seva llarga durada permet que la persona o la família acollidora assumeixi funcions tutelars a més a més de la guarda, tot i que la família biològica conserva la pàtria potestat.
  • L’acolliment preadoptiu és un tipus d’acolliment que es realitza de manera prèvia a un procés d’adopció. L’objectiu d’aquest acolliment és establir un període de convivència per determinar quines relacions i vincles es creen entre el menor i la possible família adoptiva. El termini d’aquest acolliment és d’un any i només es duu a terme en el cas de menors, la possibilitat dels quals per tornar amb la família biològica ha estat descartada, fins al punt que la família natural ha perdut la pàtria potestat.
  • L’acolliment de caps de setmana i/o vacances és un tipus d’acolliment que facilita que el o la menor passi els dies festius i les vacances en un ambient familiar.

L’acolliment de menors amb necessitats específiques és un tipus d’acolliment especialitzat que s’adreça a aquells menors amb problemes de salut, discapacitats, trastorns de comportament… En aquests casos les famílies acollidores reben suport i formació especial, així com ajuts econòmics perquè pugui fer front a les dificultats que es presentin.

L'adopció

  • /13

L’adopció és un acte jurídic d’integració familiar mitjançant el qual es crea el vincle de parentiu entre dos o més persones, de tal manera que s’estableix entre elles un vincle de filiació idèntica al dels fills biològics. Aquest acte és dóna gràcies a una decisió judicial.

Perquè l’adopció es pugui donar és una condició necessària haver passat per un acolliment preadoptiu. Segons l’origen dels menors es pot parlar d’adopció nacional i d’adopció internacional.

Moltes famílies...

…consideren quasi impossible l’adopció nacional d’un infant i cansats de la lentitud i complexitat del procés opten per l’adopció internacional

L’adopció nacional és un procés escrupolós, molt complicat i a vegades gairebé impossible. El sistema espanyol només permet l’adopció de menors en els casos en què:

  • Els menors han estat abandonats per la família biològica o aquesta és desconeguda.
  • Els pares biològics donen el seu consentiment per a l’adopció.
  • El jutge ha retirat la pàtria potestat als pares biològics.

La filiació natural i la filiació adoptiva

La filiació natural, en relació amb la mare, resulta del naixement; en relació amb el pare i la mare, es pot establir pel reconeixement físic directe, per l’expedient del registre judicial o per sentència, i, únicament en relació amb el pare, pel matrimoni amb la mare segons dicta la Llei 9/1998 del Codi de família.

Pel que fa a l’adopció és irrevocable i genera filiació entre la família adoptant i el menor, un vincle que, a més de tenir el mateix valor jurídic que la filiació natural, elimina qualsevol vincle legal anterior entre la família biològica i el menor (excepte en uns pocs casos excepcionals, degudament reglamentats).

Una modalitat d’adopció àmpliament utilitzada en els últims anys és l’adopció internacional, en aquest cas el procés a de respectar la normativa del país de la família adoptant com la del país d’origen dels menors. Augmentant en molts casos la complexitat del procés.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats