Comunicació augmentativa i alternativa

Quan un nen o un adult compta amb alteracions físiques, sensorials i/o cognitives que dificulten l’ús funcional de la parla (trastorn de la veu, trastorn de fluïdesa i d’articulació de la parla, trastorn del llenguatge, discapacitat intel·lectual, trastorn de l’espectre autista, paràlisi cerebral, traumatisme craneoencefàlic, etc.), se li suggereix fer ús de sistemes de comunicació alternativa o augmentativa (SAAC), com una forma per a augmentar o substituir la llengua oral, ja que aquesta es veu afectada i/o impedida.

La comunicació augmentativa i/o alternativa es refereix a formes de comunicació diferents del llenguatge oral que s’utilitza per substituir i/o complementar o millorar la parla natural.

Partint de la definició general del terme comunicació, en aquesta unitat parem atenció i donem suggerències per esdevenir uns comunicadors eficients amb aquelles persones que no poden fer ús de la comunicació vocal.

Què entenem per comunicació?

Per comunicació entenem els intercanvis de transmissió i recepció d’informació entre dues o més persones.

Per comunicar-nos fem ús de la llengua, que és el principal vehicle d’informació i és l’eina principal de d’ensenyament/aprenentatge. Gràcies a la llengua, entesa com un conjunt de signes mitjançant els quals designem els objectes que ens envolten, aprenem continguts escolars i aprenem a relacionar-nos els uns amb els altres.

Elements que possibiliten la comunicació

Per tal que la comunicació sigui efectiva ens hem d’assegurar que comptem amb els diferents elements que la conformen i que aquests funcionen adequadament. Els elements bàsics de la comunicació són:

  • Emissor: persona que emet el missatge.
  • Receptor: persona que rep el missatge.
  • Missatge: allò que l’emissor vol dir al receptor.
  • Canal: medi mitjançant el qual es produeix el missatge (oral, manual, tecnològic…).
  • Context: conjunt de circumstàncies que rodegen el missatge emès.
  • Codi lingüístic: llengua o sistema de comunicació utilitzat i compartit entre emissor i receptor.

Tipus de comunicació

Els tipus de comunicació que es coneixen són:

  • Comunicació verbal. És l’ús de paraules o signes per a la interacció entre éssers humans. Es tracta del llenguatge pròpiament dit. La comunicació verbal pot fer-se de dues maneres: oral (a través de signes o paraules) o escrita (per mitjà de la representació gràfica dels signes). Dins les múltiples formes de comunicació oral trobem els crits, els xiulets, el plor, el riure, etc., els quals poden expressar diferents tipus d’emocions i són formes primàries de comunicació. La forma més evolucionada de comunicació verbal-oral és la llengua articulada, els sons estructurats que donen lloc a síl·labes, paraules i oracions mitjançant les quals la majoria dels humans ens relacionem els uns amb els altres. Les formes de comunicació verbal-escrita son molt variades, i hi trobem els ideogrames, els jeroglífics, els alfabets, les sigles, els grafits, els logotips, els pictogrames…

Exemple de diverses formes de comunicació verbal

El signe lingüístic “bicicleta” compta amb el significat compartit entre tots els membres d’una comunitat de:

“vehicle de propulsió humana que es mou gràcies a la força que es transmet a dues rodes alineades. El ciclista fa una força sobre els pedals que es transmet al pinyó de la roda de darrere mitjançant una cadena circular. La roda anterior és directriu. Les modalitats esportives que es poden practicar amb aquest vehicle s’anomenen ciclisme”.

Podem denominar el signe lingüístic “bicicleta” mitjançant diverses formes de comunicació verbal (vegeu la taula).

Taula Diverses formes de comunicació verbal per al signe lingüístic “bicicleta”
Tipus de comunicació verbal 1 Mitjançant la paraula oral
Tipus de comunicació verbal 2 Mitjançant el signe manual de la llengua de signes catalana
Tipus de comunicació verbal 3 Mitjançant la fotografia
Tipus de comunicació verbal 4 Mitjançant el pictograma ARASAAC
Elaboració pròpia

  • Comunicació no verbal. És la composició de signes innats i apresos (moviments oculars i corporals, distància interpersonal, expressions facials, moviments de les mans o to de veu, ritme, volum i ritme) que complementen els missatges emesos.

A més a més, si classifiquem els tipus de comunicació en funció del canal mitjançant el qual es transmet allò que volem comunicar podem diferenciar entre:

  • Comunicació vocal. Tipus de comunicació en què el missatge es transmet a través de l’aparell bucofonador, és a dir, la comunicació parlada. En l’exemple de la taula, únicament la paraula oral es podria classificar com a “comunicació vocal”.
  • Comunicació no vocal. Tipus de comunicació en què el missatge no es transmet a través de l’aparell bucofonador. Aquest grup engloba tots els tipus de comunicació que no utilitzen la parla: llengües de signes, braille, alfabet dactilològic, sistemes de suport a la comunicació amb ajuda… En l’exemple de la taula, tant els signes manuals de la llengua de signes com les fotografies com els pictogrames ARASAAC es consideren tipus de comunicació no vocal.

La comunicació augmentativa i alternativa i els sistemes augmentatius i alternatius de comunicació (SAAC)

La comunicació augmentativa i alternativa es refereix a formes de comunicació diferents del llenguatge oral que s’utilitza per substituir (d’aquí el concepte alternativa) i/o complementar o millorar (d’aquí el concepte augmentativa) la parla natural. Existeixen persones que a causa d’una deficiència, és a dir, a causa d’una pèrdua o anormalitat d’una estructura o funció psicològica, fisiològica o anatòmica (ja sigui motriu, intel·lectual, sensorial, congènita i/o adquirida), tenen greus problemes per comunicar-se utilitzant la parla natural. Això afecta considerablement les seves possibilitats d’interacció i relació amb les persones del seu entorn, així com la seva participació en activitats socials.

La comunicació alternativa (la que substitueix el llenguatge oral) s’utilitza quan la persona no pot parlar, el seu llenguatge és incomprensible i no pot treure profit d’altres recursos com els gestos facials o manuals. Per exemple, una persona amb una discapacitat motriu pot tenir afectada la musculatura de manera que els seus moviments no són precisos, coordinats o àgils. Aquest usuari pot tenir contraccions involuntàries de les extremitats i dificultats en la coordinació dels moviments voluntaris. Així mateix, els músculs involucrats en la parla també es poden veure afectats, fent que aquesta resulti inintel·ligible.

La comunicació augmentativa (la que complementa i millora el llenguatge oral) s’utilitza en els casos en què la parla de l’usuari, per si mateixa, no és prou eficaç per comunicar-se de manera comprensible. Per exemple, quan un infant presenta un trastorn del desenvolupament que afecta el seu llenguatge pot usar un sistema augmentatiu per comunicar-se i per facilitar el desenvolupament de les funcions del llenguatge (fer demandes, manifestar grat/desgrat, etiquetar objectes o persones, entre d’altres). De la mateixa manera, en els casos d’adults que han patit un accident vascular del cervell, en què la persona presenta dificultats per articular la parla fent-la gairebé incomprensible, pot resultar molt útil fer ús d’un sistema augmentatiu de manera temporal durant el procés de recuperació.

L’any 2006, les psicòlogues Carme Basil i Carme Rosell, membres de la Unitat de Tècniques Augmentatives de Comunicació (UTAC) de la Universitat de Barcelona i expertes en sistemes augmentatius i alternatius de comunicació, van definir els SAAC com qualsevol element que substitueix o complementa la parla quan aquesta es veu afectada i, per tant, són sistemes que milloren l’accés i la participació dels usuaris que en fan ús en esdeveniments de comunicació i, en conseqüència, ajuda en els processos d’interacció social. Aquests suports inclouen estratègies i tècniques de comunicació, recursos materials d’alta i baixa tecnologia, així com els mètodes que proporcionen habilitats, oportunitats, recursos i assistència necessàries per participar en els intercanvis comunicatius i en les interaccions socials.

Ambdues tipologies de SAAC s’utilitzen partint d’un enfocament habilitador, que tracta de buscar solucions pràctiques per tal que les persones usuàries millorin la seva qualitat de vida. És a dir, no solament es té en compte l’aspecte comunicatiu, sinó tota la resta d’aspectes que s’interposen en les seves vides i que s’han d’atendre, com poden ser el rendiment escolar, les possibilitats ocupacionals, la participació en l’entorn social, els problemes de desplaçament i de postura, i la capacitat de controlar l’entorn, entre d’altres (Basil, 2010; Soro-Camats, 1998).

Entenem per habilitació totes aquelles pràctiques enfocades a compensar la dificultat o limitació funcional del subjecte i/o del seu entorn per tal que aconsegueixi fer una activitat malgrat el fet que continuï existint la deficiència. Les mesures habilitadores estan centrades en la millora de l’entorn en el qual es desenvolupa la persona, per exemple facilitar el desplaçament autònom, l’escriptura, el joc autònom, el treball…

Així doncs, les mesures habilitadores són aquelles que van dirigides directament a la persona amb discapacitat o diversitat funcional i/o al seu entorn i tenen com objectiu situar-la al mateix nivell físic, mental i sociofuncional que li correspondria per la seva edat cronològica. Aquestes mesures són de durada limitada i, òbviament, s’extingeixen quan s’ha aconseguit l’objectiu proposat.

Concretament, cal tenir en compte que és indispensable habilitar l’entorn per tal que aquest afavoreixi el desenvolupament de la comunicació. Així, per exemple, si pensem que normalment en un centre ocupacional els estris i els objectes d’ús comú estan a l’abast dels usuaris per afavorir l’autonomia d’ús, caldrà pensar en la necessitat d’organitzar d’una altra manera aquest material per tal que els usuaris hagin de desenvolupar certes habilitats comunicatives abans de poder fer ús d’aquest material. En aquest cas, es pot suggerir als professionals que guardin el material a l’armari i que l’usuari hagi de demanar els objectes que vol utilitzar. El mateix pot passar a l’hora d’esmorzar: es pot habilitar aquesta activitat per tal que sigui una activitat altament comunicativa en què els usuaris hagin de demanar allò que volen per esmorzar i no siguin elements passius al llarg de la mateixa. Podeu veure un exemple de com organitzar l’entorn per tal d’afavorir la comunicació a la figura, on s’observa que les joguines estan guardades en capses; en cada capsa apareix un pictograma que indica quines joguines hi ha al seu interior. Quan el nen vol jugar amb una joguina, prèviament la hi assenyala a l’educador.

Figura Habilitar l’entorn

Habilitar l'entorn per tal que afavoreixi la comunicació és un recurs molt important per afavorir el desenvolupament de la comunicació i el llenguatge de nens i adults amb dificultats comunicatives. Font: Asociación Navarra de Autismo. Foto: Patricia Polo

Comunicació augmentativa i comunicació alternativa

Els sistemes de comunicació augmentativa i/o alternativa no són incompatibles, sinó complementaris a la rehabilitació de la parla, i sovint poden ajudar el desenvolupament de la mateixa quan aquesta no és possible. Per aquest motiu és important entendre que les mesures habilitadores són mesures complementàries a les tècniques compensatòries tradicionals (rehabilitació o ajuts terapèutics) que habitualment s’ofereixen a la persona. Dit d’una altra manera, tot i que un usuari continuï anant a rehabilitació amb el fisioterapeuta per millorar el moviment de la cama dreta, li hem de proporcionar un mitjà habilitador per tal que pugui caminar de manera autònoma (caminador, cadira de rodes, bastó…). Així mateix, tot i que a un usuari que ha patit un ictus se li recomani anar a sessions de logopèdia per millorar la seva parla força inintel·ligible després de l’accident, li hem de proporcionar un sistema augmentatiu a aquesta parla per tal que es pugui comunicar amb el seu entorn fins que la parla estigui normalitzada. No s’ha de dubtar a introduir els SAAC en edats primerenques, tan aviat com s’observin dificultats en el desenvolupament de la llengua oral o immediatament després d’un accident o una malaltia que hagi afectat la parla. No existeix cap evidència científica que demostri que l’ús dels SAAC inhibeixi o interfereixi en el desenvolupament o en la recuperació de la parla.

Candidats a usar sistemes augmentatius i alternatius de comunicació (SAAC)

Són candidats a utilitzar SAAC les persones, nens o adults, amb trastorns congènits o trastorns adquirits que dificulten la seva comunicació.

Parlem de trastorns congènits per referir-nos als casos de discapacitat intel·lectual (síndrome de Down, malalties metabòliques, altres trastorns del desenvolupament…), trastorn de l’espectre autista, discapacitat motriu (paràlisi cerebral, accidents vasculars, lesions cerebrals…), amb els quals els nens neixen i que afecten el desenvolupament de la comunicació.

En els trastorns adquirits, com per exemple les afàsies fruit de traumatismes cranioencefàlics, accidents cerebrals (ictus) o tumors cerebrals, les malalties neurològiques degeneratives com l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) o altres tipologies d’esclerosi, la distròfia muscular, el Parkinson, etc., també és necessari usar SAAC per compensar la dificultat a nivell oral.

Freqüentment us trobareu amb persones en situació de dependència que no solament presenten una de les afectacions esmentades, sinó que també pateixen diverses deficiències (visual, auditiva, motriu, intel·lectual…) que afecten profundament la seva comunicació. Aquests casos els denominem pluridiscapacitat, en què hi ha una disfunció severa o profunda de dues o més àrees del desenvolupament, incloent-hi sempre el dèficit cognitiu. Solen ser persones amb trastorns neuromotors greus, amb dificultats severes per a la comunicació (comprensió i l’expressió) i amb greus limitacions de memòria, percepció, raonament, consciència i desenvolupament emocional.

El trastorn de l’espectre autista (TEA) afecta cada persona amb un nivell de gravetat diferent. En els casos més greus s’observen problemes d’interacció social, la parla es veu afectada i en el llenguatge oral poden presentar-se problemes en la morfosintaxi. En alguns casos solament utilitzen una paraula per expressar una frase; per exemple, diuen “Aigua” per dir “Vull aigua”, fenomen que rep el nom d’holofrase. En altres casos més lleus, els usuaris amb TEA repeteixen paraules o frases ininterrompudament, fet que es denomina ecolàlia. També poden presentar dificultats per utilitzar i comprendre els gestos naturals i culturals, el llenguatge corporal o el to de veu, i les seves expressions facials, els moviments i els gestos sovint no es corresponen a allò que diuen. Per exemple, somriuen quan s’està parlant d’alguna cosa trista.

L’ús eficient dels SAAC precedeix a un procés d’aprenentatge per part de l’usuari i d’un assessorament per part de docents, acompanyants o cuidadors, fins que aquest SAAC esdevé un sistema àgil, fluid, funcional i natural. L’ús del SAAC serveix per compensar una disfunció en la comunicació però a la vegada tindrà repercussions en la vida personal, social, laboral, educativa i familiar de les persones amb diversitat funcional.

Sistemes de signes

Dins dels sistemes de signes que s’utilitzen com a SAAC podem trobar els que coneixem com a sistemes de signes sense ajut i els denominats sistemes de signes amb ajut.

Sistemes de signes sense ajut

Els SAAC anomenats “sense ajuda” impliquen l’ús de sistemes de signes executats únicament mitjançant el cos (signes manuals de la llengua de signes, l’ús de les mans o de la mirada per assenyalar, gestos culturals…) i no requereixen fer ús de cap suport material extern.

Sistemes de signes sense ajut

Mitjançant el moviment de les mans podem executar els signes manuals de la llengua de signes i altres gestos naturals que actuen com a sistema de suport o com a alternativa a la llengua oral, és a dir, com a SAAC sense ajut. La mirada també és un recurs molt important que freqüentment s’utilitza com a SAAC sense ajut. Mitjançant la mirada un usuari pot assenyalar i/o escollir allò que vol del seu context immediat.

La doctora Carme Basil descriu els sistemes de signes sense ajut com aquells sistemes de signes que no requereixen fer ús de cap instrument ni de cap ajuda, material o tècnica, a part del cos de la persona que es comunica, que normalment ho fa per mitjà de les mans i/o la mirada.

Es tracta de SAAC que molt freqüentment utilitzen persones en situació de dependència, persones sordes, amb discapacitat intel·lectual o trastorn de l’espectre autista (TEA), les quals comporten dificultats expressives i comprensives del llenguatge oral. En alguns casos l’objectiu és disposar d’un sistema de comunicació alternatiu a la parla, ja que aquesta és incomprensible, o bé l’objectiu és complementar i fer més entenedora la comunicació oral sense requerir l’ús de suports materials o tècnics externs (imatges, pictogrames, comunicadors, tabletes…). No obstant això, és un SAAC que requereix de disposar d’habilitats motrius suficients, fet pel qual moltes persones amb discapacitat motriu no són usuàries òptimes per fer ús de SAAC sense ajuda.

El sistema de comunicació bimodal o comunicació simultània

El sistema de comunicació bimodal, també anomenat comunicació simultània (CS), és un sistema de comunicació augmentatiu que requereix l’ús de signes manuals que acompanyen el discurs oral.

El sistema de comunicació simultània, tal com el seu nom indica, possibilita comunicar-se mitjançant dues modalitats simultànies: la modalitat parlada (via canal oral-auditiu) i la modalitat signada (via canal visogestual).

La modalitat parlada s’utilitza per mitjà del canal oral-auditiu, és a dir, s’utilitzen els òrgans bucofonadors i l’oïda per fer-ne ús. D’altra banda, la modalitat signada s’utilitza per mitjà del canal visogestual, és a dir, s’utilitzen les mans i la vista per fer-ne ús (vegeu la figura).

Figura Modalitats de la comunicació simultània

Font: Torres i Santana (2003)

La Societat Espanyola pel Desenvolupament dels Sistemes de Comunicació Augmentatius i Alternatius (ESSAC) defineix la comunicació bimodal o simultània com l’ús simultani de la parla juntament amb els signes manuals; així doncs, es tractaria d’una modalitat oral-auditiva juntament amb una modalitat visual-gestual. Els missatges s’expressen en les dues modalitats a la vegada, però la llengua de base, la que marca l’ordre de la frase i determina la sintaxi de les produccions, és la llengua oral. No es pretén que l’usuari amb dificultats en la comunicació utilitzi simultàniament dues llengües, sinó que es pretén que aquest es comuniqui fent ús de la llengua catalana però mitjançant dues modalitats, la modalitat oral i la modalitat signada.

El terme comunicació bimodal o simultània va ser introduït per Hilde Schlesinger el 1978 i fa referència a un sistema de comunicació que utilitza els signes propis de la llengua de signes d’una comunitat però sempre mantenint l’estructura lingüística de la llengua oral, de manera que a gairebé cada partícula citada oralment li correspon un signe manual determinat. En les terres de parla catalana, quan es fa ús de la comunicació bimodal o simultània, s’empren els signes manuals de la llengua de signes catalana (LSC).

Comunicació simultània i llengua de signes

No hem de confondre l’ús de la comunicació simultània amb l’ús de la llengua de signes. En la comunicació simultània, els signes manuals s’utilitzen seguint la sintaxi de la llengua oral, mentre que l’LSC compta amb una sintaxi pròpia, diferent de la sintaxi que s’utilitza en llengua oral.

Alguns dels aspectes més rellevants de la comunicació bimodal o simultània són els següents:

  • La comunicació simultània adopta l’estructura sintàctica de l’enunciat oral.
  • Els signes manuals de la llengua de signes s’utilitzen de manera paral·lela a l’enunciat oral amb l’objectiu de fer més visual la llengua parlada.
  • La comunicació bimodal o simultània rep diferents noms i compta amb objectius diferents en funció de la quantitat d’elements de l’enunciat que se signen.
  • La velocitat d’ús de la comunicació simultània s’adapta a les característiques de l’usuari amb qui es comunica.

La llengua de signes catalana com a sistema lingüístic alternatiu a la llengua oral

Les llengües de signes utilitzada per a les persones no oients, com la llengua de signes catalana (LSC) en territori català, no es consideren un SAAC, ja que es tracta d’una llengua que les persones sordes adquireixen de manera natural, tal com succeeix amb la llengua oral en el cas de persones oïdores. Tot i que no es faci ús de l’LSC com a SAAC, res impedeix que la llengua de signes es pugui utilitzar com a sistema lingüístic alternatiu a la llengua oral amb usuaris amb dificultats en la comunicació oral. De fet, es coneixen alguns casos no gaire generalitzats en què la llengua de signes és utilitzada com un sistema lingüístic alternatiu de comunicació. Estem pensant en el cas d’usuaris oïdors amb dificultats comunicatives i/o amb discapacitat intel·lectual que estan escolaritzats en escoles bilingües preferents de nens sords i que es comuniquen preferentment per mitjà de l’LSC a causa de les dificultats expressives i comprensives mitjançant la llengua oral.

Programes educatius a partir del bimodal: vocabulari Makaton i el programa de comunicació total

Es coneixen programes educatius molt estesos que utilitzen la lògica de base del sistema bimodal o la comunicació simultània però amb algunes variants i adaptacions metodològiques. Dos dels programes més coneguts en aquest àmbit són el vocabulari Makaton (Walker, 1990) i el programa de comunicació total (Schaeffer, Musil i Kolinzas, 1980). En ambdós casos es promou l’ensenyament/aprenentatge d’un sistema de comunicació bimodal o simultània no estricte, però cadascun disposa d’uns processos, unes etapes i uns passos concrets a seguir.

  • El Vocabulari Makaton va ser creat al Regne Unit amb l'objectiu inicial de crear un programa d'estimulació de la comunicació per adults sords que presentaven discapacitat intel·lectual, tot que ràpidament es va començar a utilitzar també amb nens.
  • El Vocabulari Makaton va ser creat al Regne Unit amb l'objectiu inicial de crear un programa d'estimulació de la comunicació per adults sords que presentaven discapacitat intel·lectual, tot que ràpidament es va començar a utilitzar també amb nens.

El programa Makaton va ser creat per Margaret Walker a Anglaterra a principis dels anys setanta, i actualment continua utilitzant-se en països anglosaxons. En aquest programa es demana que l’ensenyament del sistema de comunicació simultània no es faci de manera natural, és a dir, mitjançant l’ús habitual de l’usuari i el model del terapeuta, sinó que especifica que s’ha de passar obligatòriament per nou etapes d’aprenentatge. Aquestes etapes comprenen l’ús i l’ensenyament de 35-40 paraules noves per cada etapa, amb un vocabulari preestablert per a cada una a través de diferents mòduls d’ensenyament/aprenentatge que intenten adequar-se a les necessitats i característiques personals de cada usuari. No qualsevol persona pot utilitzar el Vocabulari Makaton, sinó que cal haver rebut una formació específica a càrrec d’un professional capacitat (veure figura).

Figura Xarxa de Formadors de Makaton signs

La britànica "The Makaton Charity" TMC és l'organització que supervisa la formació de professionals i pares, així com una xarxa internacional de formadors homologats de Makaton.

El Programa de comunicació simultània i parla signada per a nens no verbals: la comunicació total, dissenyat per Benson Schaeffer, Arlene Raphael i George Kollinzas el 1974, també especifica una sèrie d’etapes d’ensenyament/aprenentatge per aprendre a utilitzar aquest sistema de comunicació. El vocabulari a aprendre va del més proper i quotidià al més quotidià i abstracte. Concretament, el programa comença per ensenyar a fer demandes, prossegueix amb l’ús dels noms propis i les frases fetes, i acaba amb l’ús del discurs signat o la parla signada. El programa té estructurades tres fases diferenciades (la fase signada, la fase de comunicació simultània i la fase oral), per les quals obligatòriament ha de passar cada usuari que està aprenent a utilitzar aquest SAAC. Un aspecte interessant a tenir en compte és que es tracta d’un programa pensat per ser après amb el suport d’un professional en situació d’entrenament (descontextualitzat del context natura) però permet dissenyar algunes activitats específiques per treballar el llenguatge signat dins l’aula. Aquest programa va marcar el punt d’inici de la comunicació simultània utilitzada en col·lectius amb discapacitat o diversitat funcional.

La publicació del programa va sorgir posteriorment a la posada en marxa de diverses investigacions als Estats Units en què es va comparar l’efectivitat de procediments d’instrucció mitjançant comunicació simultània, instrucció oral o instrucció signada sola, que van obtenir dades que confirmaven que els procediments d’instrucció basats en la comunicació simultània eren més adequats que les instruccions orals i/o signades aïllades.

  • Portada del llibre 'Habla signada para alumnos no verbales', de Benson Schaeffer, Arlene Raphael i George Kollinzas
  • Portada del llibre 'Habla signada para alumnos no verbales', de Benson Schaeffer, Arlene Raphael i George Kollinzas

Una d’aquestes investigacions, que portava el nom de “parla signada”, va ser desenvolupada per Benson Schaeffer, Arlene Raphael i George Kollinzas el 1974, i va demostrar que els nens que participaven en el programa de comunicació total arribaven a signar espontàniament paraules i frases que no se’ls havien ensenyat prèviament, i que el 70 per cent dels usuaris del programa iniciaven la parla amb el pas del temps, reduint l’ús dels signes manuals, i que el 25 per cent d’ells assolia un llenguatge oral espontani. Al nostre país, el “Programa de comunicació total per a persones amb discapacitat” s’ha publicat en format llibre amb el nom Habla signada para alumnos no verbales.

Vocabulari bàsic en Bimodal o Comunicació Simultània (CS)

Quan pensem en el vocabulari bàsic per ser utilitzat per usuaris de la comunicació bimodal o simultània hem de pensar en el perfil d’aquests. Concretament, i de manera generalitzada, pensem en usuaris que fan ús d’un sistema de comunicació simultània no estricte, que compten amb un llenguatge oral poc intel·ligible, que fan ús de l’expressió facial i que comuniquen les seves necessitats portant a l’adult davant d’allò que volen i/o assenyalant directament l’objecte.

L’objectiu que pretén assolir aquest sistema de comunicació simultània és, inicialment, millorar la intencionalitat comunicativa de l’usuari, fomentant que aquest reafirmi el seu autoconcepte com a “comunicador” i, en segon lloc, reforçar els missatges orals emesos, fent-los més comprensibles quan aquests van acompanyats del signe manual.

Tenint en compte que sempre partirem dels interessos i de les motivacions de l’usuari en situació de dependència que tindrem al davant, hem de procurar que aquest pugui comunicar en cada moment allò que vol. Per això haurem de partir d’un vocabulari funcional per a l’usuari, no predeterminat sinó adaptat al seu context natural i al seu dia a dia, que li permeti fer demandes que cobreixin les seves necessitats bàsiques (alimentació, afecte, cura personal…). Així doncs, les funcions comunicatives que hem de prioritzar en els usuaris de la comunicació bimodal o simultània se centraran a:

  • Expressar demandes o desitjos: d’objectes, de contacte físic, d’atenció, etc., per satisfer necessitats bàsiques.
  • Anomenar objectes i/o persones.
  • Informar sobre experiències presents i/o narrar fets del passat.
  • Demanar informació (fer preguntes).
  • Expressar sentiments.
  • Expressar formes de cortesia (gràcies, si us plau, de res…) i/o salutacions (hola, adéu, bon dia, bona tarda…).

Programes o webs on aprendre vocabulari bàsic en Bimodal o Comunicació Simultània (CS)

  • Diccionari multimèdia de signes de Catalunya ‘Mira què dic’. Mira què dic és un diccionari multimèdia de signes de la llengua de signes catalana (LSC) disponible a la xarxa i de consulta on line. La presentació del diccionari permet accedir a tots els signes per ordre alfabètic, per temàtiques (aliments, animals, botiga, casa…) o per categories gramaticals (noms, pronoms, verbs, adjectius…). També disposa d’un cercador per buscar amb agilitat el signe corresponent a la paraula que se cerca. És un diccionari que a la vegada serveix de recurs de formació per als aprenents de la LSC o de la comunicació bimodal, ja que permet canviar la modalitat “Diccionari” per la modalitat “Recordem”, en què només es mostra el signe LSC de la paraula escollida sense l’àudio corresponent i es pretén que l’alumne esbrini de quin signe es tracta. Podeu veure una captura de pantalla del programa en figura) i entrar al diccionari mitjançant l’enllaç www.edu365.cat/mqd.

Figura ‘Mira què dic’ és un diccionari multimèdia de signes de la llengua de signes catalana (LSC)

  • El Programa Multimedia Bimodal-2000. El Programa Multimedia Bimodal-2000 (vegeu la figura), creat per José Sánchez i Santiago Torres, és un curs multimèdia per aprendre de manera autònoma els signes manuals de la llengua de signes espanyola (LSE) destinat a persones interessades a utilitzar la comunicació simultània (usuaris amb discapacitat o diversitat funcional, familiars i cuidadors, mestres i educadors, logopedes…).

Figura El Programa Multimedia Bimodal-2000

Podeu obtenir més informació d’aquest programa accedint l’enllaç bit.ly/2ov54Bw. Es troba dividit en 3 parts diferenciades:

  1. Introducció: fa referència a aspectes teòrics compartits entre el bimodal i la llengua de signes (com la dactilologia, el nombre, el gènere, el temps verbal…).
  2. Vocabulari: presenta el lèxic o vocabulari de l’LSE organitzat en camps semàntics.
  3. Oracions: es presenten unes 200 oracions, en què es compara l’estructura sintàctica de l’LSE i l’estructura sintàctica amb bimodal.
  • El programa Introducción a la Comunicación Bimodal. El programa Introducción a la Comunicación Bimodal, elaborat per José Luis Amat, és un programa JClic desenvolupat en la plataforma Java de codi obert que engloba un conjunt d’aplicacions informàtiques elaborades per la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (XTEC). Aquest JCLIC, titulat Introducción a la Comunicación Bimodal, està destinat a nens de primer cicle d’educació primària i té l’objectiu d’iniciar-los en la comunicació bimodal també per mitjà de l’aprenentatge de vocabulari en llengua de signes espanyola (vegeu la figura). El programa compta amb tres camps semàntics (animals, menjar i colors) que són presentats per mitjà d’estímuls visuals (imatges, signes de l’LSE i paraula escrita) i auditius (àudio de la paraula). Us podeu descarregar el programa des d’aquest enllaç: bit.ly/2j4Jqg4.

Figura JCLic comunicació bimodal

Què és un programa JClic? JClic està format per un conjunt d’aplicacions informàtiques que serveixen per realitzar diversos tipus d’activitats educatives: trencaclosques, associacions, exercicis de text, mots encreuats … Les activitats no s’acostumen a presentar soles, sinó empaquetades en projectes i el projecte “Introducción a la Comunicación Bimodal” n’és un exemple. Els projectes estan formats per un conjunt d’activitats i una o més seqüències, que indiquen l’ordre en què s’han de mostrar. L’antecessor del JClic és el Clic, una aplicació que des de 1992 ha estat utilitzada per educadors i educadores de diversos països com a eina de creació d’activitats didàctiques per als seus alumnes. JClic està desenvolupat en la plataforma Java, és un projecte de codi obert i funciona en diversos entorns i sistemes operatius.

Altres sistemes de comunicació sense ajuda

Existeixen altres SAAC que no utilitzen els signes manuals de l’LSC i que també són considerats SAAC sense ajuda, ja que tan sols requereixen l’ús del cos de la persona. Alguns d’aquests altres sistemes de comunicació són els següents:

  • Gestos naturals i/o culturals
  • Gestos idiosincràtics
  • La paraula complementada (Cued Speech)
  • Dactilologia

Gestos naturals i/o culturals

L’ésser humà, independentment del fet que compti amb una discapacitat i es trobi en situació de dependència, habitualment es comunica fent ús dels recursos que li proporciona el cos. Així doncs, per mitjà de moviments del cap podem afirmar o negar que una cosa ens agrada, i per mitjà de la mirada o assenyalant amb els dits podem indicar els objectes o les persones de l’entorn amb finalitat comunicativa. Aquest gestos són apresos amb força facilitat per usuaris en situació de dependència i s’han de mantenir i potenciar.

Per una banda, trobem els gestos naturals utilitzats com a SAAC, que és principalment la comunicació fent ús dels díctics, és a dir, assenyalar objectes reals i/o persones de l’entorn, ja sigui per mitjà de qualsevol part del cos (dit, mà, braç, cama, llengua…) o amb la mirada, amb finalitats comunicatives (veure figura).

Figura Infant fent ús del gest natural d’assenyalar

Per una altra, trobem els gestos culturals, considerats d’aquesta manera perquè varien en funció de la comunitat o el context en què ens trobem. Aquests gestos engloben:

  • Gestos d’afirmació o negació realitzant moviments amb el cap per expressar acord o desacord.
  • Gestos d’apujar o abaixar el dit polze de la mà per expressar acord o desacord (veure figura).
  • Altres gestos comunicatius convencionals arrelats a la cultura pròpia (dir hola o adéu amb la mà, aplaudir per expressar satisfacció, fer el gest de no ho sé aixecant les espatlles…).

Figura Exemple d’adult fent ús del gest cultural propi per de dir “OK”

Els signes naturals i/o culturals d’ús comú han de potenciar-se en persones amb dificultats en la parla, ja que són formes de comunicació que tenen un gran valor en les etapes inicials del desenvolupament i per al desenvolupament de la intencionalitat comunicativa. Cal recordar que, en la majoria dels casos, aquests gestos es continuaran utilitzant durant tota l’etapa adulta dels usuaris en situació de dependència, combinats amb altres sistemes de comunicació més complexos.

Gestos idiosincràtics

Els gestos idiosincràtics s’utilitzen com a sistema comunicatiu amb menor freqüència que els anteriors. Es tracta de gestos que es creen en el clima proper o familiar de l’usuari en situació de dependència, que serveixen per comunicar-se amb els seus familiars i interlocutors habituals, però que no tenen un significat comunicatiu per a les persones fora d’aquest entorn. Es tracta d’una sèrie de signes acordats par tal que tinguin un significat per les persones de l’entorn proper; per exemple, una persona pot tocar-se el nas per indicar que té fred i pot tocar-se l’orella per indicar que té calor; o una persona pot fer un so determinat per dir i un altre de diferent per dir no. Els usuaris amb plurideficiència o amb afectacions motrius greus solen fer ús de gestos idiosincràtics en el context familiar que ,en alguns casos, es produeixen mitjançant el moviment ocular per afirmar o negar, moviments de llengua per designar que té sed, sons… (veure la figura)

Figura Els usuaris amb plurideficiència o amb afectacions motrius greus solen fer ús de gestos idiosincràtics que són entesos únicament en el context familiar

Sempre que els usuaris comptin amb aquests signes idiosincràtics es recomana mantenir-los i potenciar-los a l’inici de la intervenció comunicativa i anar-los completant per d’altres de més elaborats al llarg del temps sense substituir-los d’entrada per d’altres de convencionals. Hem de tenir en compte que aquests signes tenen el mateix valor comunicatiu que un signe convencional i que moltes de les persones en situació de dependència els utilitzaran durant tota la seva vida a causa de la facilitat i l’agilitat del seu ús comunicatiu.

La paraula complementada (‘Cued Speech’)

El Cued Speech és un SAAC creat el 1967 pel Dr. Orin Cornett, professor de la Universitat per a persones sordes Gallaudet de Washington, que combina la lectura labial i la representació manual dels sons (fonemes) de la llengua parlada, possibilitant fer més perceptible la parla a la vista. És un sistema de signes molt elementals i limitats que s’ha creat específicament amb finalitat educativa o terapèutica per a usuaris sords o amb dificultats auditives, però que també s’ha utilitzat en poblacions amb discapacitat intel·lectual (amb diversitat funcional), sempre com a sistema complementari a la lectura labial.

El suport de la paraula complementada

L’ús de la lectura labial (per si sola) no permet desxifrar més del 30 per cent del missatge (per exemple, la percepció visual de la paraula oral mama és molt similar al de la paraula papa), motiu pel qual els educadors de sords van desenvolupar la paraula complementada com a mitjà de suport a la lectura labial.

La paraula complementada és un sistema de comunicació que pretén fer més visual un conjunt de sons del llenguatge oral que són difícilment perceptibles únicament mitjançant la lectura labial i que permet reduir els errors i/o les ambigüitats del discurs oral mitjançant codis manuals al voltant del rostre.

Complements manuals o kinemes

Els signes manuals utilitzats en la paraula complementada no tenen significat per si mateixos i per això se’ls anomena complements manuals o kinemes, per diferenciar-los dels signes manuals amb significat propi. La seva funció és únicament complementar la paraula oral que s’està emetent.

La paraula complementada (PC) consisteix a acompanyar cada síl·laba expressada oralment per una sèrie de signes manuals. Per fer el signe manual corresponent a una síl·laba de la llengua parlada es combinen, simultàniament a la producció oral, vuit configuracions de la mà (complements manuals o kinemes) que s’executen en tres (en castellà) o quatre (en català) posicions diferents respecte del rostre.

La PC en català

La proposta de la PC per a la fonètica catalana és compatible amb les propostes de PC que s’han desenvolupat per la llengua castellana i anglesa. Es tracta de facilitar l’ús d’aquest sistema augmentatiu i permetre que tot el que s’aprengui en llengua catalana, es pugui utilitzar per a qualsevol de les altres dues llengües.

Les vuit configuracions manuals de la PC permeten identificar els sons consonàntics, mentre que els sons vocàlics de la fonètica catalana ([a], [ə], [e], [o], [ε], [], [i], [u]) es corresponen amb quatre possibles llocs on s’articulen les configuracions.Així doncs, tal com il·lustren la figura i figura, en el sistema de la PC en català es posen en joc de manera simultània els següents paràmetres:

  • Quatre posicions de la mà en relació amb el rostre per expressar els sons vocàlics (taula).
Taula Posicions de la mà en relació amb el rostre per expressar els sons vocàlics
PosicióSons vocàlicsLocalització
Lateral de la cara[a], [ə]A l’alçada de la boca i a una distància màxima de 10 cm respecte el rostre
Boca[e], [o]Comissura dels llavis
Barbeta[ε], [] Barbeta, sota la boca
Coll[i], [u]De 3 a 5 cm per sota la barbeta, a l’alçada de la laringe

Figura Les vocals fent us de la paraula complementada en català

  • Vuit configuracions de la mà per expressar els sons consonàntics (taula).

Taula Posicions per expressar els sons consonàntics
Sons consonànticsDit que assenyala el punt de posició
[p], [d], []índex
[k], [], [z], [v]mitjà
[], [s], [] mitjà
[b], [n]mitjà
[m], [f], [t]mitjà
[l], [w], []índex
[g], [r], []índex
[j], []índex

Figura Les consonants fent us de la paraula complementada en català

La PC en castellà

L’ús de la PC per a la fonètica castellana és molt similar a l’ús que se’n fa per a la fonètica catalana. La PC castellana compta amb les mateixes vuit configuracions manuals per a identificar els sons consonàntics, mentre que els sons vocàlics (a, e, i, o, u) es corresponen amb únicament 3 possibles llocs on s’articulen les configuracions (s’elimina la posició de la boca de la PC en català, tenint en compte que a la fonètica castellana no existeixen les vocals neutres, com es veu a la figura i figura):

Figura Les vocals fent us de la paraula complementada en castellà

Figura Les consonants fent us de la paraula complementada en castellà

  • Tres posicions de la ma en relació amb el rostre, per expressar els sons vocàlics: lateral de la cara, /a/; barbeta, /e/ i /o/, i coll, /u/ i /i/.
  • Vuit configuracions de la mà, per expressar els sons consonàntics.

La paraula complementada o Cued Speech tan sols es pot utilitzar com a sistema augmentatiu de comunicació per complementar el canal audiooral, i mai es pot fer servir com a sistema alternatiu de comunicació.

Dactilologia

La dactilologia, també denominada mètode Rochester, té el seu origen a Espanya al segle XVI. Es tracta d’un sistema de comunicació que utilitza diferents posicions de la mà i dels dits per representar les lletres de l’abecedari mitjançant signes manuals amb la finalitat de representar manualment cada una de les lletres de les paraules escrites i/o expressades oralment.

Es tracta d’un sistema de comunicació lent i feixuc, ja que s’han de produir les paraules lletra per lletra, motiu pel qual el seu ús no és gaire generalitzat. A més a més, l’adquisició d’aquest sistema és tardana, ja que s’ha d’ensenyar de manera paral·lela a l’aprenentatge de l’abecedari escrit.

Els kinemes de la paraula complementada representen les síl·labes de les paraules, mentre que els kinemes de la dactilologia representen lletres aïllades.

A cada lletra de l’alfabet li correspon un signe concret en dactilologia, també anomenat kinema, representat a l’espai. Cada llengua de signes compta amb el seu propi alfabet dactilològic, i tal com il·lustra la figura a l’alfabet dactilològic de la llengua de signes catalana existeixen més de 27 configuracions manuals diferents, més dues representacions manuals dels dígrafs ll i rr, que es representen mitjançant la repetició continuada del kinema de la lletra l o r. Aquest sistema es pot utilitzar com a sistema augmentatiu de comunicació per complementar el canal audiooral o també com a sistema alternatiu de comunicació sense necessitat de realitzar-se acompanyat de la llengua parlada.

Diferències entre alfabet dactilològic i el de l'LSE

Cal matisar que les diferències entre l’alfabet dactilològic de la llengua de signes catalana (LSC) i el de la llengua de signes espanyola (LSE) són molt poques. Tan sols cal tenir en compte que en l’alfabet dactilològic en LSE no existeix el kinema ç, i que en l’alfabet dactilològic en LSC no existeix el kinema ñ.

Fonts per reproduir en kinemes dactilològics els caràcters del teclat QWERTY de l'ordinador

Existeix una adaptació de la dactilologia per al seu ús en context escolar. Aquesta adaptació permet treballar les normes ortogràfiques i l’entonació de les paraules accentuades. Així doncs, el kinema de la lletra de l’alfabet a representar es mou cap al costat dret (quan porta un accent tancat) o cap al costat esquerre (quan porta un accent obert). És una manera d’ajudar l’alumnat sord o amb discapacitat auditiva a treballar la consciència fonològica i les normes ortogràfiques i a identificar les paraules que van accentuades. Per aquest motiu, recentment, Avanti Avanti i ÀGILS Comunicació han desenvolupat la font Dactil, que permet convertir en kinemes dactilològics tots els caràcters del teclat QWERTY de l’ordinador com l’@, les ” ”, l’, els accents, els signes de puntuació, els signes matemàtics i els números. Els beneficiaris principals d’aquest innovador alfabet dactilològic són professors d’alumnat amb discapacitat auditiva, mestres d’audició i llenguatge (MALL), usuaris de la llengua de signes i alumnes de cursos de llengua de signes. La font Dactil es distribueix gratuïtament sota llicència Creative Commons des de l’adreça dactilfont.org. Aquesta font Dactil ha estat una novetat important per treballar amb alumnat sord en el context escolar, ja que fins al moment tan sols existien dues fonts TTF (Segimon.ttf i Dedos.ttf) per a processadors de textos, les quals tan sols convertien les lletres de l’alfabet en kinemes. Les fonts Segimon.ttf i Dedos.ttf es poden descarregar a l’adreça bit.ly/2q4wefF.

Figura Alfabet dactilològic en català

La dactilologia: l'escriptura "a l'aire"

La dactilologia es podria descriure com una forma d’escriptura a l’aire que les persones amb discapacitat auditiva utilitzen amb freqüència per lletrejar noms propis o termes orals que no tenen un signe en concret. També s’utilitza amb gran freqüència en el context escolar per a l’establiment de la consciència fonològica i com a facilitador de l’aprenentatge de la llengua oral i de la lectoescriptura. Consulteu el vídeo que mostra l’alfabet dactilològic en LSC: bit.ly/2phugZA.

Actualment es coneix l’ús d’un recent sistema de comunicació augmentatiu que és una barreja entre la paraula complementada i la dactilologia, i que s’utilitza exclusivament en el context escolar. Es tracta d’utilitzar la filosofia de la paraula complementada, és a dir, combinar la lectura labiofacial i la representació manual dels sons de la llengua parlada, però en comptes d’emprar els vuit kinemes propis de la paraula complementada s’usen els 27 propis de la dactilologia. Així doncs, per diferenciar visualment els sons més ambigus de la llengua oral (difícilment perceptibles únicament mitjançant la lectura labial) s’executen simultàniament a la producció oral els kinemes representatius de l’alfabet dactilològic, sempre a la zona propera a la cara de l’emissor.

L’equip del Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius CREDA Jordi Perelló, amb la professora Marta Vinardell al capdavant, ha elaborat una adaptació de la dactilologia per treballar l’entonació de les paraules accentuades. Es tracta de moure la configuració de la lletra cap amunt i cap a l’esquerra, o bé cap a la dreta, segons la posició oberta o tancada de l’accent. D’aquesta manera, ajuda l’alumnat sord a representar el so de la vocal accentuada dins la paraula i també a reconèixer la paraula que porta accent o no (veure figura).

Figura Adaptació de la dactilologia per a l’entonació de paraules accentuades

Font: CREDA Jordi Perelló

Es pot utilitzar el mateix recurs dactilològic per donar suport a l’alumnat sord o amb deficiència auditiva per reconèixer els signes de puntuació, les vocals neutres, les majúscules…

La Dactilologia al palmell de la mà

Algunes persones amb sordceguesa utilitzen un sistema de comunicació alfabètic que s’anomena dactilologia al palmell de la mà, que consisteix en lletrejar el missatge, lletra per lletra, recolzant cada una de les lletres de l’alfabet dactilològic sobre el palmell de la mà de la persona sordcega. Vegeu la figura on apareix una captura de pantalla i l’adreça web d’un programa d’aprenentatge de la dactilologia al palmell desenvolupat per l’ASOCIDE (Associació de persones Sordcegues d’Espanya).

Figura Pàgina web d’ASOCIDE

Sistemes de signes amb ajut

Els SAAC amb ajuda, o també anomenats sistemes de signes amb ajut, requereixen fer ús de materials i recursos diferents del cos de la persona. Dit d’una altra manera, la producció o la indicació del signe s’ha de fer mitjançant algun suport físic o alguna ajuda tècnica. Bàsicament, impliquen l’ús d’objectes reals o de diversos sistemes de símbols gràfics (fotografies, dibuixos, pictogrames, paraules, lletres), per mitjà de l’ús de diferents productes de suport a la comunicació (suport paper, acetat plastificat en ETRAN, comunicadors de parla artificial, tauletes amb programes especials, ordinadors…). Per accedir als plafons o llibretes de comunicació, als ETRAN, als ordinadors, a les tauletes, etc., existeix una gran varietat d’estratègies i d’instruments anomenats productes de suport per a l’accés, com ara els punters, els teclats, els ratolins adaptats, els ratolins de mirada o de cap, els commutadors, etc.

Els símbols gràfics abasten des de sistemes senzills basats en objectes reals i tangibles, dibuixos o fotografies, fins a sistemes progressivament més complexos i abstractes com els sistemes pictogràfics o els sistemes basats en l’ortografia natural (lletres, paraules i frases), i s’adapten a les necessitats de les persones segons la seva edat i les seves habilitats motrius, cognitives i lingüístiques.

Persones amb mobilitat reduïda

Gràcies als suports amb els quals actualment comptem tant per a la comunicació com per a l’accés a diferents plataformes informàtiques, els sistemes gràfics poden ser utilitzats per persones amb mobilitat reduïda fins i tot en els casos en què només es compta amb mobilitat ocular.

Els SAAC amb ajuda són sistemes de signes gràfics amb ajut extern que tot i que poden ser utilitzats per persones amb discapacitat intel·lectual, TEA, trastorns de la comunicació i el llenguatge i dèficits auditius, són sistemes de signes que tradicionalment utilitzen persones amb afectació motriu (paràlisi cerebral, esclerosi lateral amiotròfica o ELA, esclerosi múltiple, distròfia muscular, plurideficiència, Parkinson…).

Sistemes de signes tangibles

Mitjançant aquest sistema, els usuaris fan ús d’objectes reals, parts d’objectes reals, miniatures o simulacions d’objectes reals, els quals representen la globalitat de l’objecte i s’utilitzen com a signes per la comunicació. En la majoria dels casos, l’ús d’aquests signes tangibles pretén fer demandes a l’interlocutor o vol anticipar i/o estructurar les rutines diàries de l’usuari. Per exemple, l’usuari toca o dóna a l’interlocutor l’envàs d’un iogurt per indicar que vol berenar o selecciona el tipus de fruita que vol per esmorzar (veure la figura que exemplifica l’ús d’objectes reals com a SAAC).

Figura Ús de signes tangibles (objectes reals) com a SAAC

Acostumen a ser signes permanents, manipulables i que es poden discriminar mitjançant el tacte, fet pel qual es considera el sistema de signes menys abstracte.

Aquest SAAC és adequat per a aquelles persones que després d’una avaluació es considera que tindrien dificultats per utilitzar signes gràfics més abstractes (com fotografies o pictogrames). Concretament, són recomanats per a usuaris amb TEA, discapacitat intel·lectual amb una afectació cognitiva greu, els quals presenten dificultats importants de comprensió del llenguatge, i per a persones amb problemes de visió associats a dèficit cognitiu i/o motriu.

Sistemes de signes gràfics

Els signes gràfics són configuracions impreses que representen paraules i/o conceptes i que habitualment s’utilitzen amb persones que no estan alfabetitzades a causa de la seva edat o pel grau de discapacitat amb què compten o han oblidat part del llenguatge com a conseqüència d’un accident vascular.

Els signes gràfics tenen en major o menor grau una semblança física amb l’objecte que representen (signe pictogràfic) o una semblança conceptual (signe ideogràfic) amb allò que representen. En tots els casos solen anar acompanyats de la paraula escrita corresponent per facilitar la comprensió dels interlocutors i per afavorir la lectura per part de l’usuari.

Els sistemes de signes gràfics tenen l’avantatge clara de permetre flexibilitzar el seu ús, ja que es poden utilitzar des d’un nivell de comunicació molt bàsic adaptat a persones amb nivell cognitiu baix o en etapes inicials del desenvolupament del llenguatge, i també permeten emprar-los amb persones que fan ús d’una comunicació fluida, tot i que aquesta no sigui tan completa ni flexible com la que es podria assolir utilitzant la llengua escrita.

Aquest SAAC sol utilitzar-se amb persones amb discapacitat o diversitat funcional motriu que no han accedit a la lectura o que presenten dificultats d’ús funcional de la lectura i l’escriptura i amb les quals el signe gràfic serveix de suport cognitiu per evocar una paraula.

El sistema de signes gràfics més adequat per a un usuari es triarà després d’un procés d’avaluació (vegeu el Unitat 3, “Estratègies d’ús i seguiment dels SAAC”, del mòdul 8 de “Suport a la comunicació”) en funció de diferents aspectes: capacitat cognitiva, edat, capacitats de discriminació visual, nombre de persones amb què s’haurà de comunicar, etc. Tanmateix, un usuari de SAAC pot fer ús de diferents signes gràfics com a suport a la seva comunicació: fotografies de les persones del seu context, dibuixos i pictogrames o símbols més abstractes. En general, com més abstractes són els signes, més possibilitats expressives tenen; en canvi, com més realistes i més detallistes, menys possibilitats simbòliques tenen.

La gradació de l’ús dels sistemes basats en signes gràfics parteix de fer ús de signes més icònics i semblants al concepte que es vol representar (fotografies) i progressivament emprar pictogrames menys icònics i abstractes fins a arribar al nivell màxim d’abstracció que és l’escriptura. Aquesta és el sistema més abstracte i versàtil que existeix a nivell gràfic, i si s’aconsegueix que una persona amb dificultats per expressar-se oralment utilitzi l’escriptura com a SAAC s’aconsegueix que arribi a un codi obert, flexible i infinit. Per això cal potenciar l’aprenentatge de la lectoescriptura en usuaris de SAAC sempre que sigui possible, iniciant-la al més aviat millor i no defallint en el propòsit.

Imatges (fotografies)

Són els signes gràfics més icònics i se suposa que són els més fàcils d’aprendre. Normalment els utilitzen persones amb nivells cognitius baixos com a primera forma de comunicació. Per tal que una fotografia compti amb les característiques perceptives òptimes per ser fàcil d’aprendre i usar com a SAAC (color, forma, mida, figura-fons…) es requereix un temps de dedicació en la cerca del material (buscar, fer fotografies clares, retallar fotografies de revistes…). Normalment es fotografien les joguines, aliments o els objectes personals dels usuaris o es retallen de revistes per tal que siguin imatges que representin l’objecte real (vegeu la figura).

Figura Sistema de signes mitjançant fotografies

Cal matisar que sovint l’ús d’imatges i fotografies com a SAAC dificulta la generalització del vocabulari treballat en altres contextos o per a altres usos, ja que l’ús d’una fotografia és més concret. Per exemple, si un usuari de SAAC utilitza la fotografia d’un cotxe de joguina en concret de la seva classe li resultarà molt difícil poder utilitzar aquest signe gràfic (“cotxe”) per explicar que avui el seu pare el vindrà a buscar en cotxe o per parlar dels cotxes com a genèric. Per això, en la mesura del possible, s’intentarà poder ensenyar a usar signes pictogràfics més abstractes i generalitzables.

Sistemes pictogràfics

La Dra. Carme Basil descriu els sistemes pictogràfics com a dibuixos lineals més simples i neutres que les imatges, molt icònics i fàcils d’aprendre i memoritzar. Aquests es van crear per facilitar la comunicació en persones amb discapacitat motriu i actualment existeixen molts programes informàtics que permeten la manipulació de signes pictogràfics i l’elaboració de plafons i comunicadors per mitjà d’aquests (The-Grid, Plaphoons, BoardMaker).

Imatge i paraula escrita

Tant en els casos de SAAC mitjançant fotografies o mitjançant pictografies es recomana que la paraula escrita aparegui escrita a dalt o a baix de la imatge que el representa per garantir que tots els interlocutors utilitzaran el mateix terme per referir-se a aquella paraula i/o concepte. En alguns casos caldrà que la paraula estigui escrita en lletra de pal i en d’altres podrà anar en lletra d’impremta, i es recomana que se situï a la part superior de la imatge en els casos en què la imatge s’ha d’indicar amb la mà, per evitar que es tapi la paraula amb la mà mentre s’assenyala la imatge.

Tot i que existeix una gran varietat de sistemes pictogràfics, els més utilitzats actualment en el territori espanyol:

  • El sistema pictogràfic de comunicació (SPC)
  • El sistema ARASAAC
  • Els símbols Widgit Literacy Symbols (WLS).

1. Sistema pictogràfic de comunicació (SPC)

El sistema SPC va ser creat per Johnson Mayer l’any 1981 i és un dels sistemes pictogràfics (de pagament) més utilitzat a Espanya. Els signes són dibuixos de línies simples en color negre sobre fons blanc i incorporen la paraula escrita sobre el dibuix. Aquest sistema compta amb un vocabulari de 3.000 signes gràfics que representen les paraules i els conceptes més habituals per a la comunicació quotidiana. A la figura podeu veure un exemple que il·lustra com són els símbols SPC clàssics, amb línies més simples i sense gènere massa definit i com són els símbols SPC thinline.

Aquest SAAC és adequat per a persones amb discapacitat motriu (congènita o adquirida), discapacitat intel·lectual, TEA, trastorn del llenguatge, etc., que tot i no estar alfabetitzades compten amb nivell cognitiu suficient per comprendre els signes gràfics. Es pot comprar la llicencia d’ús de SPC a bit.ly/2qdEAB1.

Figura Sistema pictogràfic de comunicació (SPC)

Imatge extreta de Mayer-Johnson

2. Sistema ARASAAC

ARASAAC és un sistema de pictogrames desenvolupat pel Portal Aragonés de Comunicación Augmentativa y Alternativa, és gratuït i de lliure disposició amb llicència Creative Commons. Veure exemple de símbol ARASAAC a la figura.

Figura Sistema ARASAAC

Imatge extreta d'ARASAAC

El portal ARASAAC compta amb un catàleg elevat de recursos diferents, com ara pictogrames en blanc i negre, pictogrames en color, fotografies, vídeos dels signes manuals de la llengua de signes espanyola i fotografies de signes d’aquesta. Tots aquests recursos es poden descarregar gratuïtament a la web www.catedu.es/arasaac/index.php. Compten amb un sistema que permet seleccionar els signes que es volen utilitzar i guardar a la cistella i després descarregar-los tots de cop. També compta amb un recurs per elaborar plafons de comunicació amb graelles de diferents mides.

3. Widgit Literacy Symbols (WLS)

Els símbols Widgit, antigament coneguts com a Widgit Rebus Symbols, van ser creats inicialment com a sistema de suport a l’aprenentatge de la lectoescriptura. Compten amb una estructura esquemàtica senzilla, sense donar gaires detalls de la figura que representen i amb un vocabulari ampli. Alguns dels símbols són més icònics que d’altres (és a dir, s’assemblen més a l’objecte, la persona o l’acció que representen). El sistema Widgit també disposa de símbols que representen certs marcadors gramaticals (per exemple, les paraules “sí”, “per què?”, “potser”, “probablement”).

Vegeu més detalls sobre les característiques dels Widgit Literacy Symbols a bit.ly/2kjhz0O.

Existeixen altres sistemes pictogràfics en desús al nostre país, com ara els pictogrames PIC, que varen ser creats el 1980 al Canadà per Maharaj i que encara són molt utilitzats als països nòrdics i a Portugal. Són dibuixos estilitzats en blanc sobre fons negre, amb la paraula escrita en blanc, que resultaven adequats per a persones amb problemes visuals. Aquests compten amb un vocabulari molt reduït, uns 563 pictogrames PIC, fet que obliga a combinar-los amb signes gràfics d’altres sistemes.

Sistemes basats en escriptura ortogràfica

L’escriptura és el sistema utilitzat per la majoria de les persones alfabetitzades, i per tant esdevé el sistema de signes gràfics més utilitzat i d’ús normalitzat. Les persones amb discapacitat motriu poden indicar les lletres de l’alfabet disposades en un taulell de comunicació (veure figura), així com assenyalar síl·labes, paraules o frases o bé assenyalar-les o produir-les mitjançant una tablet, un ordinador o un comunicador electrònic amb sortida de veu.

Figura Plafó alfabètic

Imatges cedides per UTAC

En els usuaris que facin ús de plafons de comunicació de tipus alfabètic de lletreig o que utilitzin la dactilologia com a SAAC, convé que l’interlocutor compti amb un full de paper, un bloc de notes o una pissarra blanca on anoti les diferents lletres que expressa l’usuari. Quan el tècnic APD faci ús d’aquesta estratègia afavorirà la fluïdesa i el ritme de la comunicació, facilitarà l’anticipació del significat de les paraules lletrejades i evitarà que hi hagi confusions, pèrdues o errors que interfereixin l’eficàcia de l’acte comunicatiu.

Cal considerar que el lletreig és un sistema lent, per la qual cosa es recomana combinar el seu ús amb la possibilitat de comptar amb un sistema de predicció de paraules i l’ús de frases senceres predeterminades (veure figura).

Figura Comunicador electrònic alfabètic, amb predicció de paraules i amb frases predeterminades enmagatzemades en el sistema

Imatges cedides per UTAC

Hem de tenir en compte que l’escriptura requereix un alt nivell cognitiu. Per tant, és adequada per a nens i adults amb dificultats en la parla però amb un nivell cognitiu normal i, òbviament, han d’estar alfabetitzats.

Lectura i escriptura amb síntesi de veu

Balabolka és un programa de Text a Veu (Text-To-Speech, TTS) que permet que es llegeixi el text que apareix a la pantalla, tant aquell que està al porta-retalls com en documents en diferents formats (AZW, AZW3, CHM, DjVu, DOC, EPUB, FB2, HTML, LIT, MOBI, ODT, PDF, PRC i RTF).

Resulta un recurs molt útil com a eina de suport per a la comunicació i com a eina de suport per a l’aprenetnatatge de la lecto-escriptira, ja que el feedback de veu ajuda a l’usuari a saber si la lletra, la paraula o la frase escrita té o no sentit.

Balabolka és un programa que permet desar el text llegit o els àudios en fitxers MP3, fet que facilita la preparació de discursos, exposicions orals, etc.

Productes de suport per a la comunicació

Escollir la superfície, és a dir, el suport on posarem els signes gràfics per tal que els usuaris els puguin utilitzar com a SAAC, resulta un pas importantíssim en el procés d’implantació d’un SAAC. Caldrà estudiar els diferents tipus de suport, alguns d’ells productes de suport no tecnològics (plafons i llibretes de comunicació, ETRAN…) i altres productes de suport tecnològics (comunicadors electrònics amb veu sintetitzada, comunicadors emulats en PC…).

Productes de suport per a la comunicació en suports no tecnològics

a) Plafons i llibretes de comunicació

Són productes de suport bàsics que no requereixen fer ús de noves tecnologies i que consisteixen en superfícies de material divers on s’ubiquen els signes gràfics per a la comunicació (fotografies, pictogrames, lletres, paraules i /o frases), els quals la persona haurà d’indicar per comunicar-se. Quan els signes gràfics es distribueixen en diverses pàgines parlem de llibretes de comunicació.

Per construir un plafó o una llibreta de comunicació podem utilitzar símbols SPC, ARASAAC o Widgit. Cal partir d’un suport, una graella on anirem inserint el vocabulari d’ús comú mitjançant diferents pictogrames. Sempre partirem d’un plafó de comunicació sobre paper, mitjançant el qual l’usuari anirà adquirint i fent ús d’un vocabulari bàsic. Quan l’usuari disposi de moltes pàgines de vocabulari (anomenats monogràfics) i el lèxic superi les 1.000 paraules haurem de començar a pensar a incorporar tot el vocabulari en un suport electrònic.

Per a l’elaboració d’un plafó en paper hem de respectar una sèrie de convencions. Per exemple, a la primera plana del plafó han d’aparèixer les dades personals de l’usuari (nom, adreça, telèfon…) i unes normes bàsiques sobre l’ús que en farà (per exemple: “Em dic Fàtima i no puc comunicar-me mitjançant la llengua oral i per això em comunico assenyalant les imatges que apareixen al plafó”.

Els primers passos per construir plafons de comunicació és mitjançant monogràfics de vocabulari, és a dir, vocabulari relacionat amb activitats concretes del dia a dia de l’usuari. Així per exemple, l’usuari tindrà un monogràfic del joc de la nina, un monogràfic del conte dels tres porquets, un monogràfic del Sr. Potato… En cada plafó monogràfic, l’usuari tindrà tot el vocabulari potencialment útil per utilitzar durant l’activitat, des de verbs fins a noms, adjectius, adverbis…

Quan un usuari disposa d’un nombre força elevat de plafons monogràfics i compta amb força vocabulari repetit en aquests, es comença a organitzar el vocabulari dels plafons per lèxic o camps semàntics (una pàgina on apareixen persones, una per a accions, una per a sentiments-emocions, una per a llocs, una per a aliments, una per a gestió de la comunicació…).

Si el cuidador de la persona en situació de dependència no disposa de cap programa específic per a la construcció de plafons de comunicació (com el programa Plaphoons, BoardMaker, D-Grid) es poden aprofitar els recursos que ofereixen els processadors de textos, creant graelles de mides concretes i afegint-hi els pictogrames.

La selecció del vocabulari a incloure en un plafó de comunicació és el tema més important perquè un plafó esdevingui una eina realment útil. El vocabulari que consti en el plafó ha de ser aquell que l’usuari necessiti, no el que els professionals creiem que necessita. És un procés llarg que requereix la participació de tantes persones com calgui (el mateix usuari, familiars, personal cuidador, mestres…) coordinades pel logopeda o el professional al càrrec.

La Unitat de Tècniques Augmentatives de Comunicació (UTAC) és un servei extern de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona, que comprèn la UTAC Sírius (destinada a infants no escolaritzats i adults usuaris de SAAC), en conveni amb el Departament de Benestar Social i Família, i la UTAC Ensenyament (destinada a infants escolaritzats usuaris de SAAC), en contracte amb el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Aquest servei s’adreça a persones amb discapacitat motriu i a altres usuaris que requereixin formes augmentatives i alternatives de comunicació i d’accés a l’ordinador, i ofereix un servei gratuït d’avaluació, assessorament i seguiment dels casos, així com el suport per escollir el vocabulari per a cada usuari i elaboració del plafó. Podeu trobar més informació a: www.utac.cat.

Dotar una persona d’un SAAC li ha de permetre demanar més coses que les que pot demanar sense cap ajuda, expressar-se sobre més temes, comentar, explicar experiències passades, preguntar, etc. Habitualment, els primers signes gràfics representen objectes i necessitats bàsiques (menjar, higiene, jocs…) o activitats d’alta preferència de l’usuari. A poc a poc s’hi afegeixen signes per expressar altres idees, com per exemple comentaris sobre les coses (”m’agrada”, “divertit”…) per poder anar cobrint diferents funcions del llenguatge. No s’ha de fer creure a l’usuari d’un SAAC que la comunicació només serveix per demanar coses, sinó que també és útil per desenvolupar la funció comunicativa d’explicar coses, donar opinions, fer preguntes, etc.

b) Comunicador ETRAN

L’ETRAN és una superfície vertical de metacrilat i, per tant, transparent, que facilita la comunicació cara a cara mitjançant la mirada per a aquells usuaris que no poden emprar les mans. En aquesta superfície s’hi van afegint làmines d’acetat (fulls de transparències) amb el vocabulari de l’usuari. L’ETRAN es pot fer servir mitjançant les diferents formes d’indicació (directa, assistida, codificada, etc.) tant amb objectes reals, fotografies, pictogrames com mitjançant un codi alfabètic (lletres, síl·labes, paraules, etc.). Podeu veure un exemple d’ETRAN amb un acetat amb un plafó pictogràfic per a indicació directa a la figura, i amb un acetat amb un plafó alfabètic per a codificació amb la mirada a la figura.

L’ús habitual d’aquest sistema consisteix a posar signes gràfics aïllats o blocs de signes gràfics en cada un dels laterals de l’acetat i l’usuari assenyala amb la mirada aquell pictograma que vol seleccionar. El nombre de signes gràfics que hi haurà a la làmina dependrà del nivell de l’usuari.

Figura Comunicador ETRAN pictogràfic per a indicació directa

Imatges cedides per UTAC

Figura Comunicador ETRAN alfabètic per a indicació codificada amb la mirada

Imatges cedides per UTAC

Productes de suport per a la comunicació en suports tecnològics

Els productes de suport a la comunicació han sofert molts canvis en pocs anys, de manera que actualment trobem al mercat una gran quantitat de productes de suport electrònics amb sortida de veu. S’ha passat d’utilitzar aparells en què els usuaris havien de gravar els missatges (veu digitalitzada) a emprar aparells que generen ells mateixos la veu (veu sintetitzada), amb veus femenines i masculines i en diferents idiomes. El pes, la mida i la capacitat d’emmagatzematge dels productes de suport també ha patit variacions, i cada vegada són aparells més petits, lleugers i potents, fet que facilita el desplaçament i la manipulació.

La tendència actual és passar d’utilitzar aparells fabricats específicament com a comunicadors (comunicadors dedicats) a possibilitar que els ordinadors o els dispositius portables (tauletes) compleixin la funció de comunicador, entre altres funcions i, fins i tot, utilitzar les apps dels dispositius mòbils per a finalitats comunicatives.

La manera de classificar els productes de suport per a la comunicació sempre ha estat un tema complicat, ja que hi ha autors que classifiquen aquests productes de suport en aparells de baix cost i aparells d’alt cost, en productes de baixa i d’alta tecnologia, en aparells de baixa i d’alta autonomia, o bé si es tracta de productes creats específicament o no per ser ajudes a la comunicació.

Per evitar confusions, en aquest cas ens plantegem una classificació senzilla en què partim de la base que hi ha dues tipologies generals de comunicadors: els comunicadors senzills de tecles i botons (en què la informació visible a la pantalla del comunicador és sempre la mateixa) i els comunicadors dinàmics o de pantalla dinàmica (en què la informació visible a la pantalla va canviant). Dins de cada cada tipus de comunicadors trobem diferents tipologies.

Els comunicadors són dispositius electrònics portàtils destinats a facilitar l’emissió de missatges quan no existeix la parla funcional. La comunicació s’estableix pressionant i/o assenyalant una o més caselles en les quals figuren uns signes o pictogrames que componen el codi comunicatiu de la persona. A cadascun d’aquests signes se li assigna una paraula o frase completa que s’emmagatzema en el dispositiu i, quan s’activa la casella corresponent, se li dóna la sortida de veu digitalitzada (gravada prèviament) o sintetitzada (executada pel mateix programa).

1. Comunicador senzill de tecles o botons Es tracta de comunicadors senzills que permeten emmagatzemar un nombre de missatges limitat en aquests i on la informació visible sempre és la mateixa.

a) Comunicador senzill d’un sol missatge fragmentat: aquest comunicador permet gravar missatges fragmentats en diferents parts (cançons, receptes de cuina, petits textos…) i després aquests es poden reproduir pas a pas. És una eina molt interessant per treballar el temps d’espera, els torns de paraula i les seqüències durant un diàleg. Vegeu un exemple de comunicador senzill d’un sol missatge fragmentat a la figura.

Figura Comunicador senzill d’un sol missatge fragmentat tipus StepbyStep

Imatges cedides per UTAC

b) Comunicador senzill de dos missatges: aquest comunicador permet gravar dos missatges i està indicat per a usuaris que s’estan iniciant en la comunicació i per començar a treballar activitats de causa efecte o d’elecció entre dues opcions possibles. A la figura trobareu una fotografia d’un comunicador Italk2, un exemple de comunicador senzill de dos missatges que permet la gravació i la reproducció de dos missatges.

Figura Comunicador senzill de dos missatges Italk2

Imatges cedides per UTAC

c) Comunicador senzill o llibres electrònics de menys de deu missatges

Aquests comunicadors permeten l’enregistrament de menys de deu missatges de veu. Aquests comunicadors són de fàcil ús i permeten gravar i esborrar els missatges de manera senzilla, segons les necessitats dels usuaris. Tot i que l’accés acostuma a ser pressionant cada casella, també permeten l’accés via commutadors externs, connectant un commutador a cada casella. Aquest comunicador està indicat per iniciar un ventall reduït de vocabulari per fer demandes i permet entrenar l’ús d’un SAAC via tecnologia i fer de pont cap a l’ús d’un comunicador amb més vocabulari. Al mercat trobem diferents tipus de comunicadors senzills o llibres electrònics de menys de 10 missatges:

d) Comunicador senzill de més de deu missatges: aquests són comunicadors que permeten la gravació de més de deu missatges de veu i la majoria incorporen veu digitalitzada. Tot i que actualment aquests comunicadors electrònics estan en desús a causa de la gran oferta de tauletes amb programes específics per convertir-les en comunicadors, encara n’hi ha molts al mercat. Alguns exemples dels comunicadors més utilitzats són:

  • Smart Scan 32. És un comunicador multinivell de 32 missatges que permet l’accés directe i per encercament. Permet la gravació i la reproducció dels missatges en àudio d’alta qualitat. L’encercament pot ser automàtic o pas a pas, i a més incorpora l’opció d’escaneig auditiu. També es disposa de l’opció Smart Scan 8 (tan sols amb vuit missatges).
  • Chatbox. Ofereix un nivell de comunicació bàsica a través de símbols pictogràfics. Disposa de setze caselles amb possibilitat d’encercament, encara que també es pot configurar amb quatre caselles si hi ha dificultats per prémer. Té sortida de veu digitalitzada.
  • Go Talk 32+: disposa d’una capacitat de 100 i 163 de missatges, amb cinc nivells de gravació. En ambdós casos compta amb cinc missatges clau o de gestió de la conversa, els quals es mantenen constants encara que canviem el nivell i, d’aquesta manera, ens evitem regravar aquests cinc missatges essencials quan canviem de nivell.
  • Tech/Speak d'AMDI. Comunicador multinivell de 32 caselles, i existeixen models de 2, 4, 6 i 12 nivells. Permet la gravació de 32 missatges per nivell, de fins a 2.25 segons, i si es requereix hi ha l’opció d’estendre la durada màxima del missatge a 40,5 segons. Trobeu una fotografia d’aquest comunicador a la figura.

Figura Imatge de Tech/Speak d’AMDI. Comunicador amb 32 pictogrames (veu digitalitzada)

Imatges cedides per UTAC

Podeu veure més imatges de comunicadors electrònics senzills de tecles i botons a la pàgina web d’UTAC, dedicada als productes de suport: www.utac.cat/productes-suport/comunicadors.

2. Comunicador dinàmic o de pantalla dinàmica A diferència dels comunicadors senzills, en el cas dels comunicadors dinàmics o de pantalla dinàmica la informació visible va canviant en funció de la interacció de l’usuari amb aquest suport amb finalitats comunicatives. Dins d’aquesta tipologia de comunicador trobem, per una banda, els comunicadors basats en un dispositiu electrònic portable (ordinador o tauleta) i, per una altra, els comunicadors dedicats.

a) Comunicadors basats en un dispositiu electrònic portable (ordinador o tauleta): La tendència actual és utilitzar comunicadors basats en ordinadors o en dispositius portàtils (tauletes) en comptes d’emprar comunicadors electrònics dedicats amb veu sintetitzada. Per convertir un ordinador o una tauleta en un comunicador es requereix fer ús d’un programari específic que ho possibilita. Aquest programa és el The Grid 2, el qual permet convertir un ordinador en un comunicador dinàmic per utilitzar símbols, text o ambdues coses. Aquest programa permet l’accés mitjançant pantalla tàctil, teclat, ratolí adaptat, ratolí de cap, ratolí de mirada o commutadors. També és una eina per accedir a l’ordinador, per al control de Windows i per fer ús de qualsevol aplicació instal·lada en l’aparell. A més a més, el programa porta integrats recursos com l’enviament de correus electrònics i SMS, control d’Skype, reproducció multimèdia, navegació per internet i control de l’entorn (TV, instal·lacions electròniques, etc.).

Podeu trobar exemples de com funcionen els comunicadors emulats en PC i quina aparença té el programa The Grid 2 a la secció “Multimèdia” de la web d’UTAC, dins dels “Exemples d’ús”: bit.ly/2qJLJfo.

A la figura es pot veure un exemple de comunicador dinàmic mitjançant el CACE-UTAC amb signes Widgit, creat amb el programa The Grid 2 per a ordinador portàtil, en el qual, a mesura que es va escrivint, també van apareixent les pictografies com a suport.

Figura CACE-UTAC per a The Grid 2

Imatges cedides per UTAC

A la figura es pot veure un exemple de comunicador dinàmic mitjançant el CACE-UTAC amb signes SPC, creat amb el programa Plaphoons per a per a ordinador portàtil, en el qual, a mesura que es va escrivint, també van apareixent les pictografies com a suport.

Figura CACE-UTAC per a programa Plaphoons amb símbols SPC

Imatges cedides per UTAC

Al lloc web www.utac.cat es pot trobar un recull de vocabulari pictogràfic elemental organitzat per categories semàntiques (CACE-UTAC). Aquest vocabulari ha estat elaborat per a ser usat amb diferents programes (Plaphoons, Boardmaker, LetmeTalk, The Grid 2, Tobii Communicator…) i és un vocabulari bàsic o estàndard a partir del qual es personalitza el vocabulari adequat per a cada usuari, per tal que aquest s’utilitzi com a comunicador en ordinadors personals o tauletes o bé per ser impresos i utilitzar-se en paper com a llibreta de comunicació. Cal advertir que les versions dels CACE elaborats amb el programa Plaphoons i LetmeTalk amb pictogrames d’ARASAAC en castellà i en català són d’accés lliure i gratuït. No obstant això, la resta de versions del CACE, tot i que també són d’accés lliure, requereixen disposar dels programes específics (Boardmaker, The Grid 2 o Tobii Communicator) i/o dels sistemes de signes comercials corresponents (SPC o Widgit) per poder personalitzar-los.

b) Comunicadors electrònics dedicats amb veu sintetitzada: Entre els productes en suport tecnològic trobem els comunicadors electrònics, anomenats “comunicadors dedicats”, els quals han estat dissenyats exclusivament per ser utilitzats únicament per a finalitats comunicatives. Aquests comunicadors es personalitzen amb els signes gràfics adequats per a cada usuari i permeten la portabilitat (es poden desplaçar amb facilitat d’un lloc a un altre) i la seva adaptació a diferents formes d’accés (ratolí adaptat, ratolí de cap, commutadors…). Aquests comunicadors disposen d’una sortida de veu, la qual està adaptada a la llengua habitual de l’usuari, i sovint disposen d’altres possibles sortides a pantalla o en paper imprès. Alguns exemples de comunicadors dedicats són:

  • Springboard. És un comunicador amb parla digitalitzada i pantalla dinàmica. Té pantalla tàctil i permet la configuració de 4, 8, 15 o 32 caselles. Com menys caselles utilitzem, més grans són. Permet un accés per selecció directa, per escombrat amb un o dos polsadors, joystick o punter de cap.
  • Pathfinder. Comunicador portàtil amb síntesi de veu que permet accedir directament al teclat, via encercament o via un capçal d’infrarojos incorporat. També permet controlar l’entorn i fer ús de recursos d’oci (jocs, música…).
  • MegaBEE. És un recurs d’escriptura assistida, amb veu digitalitzada, que utilitza el moviment i el parpelleig dels ulls com a mètode de selecció de lletres i frases, les quals es visualitzen en una petita pantalla situada en el dispositiu.
  • Comunicador alfabètic Lightwriter amb veu sintetitzada. Comunicador alfabètic que necessita que l’usuari preservi la lectoescriptura. Permet reproduir missatges escrits i permet diferents funcions addicionals, com reproduir missatges escrits, fer ús del telèfon mòbil, l’agenda o el control de l’entorn. Disposa de dues pantalles per tal de facilitar la lectura del missatge.

3. Apps per a dispositius mòbils (iOS i Android)

Avui en dia existeixen diferents aplicacions informàtiques per a tauletes o smartphones que tenen l’objectiu de facilitar la comunicació de les persones amb dificultats per fer-ho mitjançant la parla i que conservin les competències per fer ús de la indicació manual. A continuació enumerarem un seguit de sistemes pictogràfics i/o ortogràfics que s’utilitzen d’una manera semblant a com s’empra un comunicador electrònic o un comunicador emulat en PC, tot i que amb menys prestacions i per ser usats únicament per la via tàctil.

Primer enumerarem alguns programes per al sistema operatiu iOS, i seguidament citarem alguns altres per al sistema operatiu Android, tant per elaborar plafons pictogràfics (amb símbols pictogràfics) com per crear plafons ortogràfics (amb lletres, paraules i/o frases preestablertes). Per a més informació, consulteu el web bit.ly/2kjt1ZY.

a) Apps per a sistema operatiu iOS (per a iPod, iPhone i/o iPad)

Apps pictogràfiques:

Apps ortogràfiques (lletres, paraules i frases):

b) Apps per a sistema operatiu Android

Apps pictogràfiques:

Apps ortogràfiques (lletres, paraules i frases):

Reconeixement de veu

És important indicar que al mercat existeix software de reconeixement de veu indicat per a persones que tot i que compten amb un llenguatge oral entenedor i aparentment no tenen problemes en la comunicació requereixen suport per fer ús de la comunicació via escrita perquè no compten amb habilitats motrius suficients per poder escriure. El fet d’utilitzar software de reconeixement de veu resulta una eina útil per millorar la comunicació a distància, ja que els permet enviar missatges i correus electrònics o escriure amb més agilitat.

Formes d'indicació

Paral·lelament al fet de pensar en el suport on es posaran els signes gràfics per tal que els usuaris els puguin utilitzar com a SAAC, cal pensar en les diferents formes com els usuaris podran assenyalar (indicar) els pictogrames en els plafons de comunicació o en els comunicadors electrònics.

Un dels paràmetres que condiciona més l’organització d’un plafó de comunicació és la manera com l’usuari indicarà els pictogrames. Els usuaris de SAAC poden assenyalar les icones dels plafons de comunicació de cinc maneres diferents:

  • Indicació directa: assenyalar directament un pictograma amb qualsevol part del cos o mitjançant una ajuda tècnica (ratolí adaptat o de cap, punter làser o alicorn). Vegeu la figura on es veu un usuari indicant directament amb el dit els símbols en un suport paper i us suggerim visionar també el vídeo penjat a la pàgina web d’UTAC, on s’exemplifica la indicació directa però amb ús del ratolí:
Per a visualitzar aquest contingut necessiteu el connector d'Adobe Flash.

Figura Indicació directa

Imatges cedides per UTAC
  • Indicació per encercament assistit o dependent: hi ha persones que per diferents motius no poden assenyalar un pictograma en paper o en pantalla tàctil amb alguna part del cos o per mitjà d’un ratolí. Per aquest motiu necessiten el suport d’un interlocutor que assisteix l’usuari donant suport, primer assenyalant el bloc on hi ha el pictograma o la lletra que vol produir i, posteriorment, assenyalant un a un els pictogrames o les lletres a escollir dins del bloc. Aquest procediment també rep el nom d’encercament assistit. Quan l’interlocutor assenyala el bloc, la fila o el signe del plafó que l’usuari vol escollir, aquest fa un senyal per tal d’afirmar que el signe que desitja escollir és el que acaba d’assenyalar la persona que l’assisteix (vegeu la figura).

Figura Indicació per encercament assistit

Imatges cedides per UTAC
  • Indicació per encercament autònom: en aquest cas no es requereix comptar amb un interlocutor que assenyali els pictogrames, sinó que ho fa la funció d’encercament del programa informàtic. L’usuari activa un commutador que acciona la funció d’encercament, pressiona el commutador de nou quan se selecciona la zona on hi ha el signe que vol expressar, i posteriorment el torna a pressionar per accionar el signe concret a escollir. Vegeu el vídeo d’UTAC on s’exemplifica la funció d’encercament autònom:
Per a visualitzar aquest contingut necessiteu el connector d'Adobe Flash.
  • Indicació codificada: si la indicació directa no és possible o la persona necessita un vocabulari més ampli del que pot oferir la forma directa, es poden organitzar els signes de manera codificada, en què la indicació es fa mitjançant un codi d’una o de dues entrades (amb colors, números, lletres…). S’assignarà a cada pictograma un codi, per exemple numèric, alfabètic o de color, i l’usuari primer indicarà el bloc o la zona on es troba el pictograma i després assenyalarà el codi corresponent situat al mateix plafó o en un altre, i l’interlocutor identificarà la paraula corresponent.

Per utilitzar la indicació codificada cal que l’usuari tingui un nivell cognitiu adequat i que els interlocutors comptin amb les estratègies necessàries per seguir la codificació i descodificació dels signes.

Exemple de plafó pictogràfic mitjançant indicació codificada amb números

Per exemple, a la figura hi trobem un plafó pictogràfic mitjançant indicació codificada amb la mirada on l’usuari indica el número que correspon al símbol que vol escollir, seleccionant els números ubicats en els laterals de cada pàgina del tríptic, que van del 0 al 9. Si en aquest cas ell volgués demanar “aigua” i el codi d’aigua és el 23, li caldrien dues mirades: amb la primera mirada indicaria el número 2 i amb la segona el número 3; posteriorment, l’interlocutor buscaria el símbol corresponent al codi 23 i veuria que, efectivament, és aigua.

Figura Plafó pictogràfic amb indicació codificada amb la mirada, on l’usuari indica el número que correspon al símbol que vol escollir

Imatges cedides per UTAC

Exemple de plafó alfabètic mitjançant indicació codificada amb la mirada (Bloc + número)

La figura ens ofereix un altre exemple de plafó alfabètic mitjançant indicació codificada amb la mirada, en què l’usuari, per seleccionar una lletra, ha d’executar dues mirades, la primera per indicar en quin bloc hi ha la lletra que vol dir i la segona per indicar quin és el número (de l’1 al 6) que li correspon a la lletra, assenyalant amb la mirada el número de color negre corresponent en el plafó.

Figura Plafó alfabètic amb indicació codificada amb la mirada, on l’usuari indica el número que correspon a la lletra que vol escollir

Imatges cedides per UTAC

Cal anar amb compte a l’hora de codificar els símbols del plafó, ja que es recomana evitar codis amb números repetits. Per exemple, evitarem codis numèrics com 11, 22, 33…, ja que podrien portar més fàcilment a error, i és preferible comptar amb codificacions amb dígits que no es repeteixin, com ara 21, 23, 24.

  • Indicació combinada: es combinen diverses formes d’indicació anteriorment esmentades. Per exemple, l’usuari assenyala de manera directa amb la mirada o amb la mà un bloc i després l’interlocutor l’assisteix per escollir el signe corresponent del bloc mitjançant l’encercament.

Productes de suport per a l'accés

Al mercat existeix una gran quantitat de productes de suport per facilitar l’accés als plafons de comunicació, als comunicadors electrònics o als ordinadors, les tauletes o els mòbils que serveixen com a eina per comunicar-se i que utilitzen les persones en situació de dependència.

Commutadors

Interruptor o polsador que permet accedir i controlar l’ordinador i altres dispositius electrònics. Existeixen diferents possibilitats de polsar un commutador, i aquesta acció es pot dur a terme per mitjà de diferents parts del cos (mà, cap, peu, barbeta, genoll…), i fins i hi ha commutadors amb sensors d’esbufec, palanques amb varetes que detecten moviments minúsculs, pedals… Aquests commutadors es poden utilitzar tant per accedir i/o accionar algun mecanisme com per moure una cadira de rodes, desplaçar un cursor en la pantalla d’un ordinador o escriure i/o comunicar-se mitjançant un teclat en pantalla.

Vegeu imatges de commutadors a bit.ly/2qbL8k7.

Ratolins

En la mesura del possible, quan un usuari compti amb capacitats motrius suficients per fer ús d’un ratolí, s’intentarà que l’accés a l’ordinador i el control del cursor sigui mitjançant aquest recurs, i només es recorrerà a emprar els commutadors en els casos en què no hi hagi un moviment funcional que li permeti usar un ratolí. Actualment hi ha diferents tipus de ratolins adaptats a les capacitats motrius dels usuaris, i el clic dels botons de l’ordinador es pot fer amb el mateix ratolí, amb un software que emula aquesta acció o mitjançant un commutador instal·lat específicament per a aquest ús. Vegem-ne alguns tipus:

  • Ratolins de bola girada o trackballs: el trackball o bola de seguiment és un ratolí que no requereix que es mogui en la seva totalitat per moure el cursor de la pantalla, sinó que el trackball incorpora una gran bola giratòria que conté sensors que detecten la rotació de la bola, el qual es correspon amb el moviment del cursor. L’usuari pot fer girar la bola del trackball amb el dit polze, amb els dits o amb el palmell de la mà. Podeu veure un exemple de Trackball a la figura.

Figura Exemple de ratolí de bola girada o Trackball

Imatges cedides per UTAC
  • Ratolins de contacte amb el dit o trackpad o touchpad: són ratolins que s’activen i es controlen mitjançant el moviment continu o discontinu d’un dit. Es tracta d’uns ratolins tàctils similars a les plaques que trobem sota el teclat en els ordinadors portàtils.
  • Joysticks: palanca de control o de comandament per activar i controlar el moviment de diferents dispositius electrònics (ordinador, cadira, joguines, etc.). Les parts del cos amb les quals més freqüentment s’utilitza un joystick són les mans, els peus o la barbeta. Podeu veure un exemple de Joystick a la figura.

Figura Exemple de joystick

Imatges cedides per UTAC
  • Ratolins de moviment de cap o headtracker: ratolí sense fils que funciona amb el moviment del cap de l’usuari. Mitjançant una càmera web o altres dispositius o sensors ubicats al cap de l’usuari és possible registrar els seus moviments i traduir-los a moviments del cursor de l’ordinador. Podeu veure un exemple de ratolí de moviment de cap o headtracker a la figura.

Figura Exemple de ratolí de moviment de cap o headtracker

Imatges cedides per UTAC
  • Ratolins de moviment d’ulls o eyetracking: dispositiu que detecta el moviment dels ulls de l’usuari i està destinat a persones sense mobilitat de les extremitats superiors ni del cap i que únicament tenen possibilitat d’accedir a l’ordinador i controlar el cursor amb la mirada. És un sistema en què, mitjançant un procés de calibratge de la mirada, l’ordinador detecta, interpreta i calcula els moviments oculars de l’usuari, fet que li permetrà desplaçar amb la mirada el cursor de l’ordinador allà on miri. Es tracta d’un dispositiu amb un processament senzill, ja que l’usuari només ha de mirar el punt de la pantalla on vol que es posicioni el seu punter, és a dir, només ha de mirar la lletra, la paraula o l’aplicació que vol activar en la pantalla. No obstant això, es tracta d’un sistema que requereix entrenament i adaptació, i que sovint pot resultar feixuc, ja que és una manera de procedir diferent del ratolí estàndard. A diferència del ratolí tradicional, que compta amb un primer moviment d’ubicació de l’aplicació i un segon moviment de selecció/activació, en aquest cas allò que es mira s’activa directament, motiu pel qual resulta extremament necessari posar un botó de descans, per tal que l’usuari pugui desactivar el ratolí de mirada en determinats moments en què per exemple vol llegir una pàgina web, vol utilitzar Facebook, etc., i no vol que s’activin els diferents enllaços que apareixen a la pantalla. Per fer les funcions de clic dels botons del ratolí es pot utilitzar el software D-Grid 2 o algun de similar que emula aquestes funcions, o l’usuari pot comptar amb un altre sistema combinat per fer el clic (commutador d’alta sensibilitat que detecta moviments de dits, commutador de peu…). Podeu veure un exemple de ratolí de moviment d’ulls o eyetracking a la figura.

Figura Exemple de ratolí de moviment d’ulls o eyetracking

Imatges cedides per UTAC
  • Emulador de ratolí o multimouse: perifèric pensat per fer les mateixes funcions que un ratolí però prement commutadors en comptes d’arrossegar un ratolí o moure una bola. Es tracta d’una caixa de connexions que permet convertir quatre, cinc o sis commutadors, ubicats en unes zones específiques i de fàcil accés per a l’usuari, en un ratolí. Mitjançant aquest perifèric, l’usuari clica el commutador específic per indicar un moviment cap amunt o cap endavant, cap avall o cap endarrere, o cap a la dreta o cap a l’esquerra, el qual es correspon a un moviment del cursor en la pantalla o d’un altre sistema elèctric (cadira elèctrica, joguina, etc.).

Vegeu imatges d’altres ratolins a bit.ly/2rO08oC.

Emuladors de teclat

Hi ha diferent software, gratuït o de pagament, que permet recrear un teclat ubicat a la pantalla de l’ordinador. L’usuari hi pot accedir mitjançant commutadors o fent ús del ratolí que més s’adeqüi a les seves capacitats motrius.

Vegeu exemples de ratolins en pantalla a bit.ly/2jIP0GR.

Teclats

Existeixen diferents adaptacions per a teclat que resulten adients per a usuaris amb diferent grau de capacitat motriu però que en tots els casos poden fer ús d’un teclat amb indicació directa per escriure. Les adaptacions del teclat tenen a veure amb diferents aspectes: amb la grandària de les tecles (existeixen teclats amb les tecles més grans, vegeu figura o teclats més reduïts), amb el color (teclats de color groc perquè contrasti amb el color negre de les lletres tal com mostra la figura), amb la distribució de les lletres (teclat tipus QWERTY o teclat alfabètic ABC), o amb el fet de comptar o no amb un protector de teclat que eviti que es toquin dues tecles a la vegada i que ajudi a la precisió tàctil (tal com també succeeix a la figura).

Figura Exemple de teclat engrandit amb cobertor BigKeys (480x185mm)

Imatges cedides per UTAC

Figura Exemple de teclat engrandit amb contrast de color groc

Imatges cedides per UTAC

Podeu veure altres imatges d’adaptacions per a teclat a la pàgina bit.ly/2rhbmGB.

Productes de suport per al muntatge i la subjecció

Per tal d’assegurar el muntatge i la subjecció dels diferents aparells i/o suport per a la comunicació dels usuaris amb situació de dependència és indispensable comptar amb productes de suport per poder instal·lar l’aparell al lloc on li resulti més funcional a l’individu. Trobem una gran varietat dels productes de suport i/o de subjecció, l’ús dels quals dependrà de les capacitats motrius de l’usuari i de la portabilitat o no del SAAC.

Per exemple, trobem diferents tipus de braços articulats o posicionables per subjectar el comunicador, la tauleta, l’ordinador o el commutador a la cadira de rodes de l’usuari (vegeu figura).

Figura Suport de braç posicionable per a comunicador

Imatges cedides per UTAC

En altres ocasions, a un usuari li pot ser útil comptar amb un suport de pitet (vegeu figura).

Figura Suport de pitet per a comunicador

Imatges cedides per UTAC

Per a situacions d’ús més estàtic pot resultar convenient emprar una taula de metacrilat en forma U per a cadira de rodes i de diferents suports i faristols per a tauletes i llibres de comunicació (vegeu un exemple de suport de faristol a la figura).

Figura Suport de faristol

Imatges cedides per UTAC

En algunes ocasions, la indicació directa del teclat de l’ordinador no serà possible amb les mans i l’usuari pot necessitar un alicorn o un punter per indicar o tocar les tecles o per escollir el vocabulari en el comunicador.

Consideracions de seguretat i manteniment en l'ús de productes de suport

Tota manipulació i ús de diferents productes de suport tant per a la comunicació com per a l’accés requereix certes precaucions i portar a terme una sèrie d’accions que cal tenir en compte per vetllar per un bon manteniment dels aparells.

Un aspecte important abans d’emprar producte de suport és consultar amb els professionals especialistes sobre el seu ús i llegir els manuals de cada aparell electrònic. Resulta imprescindible seguir les instruccions i les recomanacions que apareixen en els manuals en relació amb l’ús i amb la càrrega de les bateries, la neteja dels aparells, les actualitzacions del software, etc.

Tot i que la major part dels productes de suport a la comunicació i a l’accés funcionen amb bateries, és molt important preveure una sèrie d’aspectes generals de prevenció de riscos elèctrics. En primer lloc, cal que ens assegurem del correcte voltatge dels estris elèctrics i evitem deixar-los connectats després del seu ús. Així mateix, hem d’assegurar un bon ús i manteniment del cablatge, els endolls i les bateries dels aparells electrònics, i assegurar-nos que la bateria es carrega seguint les instruccions d’ús del manual i així evitar sobrecarregament de l’aparell.

Un altre aspecte que és important tenir en compte és assegurar els ancoratges d’aquests productes per assegurar un bon posicionament i una bona subjecció. Aquest fet ens ajudarà a garantir, en primer lloc, un bon posicionament de l’usuari, de manera que evitarem que tingui molèsties d’esquena, de cervicals, etc., i en segon lloc, evitarem poder patir algun accident fruit del mal ancoratge de l’aparell.

Directament relacionades amb l’ancoratge i el posicionament dels productes de suport trobem certes mesures de prevenció. Per evitar o minimitzar certs riscos hem de tenir en compte el següent:

  • Cal treballar amb una llum adequada, sense reflexos, per tal que la vista no en resulti afectada.
  • S’han d’utilitzar símbols, imatges o lletres d’una mida adequada i una nitidesa que permeti diferenciar les tonalitats.
  • Les pantalles de comunicadors han de permetre ajustar la lluentor i la nitidesa, i han de poder-se reclinar per evitar reflexos.
  • Cal aprofitar les possibilitats ergonòmiques de les cadires, les taules en forma de U, els productes d’accés, etc., per assegurar la millor postura de l’usuari. Seguir aquestes pautes resultarà útil per evitar forçar postures i prevenir lesions inadequades.

Per a qualsevol dubte sobre el manteniment o el posicionament d’un producte de suport a la comunicació o a l’accés no dubteu a dirigir-vos a UTAC, Unitat de Tècniques Augmentatives de Comunicació, un servei públic de la Generalitat de Catalunya destinat a infants, joves i adults amb necessitat d’ús de SAAC. Consulteu la pàgina web www.utac.cat i feu les consultes pertinents per mitjà de les adreces de correu electrònic del servei, utac.sirius.bsf@gencat.cat i utac@ub.edu.

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats