Ressuscitació cardiopulmonar bàsica

El reconeixement de la víctima i el seu entorn

La primera persona que intervé en l’accident ha d’actuar per socórrer la víctima, evitant que les lesions empitjorin i que es posi en perill tant la vida de la víctima com la seva. Per fer-ho:

Suport vital (SV)

sèrie d’actuacions que van des de la protecció de la zona o el medi afectat fins a la posada en marxa de l’anomenada cadena de supervivència o cadena de vida.

  • Cal controlar la situació mirant de transmetre tranquil·litat i confiança per evitar el pànic.
  • S’ha de protegir la víctima i a ell mateix.
  • Cal evitar que la situació empitjori.
  • Cal actuar amb rapidesa.
  • Cal saber reconèixer una situació d’aturada cardiorespiratòria (ACR).
  • Cal posar en marxa el suport vital (SV).

Aturada cardiorespiratòria (ACR)

L’aturada cardiorespiratòria es considera “la interrupció brusca, inesperada i potencialment reversible de la respiració i la circulació espontànies”. No s’ha de confondre amb l’ACR que té lloc com a procés d’una mort natural, o com a resultat de l’evolució d’un procés d’una malaltia terminal.

L’aturada cardiorespiratòria es produeix de manera inesperada i és potencialment reversible.

Per identificar una aturada cardiorespiratòria (ACR) s’observarà si la persona presenta:

  • Pèrdua de coneixement. Si és així, no respondrà a estímuls verbals ni motors.
  • Absència de respiració, no s’hi apreciaran moviments respiratoris, ni es notarà la sortida d’aire a la galta del socorrista.

Causes de l’ACR:

  1. Per una aturada respiratòria: hi ha circumstàncies en les quals es produeix una aturada respiratòria i el cor continua funcionant de tres a cinc minuts fins que l’absència d’oxigen origina un cessament de la funció cardíaca. Entre les possibles causes d’una aturada respiratòria hi ha intoxicacions, obstrucció de la via aèria, trastorns del sistema nerviós central, traumatismes toràcics, etc.
  2. Per una aturada cardíaca: provoca la manca d’oxigen en òrgans vitals com ara el cervell, produint-se a l’instant l’aturada respiratòria. Entre les possibles causes d’una aturada cardíaca hi ha trastorns del ritme cardíac o atacs cardíacs com a conseqüència d’una obstrucció de les artèries coronàries, que provoquen una angina de pit, un infart i l’ACR. La majoria d’ACR en els adults són per causa cardíaca.

Segons un estudi, s’ha estimat que de les 67.000 víctimes d’infarts aguts de miocardi (IAM) que es produeixen cada any, 15.000 moren abans d’entrar en un hospital (22% aproximadament).

La majoria mor durant la primera hora i abans d’arribar a l’hospital, per la qual cosa és del tot necessari que la població tingui coneixements bàsics en suport vital bàsic, ja que amb una actuació ràpida i eficaç es pot arribar a salvar més d’una vida fins a l’arribada dels serveis especials d’emergència.

La posada en marxa de les mesures de suport vital

Un cop identificada la situació d’emergència, i després de valorar tant la víctima com l’entorn cal posar en marxa el protocol de suport vital (figura Figura1).

Cadena de supervivència/cadena de vida

És el conjunt d’actuacions que quan es posen en marxa de manera ràpida i ordenada davant d’una aturada cardiorespiratòria (ACR) condicionen la major probabilitat de supervivència de la víctima, amb el menor risc de seqüeles.

Figura PAS: Protegir - Alertar - Socórrer

Suport vital (SV): tota una sèrie d’actuacions que van des de la protecció de la zona o el medi afectat fins a la posada en marxa de l’anomenada cadena de supervivència o cadena de vida.

Davant d’una emergència mèdica, el temps té una importància vital, ja que les possibilitats de recuperar-se d’una possible aturada cardiorespiratòria disminueixen cada minut que passa.

Per això, l’atenció a les víctimes obliga a valorar, controlar i prioritzar les accions que conformaran el suport vital.

A més, el suport vital amplia el seu àmbit en contemplar l’educació i la difusió de coneixements sobre la reanimació cardiopulmonar (RCP).

Hi ha dos tipus de suport vital:

  1. Suport vital bàsic (SVB): Fa referència a les dues primeres baules/anelles de la cadena de supervivència vida: Alerta immediata; Reanimació cardiopulmonar (RCP) bàsica.
  2. Suport vital avançat (SVA): el fa un equip entrenat, fent servir material especialitzat i fàrmacs, i oferint cures postreanimació. El material especialitzat pot ser, entre altres: Desfibril·lador i tubs endotraqueals.

Reanimació cardiopulmonar (RCP): és el seguit de pautes i maniobres estandaritzades i de desenvolupament seqüencial, la finalitat de les quals és: primer, substituir i, després, restablir la respiració i la circulació espontànies per aportar oxigen al cervell fins que arribi el suport vital avançat.

L'actuació que cal seguir en l'SV

Cal recordar que, si fos necessari, és molt important allunyar la víctima del perill o del lloc on s’hagi produït el dany.

Davant d’una situació d’emergència s’ha de valorar ràpidament la seguretat del lloc on s’ha produït el succés: cal protegir la víctima, protegir-se un mateix i protegir tercers.

La definició de cadena de supervivència/cadena de vida està extreta de l’European Resuscitation Council.

Analitzar l’entorn proporciona dades sobre:

  • El tipus de ferits que s’hi trobaran (per exemple, en una piscina s’ha pogut produir un ofegament; en un incendi és possible que hi hagi hagut algun cremat, etc.).
  • Els possibles riscos existents tant per a la víctima com per al socorrista (per exemple, si la víctima està ajaguda al voral de la carretera, pot ser atropellada tant ella com la persona que l’auxiliï).

Fibril·lació ventricular

És un ritme anormal i caòtic del cor que produeix la incapacitat perquè el cor impulsi la sang; és una causa freqüent d’aturada cardíaca.

Tot seguit es posa en marxa la cadena de supervivència/cadena de vida: conjunt d’actuacions que quan es posen en marxa de manera ràpida i ordenada davant d’una aturada cardiorespiratòria (ACR) condicionen la major probabilitat de supervivència de la víctima, amb el menor risc de seqüeles.

S’ha d’alertar després de comprovar que s’ha produït una ACR i abans de fer el massatge cardíac.

Desfibril·lador

Dispositiu automàtic o semiautomàtic que detecta i analitza el ritme cardíac. Quan el ritme és anormal o potencialment mortal, allibera una descàrrega elèctrica per intentar que el ritme cardíac sigui normal o efectiu.

La cadena de supervivència/cadena de vida consta de les quatre baules/anelles següents (figura fig2):

  1. Alerta immediata: activació del sistema d’emergències. Aquesta primera baula/anella consisteix en reconèixer ràpidament les persones amb risc de patir una ACR i exigeix la participació de qualsevol testimoni per sol·licitar ajuda als serveis mèdics d’emergència, habitualment a través del telèfon d’emergències establert (112 o 061). Quan es truca al 112 s’ha d’informar de:
    • La identificació de qui truca.
    • El motiu de la trucada.
    • La localització del lloc del succés.
    • El nombre de víctimes i el seu estat.
    • Els possibles riscos afegits.
    • Les mesures que s’estan adoptant.
  2. Reanimació cardiopulmonar (RCP) bàsica: aquesta segona baula/anella comporta l’execució de maniobres de reanimació cardiopulmonar bàsica, per qualsevol testimoni de l’emergència, que substitueixin la circulació i la respiració, afavorint una oxigenació d’emergència.
  3. Desfibril·lació precoç: aquesta tercera baula/anella és la mesura més eficaç per al tractament de la fibril·lació ventricular. Actualment l’existència de desfibril·ladors externs semiautomàtics (DEA o DESA) fa més accessible aquesta anella especialment a les autonomies que ja n’han autoritzat l’ús per personal no mèdic degudament format, entre les quals es troba Catalunya.
  4. Reanimació cardiopulmonar (RCP) avançada: aquesta quarta baula/anella és el darrer pas de la cadena de supervivència i pretén la restauració de les funcions vitals interrompudes, per part de l’equip especialitzat.

Figura Cadena de supervivència.

Les quatre baules/anelles estan estretament relacionades, de manera que si alguna falla provocarà que s’obtinguin resultats pobres en termes de supervivència de la víctima.

Aplicació de les tècniques de suport vital bàsic en l'adult

El terme suport vital bàsic (SVB) fa referència a les dues primeres anelles de la cadena de supervivència: alerta immediata i reanimació cardiopulmonar bàsica.

Mètodes de barrera

Objectes que es faran servir per prevenir el possible contagi de malalties com ara la meningitis, la tuberculosi i altres malalties respiratòries. L’hepatitis i la Sida només es transmeten amb presència de sang. Per això es fan servir guants, mascareta,etc…

Es parla de suport vital bàsic quan no es recorre a cap dispositiu especial per al maneig de l’aturada cardiorespiratòria (excepte els dispositius de barrera per evitar el contacte de secrecions entre el reanimador i la víctima).

El seu objectiu és la substitució de les funcions cardíaca i respiratòria aturades. Per a què sigui útil és ideal que s’apliqui en els primers 4 minuts de l’aturada cardiorespiratòria.

Els procediments que a continuació es descriuen estan basats en les guies de reanimació cardiopulmonar 2005 de l’European Ressuscitation Council (ERC).

Aquestes maniobres estan dirigides a solucionar una aturada cardiorespiratòria (ACR), per intentar evitar d’aquesta manera una lesió irreversible en òrgans vitals com ara el cor i el cervell.

El cervell es veu afectat per la manca d’oxigen, de tal manera que en qüestió de minuts aquesta manca d’oxigen provoca danys irreversibles i la mort cerebral en vuit o deu minuts. Per aquesta raó és important iniciar les maniobres abans que passin de tres a quatre minuts.

L’objectiu de l’SVB és garantir l’aportació d’oxigen als òrgans vitals fins a l’inici d’una reanimació cardiopulmonar avançada.

La seqüència del suport vital bàsic en l’adult és:

1. Valorar la seguretat de l’entorn: hem de tenir la certesa que no existeix cap perill, ni per a la víctima, ni per al socorrista.

2. Comprovar si la víctima respon/nivell de consciència: el nivell de consciència és el primer que es valora, perquè determinarà la gravetat de la víctima. Per saber si la víctima està conscient o no, cal adreçar-s’hi verbalment («com es troba?, es troba bé?»). També es pot sacsejar suaument per les espatlles. Poden passar les següents coses:

  • La víctima contesta o intenta fer-ho: per tant, respira i conserva la circulació sanguínia. Si és així, se la considera conscient. Per la qual cosa s’ha de:
    1. Deixar la víctima en la mateixa posició en què s’ha trobat comprovant que no hi ha cap perill.
    2. Esbrinar què li passa i demanar ajuda, si és necessària.
    3. Mentre el socorrista està amb la víctima ha de valorar regularment el nivell de consciència i respiració.
  • La víctima no contesta, per tant està inconscient, per la qual cosa s’ha de:
    1. Cridar demanant ajuda.
    2. Si és possible, deixar la víctima en la posició en què s’ha trobat. Si cal canviar-la de posició es col·locarà sobre l’esquena/decúbit supí/panxa enlaire, sobre una superfície llisa i dura.
    3. Obrir les vies aèries.

3. Obrir les vies aèries: quan una persona està inconscient i en posició de decúbit supí/panxa enlaire, hi ha el risc que la llengua es relaxi i obstrueixi el pas de l’aire. Per això, el primer que es farà serà afluixar-li la roba —si dificulta la respiració— i obrir la via aèria per permetre el pas d’aire als pulmons mitjançant la maniobra front-mentó, tret de si se sospita que hi pot haver una lesió cervical. En aquest cas es farà servir la maniobra d’elevació mandibular. Així s’aconseguirà una tracció de la llengua i s’alliberarà el pas de l’aire.

Maniobra front-mentó

Per fer la maniobra front-mentó, cal agenollar-se al costat de la víctima. Es col·loca una mà damunt del front de la víctima, amb prou pressió per aixecar el cap cap enrere. L’altra mà cal col·locar-la damunt de la part òssia del mentó, tot elevant la mandíbula i desplaçant el mentó cap endavant (figura fig3).

Figura Maniobra front-mentó.

Maniobra d'elevació de la mandíbula

Actualment, és la més recomanada davant la sospita de l’existència de possibles traumatismes cervicals. Consisteix a fixar el cap en una posició estable, però sense fer hiperextensió, tot evitant que es desplaci en qualsevol direcció, i elevar la mandíbula fent tracció cap amunt, sense estendre el coll (figura fig4).

Figura Maniobra d’elevació de la mandíbula

En segon lloc, caldrà observar que no hi ha res que obstrueixi la via aèria. Per fer-ho, s’observarà si té objectes estranys dins la boca (restes de menjar, dentadura postissa, etc.). Si fos així, el socorrista haurà de fer servir la maniobra de ganxo. Si se sospita que l’obstrucció es troba més avall, es posaran en pràctica les tècniques de desobstrucció de les vies aèries.

Recordeu que cal escoltar la respiració a l’orella, veure que el tòrax puja i notar l’aire a les galtes.

4. Comprovar la respiració: El socorrista col·locarà l’orella a prop de la boca i del nas de la víctima. S’ha de veure si el tòrax s’eleva o davalla; intentar escoltar el so de l’entrada i la sortida de l’aire, i sentir l’aire expirat a la galta durant un màxim de 10 segons. Si hi ha respiració agònica, es considera que la víctima no respira.

  • Si la víctima respira:
    1. Buscar qualsevol lesió potencialment mortal, com per exemple una hemorràgia greu, i tractar-la si és necessari.
    2. Col·locar-la en posició lateral de seguretat (PLS)
    3. Trucar al 112.
  • Si la víctima no respira:
    1. Trucar immediatament al 112. En el cas que el socorrista no estigui sol, cal que truqui al 112 una altra persona que estigui ajudant.
    2. Iniciar les compressions toràciques.

Posició lateral de seguretat

És la posició d’espera indicada per a persones inconscients no traumàtiques que respirin, amb la finalitat de controlar el vòmit i evitar la caiguda de la llengua cap enrere. La posició ha de ser estable, propera a una posició lateral, amb el cap inclinat cap avall i evitant la pressió sobre el tòrax que dificultaria la respiració.

Tècnica:

  1. Alinear la víctima, panxa enlaire, sobre una superfície dura i llisa.
  2. Agenollar-se al costat de la víctima i retirar tots els objectes que puguin produir-li algun dany (ulleres, corbata, etc.).
  3. Col·locar el braç de la víctima més proper al socorrista en angle recte amb el palmell de la mà cap amunt (figura fig5).
  4. Posar l’altre braç de la víctima creuat per damunt del tòrax de la víctima fins que el dors de la mà toqui la seva galta (figura fig6).
  5. Agafar pel genoll la cama de la víctima més allunyada del socorrista i creuar-la amb l’ altra cama mantenint el peu al terra.
  6. Subjectar la víctima per la part de darrere del genoll d’aquesta cama i per l’espatlla (figura fig7).
  7. Girar la víctima 90º cap a la banda del socorrista, de manera que un dels seus genolls (de la víctima) toqui el terra fent de suport per evitar que la víctima es giri sobre sí mateixa,i el palmell de la mà del braç que estava més allunyat del socorrista quedi a sota de la galta de l’accidentat per mantenir-li el cap estable i evitar lesions en la cara (figura fig8).
  8. Si la víctima roman en PLS més de 30 minuts, s’ha de canviar la posició i girar-li el cap a l’altre costat.

Mireu el següent vídeo per tenir més comprensió: http://coleccion.educ.ar/coleccion/CD14/contenidos/video/vid6/popq.html

Figura PLS

Figura PLS

Figura PLS

Figura PLS

  • Posició on posar les mans per fer compressions
  • Posició on posar les mans per fer compressions

5. Realitzar compressions toràciques: El motiu per començar amb les compressions és perquè durant els primers minuts d’una ACR, el cor disminueix la seva feina, però l’oxigen en sang continua sent alt, motiu pel qual caldrà ajudar el cor a fer la seva feina d’impulsar la sang principalment cap al cor (miocardi) i el cervell. S’ha demostrat que quan es fan compressions toràciques, hi entren petits volums d’aire que permeten elevar la probabilitat de supervivència. Si al lloc de l’accident o del succés hi ha més d’una persona, un s’encarregarà de demanar ajut i l’altre comprovarà si la víctima té objectes estranys a la boca, etc.

Tècnica

  1. Agenollar-se al costat de la víctima a l’alçada del pit.
  2. Col·locar el taló de la mà al centre del tòrax, sobre la meitat inferior de l’estèrnum, però evitant l’extrem inferior de l’estèrnum (apòfisi xifoide).
  3. Posar el taló de l’altra mà sobre la primera.
  4. Entrellaçar els dits de les mans i assegurar-se que els dits no descansen sobre les costelles.
  5. Inclinar-se completament sobre la víctima, amb els braços rectes, pressionant de dalt a baix sobre l’estèrnum fins que el tòrax baixi 4 o 5 cm.
  6. Deixar d’efectuar pressió sense que la mà perdi el contacte amb l’estèrnum. Comprimir el tòrax 30 cops a un ritme de 100 compressions per minut.

Figura RCP d’un adult

6. Combinar les compressions toràciques amb la respiració artificial: després de 30 compressions toràciques s’ha de tornar a obrir la via aèria utilitzant la maniobra front-mentó explicada anteriorment.

Tècnica de la respiració artificial

  1. Pinçar les aletes nasals de la víctima amb els dits índex i polze.
  2. Obrir la boca de la víctima mantenint la mandíbula aixecada (figura 10).
  3. Realitzar uns inspiració normal i posar els llavis al voltant de la boca de la víctima fent que la unió sigui hermètica.
  4. Insuflar de forma constant dins de la boca de la víctima al mateix temps que s’observa que el tòrax s’eleva (figura fig11).
  5. Mantenir el cap de la víctima inclinat i la barbeta aixecada i, apartant-li la boca, comprovar que el tòrax baixa en sortir l’aire insuflat prèviament.
  6. Tornar a prendre aire i repetir la seqüència anterior, per a efectuar dues respiracions artificials efectives.
  7. En el cas que durant aquestes maniobres no s’observi elevació del tòrax abans del proper intent, caldrà:
    • Revisar la posició del cap i de la barbeta.
    • Revisar la boca de la víctima i eliminar elements estranys, per exemple pròtesis, piercings…
    • No fer més de dos intents per aconseguir insuflacions efectives, es seguirà amb les compressions toràciques.

Figura Respiració artificial

Figura Respiració artificial

Sempre que sigui possible, encara que el socorrista porti més de 10 minuts fent la RCP s’ha de continuar, ja que aquesta víctima pot ser un bon candidat a donació d’òrgans (no del cor, si dels altres òrgans)

7. Continuar el cicle alternant 30 compressions/2 insuflacions fins que:

  • Arribi l’equip de suport vital avançat i es faci càrrec de la situació.
  • La víctima torni a respirar.
  • El socorrista estigui exhaust.

Mireu els següents vídeos per tenir més comprensió:

En cas de ser dos o més socorristes s’aconsella que s’alternin en la realització de les maniobres.

L’RCP no s’ha d’iniciar en els casos següents:

  1. La víctima presenta lesions mortals (per exemple, una decapitació, un traumatisme cranioencefàlic amb sortida de massa encefàlica, etc.).
  2. La víctima mostra signes evidents de mort biològica (hi ha rigor mortis: porta temps mort i les articulacions estan rígides, amb livideses, etc.).
  3. L’ACR es produeix com a conseqüència d’una malaltia terminal.
  4. Quan han transcorregut més de deu minuts sense aplicació de les tècniques d’SVB. En cas de dubte sobre el temps que ha transcorregut, cal començar amb l’RCP. Si l’ACR s’ha produït per una hipotèrmia o una intoxicació (drogues o fàrmacs), cal reanimar la víctima durant més de deu minuts. És recomanable però inciar-la tot i que no es recuperi la vida de la persona, per la possibilitat de donació dels òrgans.
  5. Si s’endarrereix l’aplicació de les tècniques d’SV a altres víctimes amb més probabilitats de supervivència.
  6. Si hi ha risc greu per al revifador o altres víctimes.
  7. Quan existeix el desig exprés i per escrit de la víctima que no vol ser reanimada (testament vital).

Totes aquestes accions estan resumides en l’algoritme mostrat a la figura 12.

Les noves recomanacions del 31/3/2008 de l’American Heart Association (AHA)i de l’ERC 2010 sobre l’SVB en adults, en l’RCP extrahospitalària, estan orientades a la realització de compressions toràciques sense ventilació, quan la reanimació la fan persones que no són capaces o es mostren poc inclinades a fer les ventilacions. Aquestes recomanacions són acceptades pel Comitè Directiu del Pla Nacional d’RCP de la Societat Espanyola de Medicina Intensiva, Crítica i Unitats Coronàries (SEMICYUC).

Un cop iniciat el massatge no s’ha d’interrompre, ja que el flux coronari decreix substancialment i s’ha de reprendre.

Per aconseguir portar el flux als nivells previs abans són necessàries diverses compressions. Per fer-ho, es continuaran fent les compressions fins que agafi el relleu personal sanitari qualificat i acreditat.

Figura Algoritme d’SVB.
algoritme_svb.jpg

L'aplicació de les tècniques de suport vital a la infància

En l’etapa de la infància es produeixen amb més freqüència aturades respiratòries ocasionades per hipòxia cerebral, aspiracions broncopulmonars, infeccions, malformacions severes, hemorràgies o altres malalties, la qual cosa té com a conseqüència una aturada cardiorespiratòria (ACR).

La causa de l’aturada cardiorespiratòria en la infància és majoritàriament respiratòria (en l’adult és cardíaca).

Les ACR són més freqüents en el nadó i durant el primer any de vida (mort sobtada del lactant), tot i que en l’actualitat és poc freqüent.

L’aturada cardíaca en el nen té conseqüències greus, ja que la majoria dels supervivents presentaran importants lesions neurològiques.

L’objectiu és aconseguir l’oxigenació i el manteniment dels òrgans vitals.

Hi ha diverses maneres de dur a terme la reanimació cardiopulmonar (RCP) en la infància, en funció de l’edat del nen:

  • RCP en el nen.
  • RCP en el lactant.

Suport vital bàsic en el nen

Aturada en un nen

Davant d’una situació d’aturada cardiorespiratòria infantil és important realitzar alguna mena de reanimació, per tant si només es coneix la d’adult, aquesta es pot aplicar en el nen.

En els infants,la causa principal d’aturada cardiorespiratòria (ACR) és l’aturada respiratòria. Per això sempre es començaran les maniobres amb respiració artificial o respiració de rescat.

Considerem nen a l’infant entre 1 any i la pubertat.

Passes a seguir:

1. Valorar la seguretat de l’entorn : Tenir la certesa que no existeix cap perill ni per al nen ni per al socorrista.

2. Comprovar consciència: es comprova sacsejant al nen suaument per les espatlles i parlant-li alt i clar prop de l’orella. Pot passar:

  • Hi ha resposta: el nen està conscient. Camí a seguir:
    1. Deixar el nen en la mateixa posició que s’ha trobat, comprovant que no hi ha perill.
    2. Esbrinar què li passa i demanar ajuda si és necessària.
    3. Valorar regularment el nivell de consciència i la respiració fins que arribi ajuda o el nen es recuperi totalment.
  • No hi ha resposta: el nen està inconscient. Camí a seguir:
    1. Cridar demanant ajuda.
    2. Si és possible, deixar el nen en la mateixa posició en que s’ha trobat, comprovant que no hi hagi perill.Si hem de canviar de posició al nen, es col·locarà a aquest panxa enlaire/decúbit supí en una superfície llisa i dura.
    3. Obrir les vies aèries.

3. Obrir les vies aèries: Cal agenollar-se al costat del nen i realitzar la maniobra front-mentó (explicada anteriorment).

4. Comprovar la respiració: tenint les vies aèries obertes, s’ha de veure si es mou el tòrax, s’han d’escoltar sorolls respiratoris de la boca del nen i s’ha de sentir en la galta del socorrista l’alè del nen. Es procurarà no estar més de 10 segons comprovant la respiració.

  • Si el nen respira:
    1. Buscar alguna lesió potencialment mortal: hemorràgia greu….i tractar-la com correspongui.
    2. Col·locar el nen en posició lateral de seguretat (PLS) i controlar la respiració i la consciència.
  • Si el nen no respira:
    1. Si el socorrista no està sol, l’altra persona trucarà al 112, mentre el socorrista fa 5 insuflacions de rescat.
    2. Si el socorrista està sol, ha de realitzar 5 insuflacions de rescat (ja es trucarà al 112 després).

  • Respiració artificial en el nen (ERC 2005).
  • Respiració artificial en el nen (ERC 2005).

5. Realitzar la respiració artificial / ventilació / respiració de rescat: cal estar segurs que les vies respiratòries estan obertes posant una mà al front i dos dits de l’altra sota la barbeta; és molt important treure qualsevol obstrucció que es vegi si es pot fer fàcilment.

Tècnica

  1. Pinçar les aletes nasals del nen amb els dits índex i polze de la mà que té el socorrista al front.
  2. Obrir la boca del nen.
  3. Realitzar una inspiració normal i posar els llavis al voltant de la boca del nen fent que la unió sigui hermètica.
  4. Insuflar de manera constant dins de la boca del nen durant un segon al mateix temps que s’observa l’elevació del tòrax.
  5. Mantenir el cap del nen inclinat i la barbeta aixecada i, apartant la boca del nen, comprovar que el tòrax baixa en sortir l’aire insuflat prèviament.
  6. Tornar a prendre aire i repetir la seqüència anterior un total de 5 vegades per així aconseguir les 5 insuflacions de rescat. A continuació començar les compressions toràciques.

  • Compressions toràciques amb una mà en el nen (ERC 2005).
  • Compressions toràciques amb una mà en el nen (ERC 2005).

6. Realitzar compressions toràciques.

Tècnica

  1. Agenollar-se al costat del nen al costat del pit.
  2. Col·locar la mà del socorrista al centre del tòrax del nen (només una mà, a diferència de l’adult que es posen les dues mans). Aquest és el punt a on s’ha de fer la compressió.
  3. Inclinar-se completament sobre el nen amb els braços rectes pressionant de dalt a baix sobre l’estèrnum fins que el tòrax baixi 1/3 de la seva profunditat.
  4. Deixar d’efectuar pressió sense que la mà perdi el contacte amb l’estèrnum.
  5. Comprimir el tòrax 30 vegades a un ritme de 100 compressions minut.

7. Inclinar el cap, aixecar el mentó i fer dues insuflacions.

8. Seguir aquest cicle alternant 30 compressions/2 insuflacions fins que:

  • Arribi el suport vital avançat.
  • El socorrista estigui exhaust.
  • El nen torni a respirar.

  • Compressions toràciques 2 mans en el nen (ERC 2005).
  • Compressions toràciques 2 mans en el nen (ERC 2005).

Si el nen té un el cos semblant a un adult o el socorrista és menut, s’utilitzen les dues mans per fer les compressions toràciques, com es fa en les compressions d’un adult.

Si el socorrista està sol ha de realitzar la respiració artificial i les compressions toràciques durant un minut. Després ha de trucar al 112. Si no està sol un dels dos socorristes ha de trucar al 112.

Suport vital bàsic en el lactant

Mai s’ha de sacsejar un lactant.

La causa més freqüent d’aturada cardiorespiratòria en els lactants (menors d’1 any) és l’aturada respiratòria (mort sobtada del lactant, obstrucció de les vies respiratòries…). Per aquest motiu primer cal fer la respiració artificial i després, les compressions toràciques (com en el nen).

Passes a seguir

1. Valorar la seguretat de l’entorn: Tenir la seguretat que no hi ha perill ni per al lactant ni per al socorrista.

2. Comprovar consciència: fregar la planta de peu del lactant suaument i cridar-lo per el seu nom per veure si respon. No s’ha de sacsejar mai un lactant. Pot passar el següent:

  • Hi ha resposta: està conscient. Camí a seguir:
    1. S’ha de buscar ajuda portant el lactant en braços.
    2. Controlar la consciència i la respiració fins que arriba ajut.
  • No hi ha resposta: està inconscient. Camí a seguir:
    1. Cridar demanant ajuda.
    2. Obrir les vies aèries.

3. Obrir les vies aèries: s’ha de fer la maniobra front-mentó modificada: posar una mà al front del lactant i inclinar-li el cap amb cura cap enrere; posar el tou d’un dit de l’altra mà del socorrista sota la punta de la barbeta del lactant aixecant-la suaument.

4. Comprovar la respiració: amb les vies respiratòries obertes cal veure si el tòrax es mou, s’han d’escoltar els sorolls respiratoris de la boca del lactant i s’ha de sentir l’alè del lactant a la galta del socorrista. No dedicar més de 10 segons per a la valoració de la respiració.

  • Si el lactant respira:
    1. Buscar alguna lesió potencialment mortal: hemorràgia greu… i tractar-la com correspongui.
    2. Sostenir el lactant en posició lateral de seguretat (PLS) i controlar la respiració i la consciència.
  • Si el lactant no respira:
    1. Si el socorrista no està sol, l’altra persona que truqui al 112, mentre el socorrista fa 5 insuflacions de rescat.
    2. Si el socorrista està sol, ha de realitzar 5 insuflacions de rescat ( ja trucarà al 112 després).

  • Respiració boca-boca,nas en lactant (ERC 2005).
  • Respiració boca-boca,nas en lactant (ERC 2005).

5. Realitzar la respiració artificial o respiració de rescat: cal estar segurs que les vies respiratòries estan obertes posant una mà al front i un dit de l’altra mà sota la barbeta; és molt important treure qualsevol obstrucció que es vegi, si es pot fer fàcilment.

Tècnica

  1. Realitzar una inspiració normal i posar els llavis al voltant de la boca i el nas del lactant tractant que la unió sigui hermètica.
  2. Insuflar de manera constant durant un segon al mateix temps que s’oberva l’elevació del tòrax.
  3. Mantenir el cap del lactant inclinat i la barbeta aixecada i, apartant la boca del lactant, comprovar que el tòrax baixa en sortir l’aire insuflat prèviament.
  4. Tornar a prendre aire i repetir la seqüència anterior un total de 5 vegades per així aconseguir les 5 insuflacions de rescat. A continuació començar les compressions toràciques.

  • Compressions toràciques en el lactant (ERC 2005).
  • Compressions toràciques en el lactant (ERC 2005).

6. Realitzar compressions toràciques.

Tècnica

  1. Posar el lactant sobre una superfície plana a l’altura de la cintura del socorrista.
  2. Col·locar el tou de dos dits de la mà del socorrita sobre el pit del lactant. Aquest és el punt a on s’ha de fer la compressió.
  3. Pressionar verticalment cap avall sobre l’estèrnum i baixar el tòrax 1/3 de la seva profunditat.
  4. Deixar d’efectuar pressió sense que els dits de la mà perdin el contacte amb l’estèrnum.
  5. Comprimir el pit 30 vegades a un ritme de 100 compressions/ minut.

7. Inclinar el cap, aixecar el mentó i fer dues insuflacions.

8. Seguir aquest cicle alternant 30 compressions/2 insuflacions fins que:

  • arribi el suport vital avançat.
  • el socorrista estigui exhaust.
  • el lactant torni a respirar.

Veieu el següent vídeo sobre la RCP en un lactant:

Si el socorrista està sol ha de realitzar la respiració artificial i les compressions toràciques durant un minut. Després ha de trucar al 112. Si no està sol, mentre el socorrista realitza la respiració artificial, l’altre ha de trucar al 112.

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats