El procediment administratiu: fases i documents

Podríem pensar que relacionar-nos amb l’Administració inclou procediments tediosos i complexos. La realitat és que l’estandardització dels procediments administratius té com a objectiu facilitar aquesta relació en tant que fa més comprensible la comunicació.

Per tal d’estandarditzar la relació entre l’Administració i els administrats, hi ha una normativa que dictamina com s’han de fer els diferents procediments.

Les nostres relacions amb l’Administració són estructurades en una sèrie d’actes. Per exemple, si tenim un bar que dóna a una plaça pública o a un carrer i volem obtenir de l’Administració una llicència per tal de poder utilitzar una part de la vorera o la plaça per situar-hi taules i cadires, necessitarem una autorització de l’Administració. A més, com estem utilitzant un espai públic per obtenir un benefici privat, s’hauran d’abonar les taxes corresponents. En aquest cas, haurem de sol·licitar un permís d’ocupació de la via pública. Per fer-ho, efectuarem una instància o sol·licitud a la unitat administrativa corresponent i aquesta ens haurà de donar resposta. Així, la sol·licitud serà un acte administratiu i la resposta, un altre.

Així doncs, de l’acte de sol·licitud es deriven actuacions que també seran regulades. A tall d’exemple, un funcionari que rep la sol·licitud anterior pot no atendre-la? Què succeeix si l’Administració no respon? Què podem fer si respon negativament a la nostra sol·licitud? L’Administració pot negar el fet que he lliurat la documentació?

Totes les preguntes anteriors troben resposta dins la normativa sobre procediment administratiu. Aquest garanteix que l’actuació es fa amb respecte a l’ordenament jurídic, que no es produirà una actuació arbitrària dels funcionaris públics, ben al contrari, que aquesta actuació serà emmarcada en unes pautes.

Acte i procediment administratiu

L’administració pública ha de resoldre, en el marc de les seves competències, sol·licituds dels administrats o recollir la seva voluntat. A tal efecte, emeten disposicions, recollides en actes administratius que recullen la seva voluntat.

Definició d'acte administratiu i tipus

Les administracions públiques tenen la potestat administrativa, és a dir, són les encarregades de dictar disposicions que recullen la seva voluntat.

Els actes administratius són disposicions emeses per les administracions públiques, que recullen la voluntat de les mateixes i que originen efectes jurídics un cop aquestes són publicitades.

Classificació dels actes administratius

Els actes administratius es poden classificar atenent a diferents criteris com poden ser els subjectes que intervenen en els mateixos, el seu contingut etc.

D’aquesta manera, entre les diferents classificacions trobem les que diferencien entre:

  • Actes simples que són els que emanen d’un únic òrgan administratiu i actes complexos si procedeixen de diversos.
  • Actes singulars si van adreçats a una o diverses persones concretes (identificades pels seus noms i cognoms) o actes generals quan van adreçats a una pluralitat de persones (com per exemple una convocatòria de beques).
  • Actes favorables que reconeixen un dret o un avantatge jurídic (per exemple la concessió d’una llicència) i actes de gravamen que comporten un restringeixen el patrimoni (per exemple una sanció,una expropiació o una prohibició).
  • Actes constitutius que creen, modifiquen o extingeixen relacions o situacions jurídiques (per exemple quan es concedeix una llicència) i els actes declaratius es limiten a acreditar un fet (per exemple un certificat)
  • Actes resolutius que finalitzen el procediment administratiu i els actes de tràmit que són aquells que serveixen per preparar les resolucions.
  • Actes que esgoten o no la via administrativa que es diferencien en si possibiliten la interposició d’un recurs contenciós-administratiu (en cas d’esgotar la via administrativa) o no.
  • Actes expressos que són aquells que es reflecteixen mitjançant una resolució per part de l’administració i actes per silenci administratiu on no existeix declaració de voluntat per part de l’administració i es presumeix la voluntat de la mateixa.

Definició de procediment administratiu

A l’hora d’efectuar determinats tràmits es requereix, per exemple, el lliurament de certa documentació. A més, cal que aquesta inclogui uns continguts i uns aspectes formals concrets. Per donar certes garanties als individus que els funcionaris que atenen les sol·licituds no els tracten d’una manera arbitrària, o bé admeten documentació amb deficiències o no admeten documentació emplenada correctament segons la persona que fa la sol·licitud, hi ha una normativa que regula el procediment administratiu.

En concret, la Llei 30/1992, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (LRJ-PAC) modificada per la llei 4/1999, de 13 de gener, estableix el marc normatiu al procediment administratiu. Pel que fa a Catalunya, també trobem la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya.

En la secció “Annexos” del web del mòdul trobareu la Llei 30/1992, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú i la Llei 4/1999 que la modifica.

El procediment administratiu és la via formal en què es concreten els actes administratius.

L’estandardització dels actes administratius, mitjançant la normativa, a més de donar garanties a les persones interessades, serveix per donar pautes d’actuació als funcionaris de l’Administració.

Fases del procediment administratiu

Una de les característiques comunes de tots els processos administratius són les fases que inclouen. A més caldrà tenir presents els diferents terminis que es fixaran per a cada fase. Entre aquestes fases trobem les següents:

  1. Inici.
  2. Desenvolupament.
  3. Acabament.
  4. Execució.
  5. Revisió.

L'inici del procediment administratiu

L’inici del procediment administratiu es pot originar mitjançant dues vies: d’ofici o a instància de la persona interessada.

En la secció “Annexos” del web d’aquest mòdul trobareu un manual d’elaboració de documents administratius.

La iniciació d’ofici del procediment administratiu es produeix quan l’òrgan administratiu competent és qui inicia el procediment a iniciativa pròpia o per ordre d’algun organisme superior, a petició raonada d’altres òrgans o per denúncia.

Requisits de la denúncia

La denúncia ha de constar de les parts següents:

  1. Destinatari: a qui es dirigeix la denúncia per tal que la resolgui.
  2. Emissor: en aquest apartat, s’inclouen les dades (nom, adreça, DNI) del denunciant o persona que efectua la denúncia.
  3. Formulació de denúncia: que inclou la paraula DENUNCIO i la persona denunciada.
  4. Fets: descripció dels successos que es denuncien.
  5. Fórmula final: es demana l’admissió a tràmit de la denúncia.
  6. Datació: cal indicar la localitat i la data.
  7. Signatura: se signa la denúncia, no cal posar el nom de la persona, atès que ja es troba indicat en el mateix document.

Figura Estructura de la denúncia

Figura Exemple de denúncia

En la figura podem veure com s’estructura la denúncia i en la figura, un exemple d’un cas de denúncia.

D’altra banda, moltes vegades el procediment administratiu s’inicia a petició de la persona interessada.

L’inici d’un procediment a instància de la persona interessada es produeix quan un particular fa una sol·licitud a l’òrgan administratiu corresponent.

Requisits de les sol·licituds d'iniciació

Les sol·licituds, també anomenades instàncies han de contenir:

  1. Nom i cognoms de la persona interessada que fa la sol·licitud.
  2. Exposició dels fets o les raons que comporten la sol·licitud i que faculten la persona sol·licitant com a part interessada en el procés.
  3. L’exposició clara i concisa del que se sol·licita.
  4. Lloc i data, en què s’aclareixi on i quan es fa aquesta sol·licitud. La data de la sol·licitud és important a l’hora de comptabilitzar els terminis. Si actuem com a òrgan receptor de sol·licituds, s’ha de vigilar que les dates que figuren com a data de lliurament en la sol·licitud sigui correcta, ja que això ens condicionarà el període de temps disponible per resoldre la sol·licitud.
  5. Signatura de la persona interessada que acrediti que la sol·licitud es fa per la seva voluntat. Fixem-nos que no cal afegir el nom de la persona que signa el document, atès que aquesta informació ja consta en la part superior del certificat.
  6. Òrgan, centre o unitat administrativa a qui s’adreça la sol·licitud.

Signatura digital

Amb l’aparició i evolució de l’Administració electrònica, l’acreditació de la voluntat de realització d’una sol·licitud es pot fer per mitjà de signatura digital o mitjançant la introducció de contrasenyes.

Pel que fa a les sol·licituds que la persona interessada lliuri a l’Administració, hi ha el dret a rebre un rebut que moltes vegades consisteix en una còpia segellada. Tanmateix, sovint, si el paper no és autocopiatiu, és la persona interessada qui ha de portar les còpies del document i l’òrgan que rep la sol·licitud segella per fer constar la data de lliurament i torna una de les còpies a la persona que en fa el lliurament. Pot resultar molt convenient conservar aquesta còpia, atès que serà el comprovant d’entrega que farem servir si necessitem demostrar que aquesta s’ha fet.

Figura Parts de la sol·licitud

També cal tenir present que si hi ha algun defecte de forma en la sol·licitud o de documents que cal presentar amb aquesta, la norma dicta que hi ha un període de deu dies hàbils per solucionar el problema, període que es pot ampliar a cinc dies en determinades circumstàncies i a petició de la persona interessada. Transcorregut aquest termini si no s’han solucionat els defectes de la sol·licitud, queda com no feta.

En la figura podem observar l’estructura de la sol·licitud i en la figura, un exemple d’un cas resolt.

Figura Exemple d’un cas de sol·licitud

Si analitzem l’exemple de la figura anterior, veiem que apareixen reflectides clarament les parts de la sol·licitud. Tanmateix, podem trobar certes variacions respecte del model com, per exemple, que en comptes d’exposo hi figuri exposició de fets, o que just abans de demano trobem en la línia immediatament anterior la fórmula per això. També hi podem trobar l’expressió sol·licito en comptes de demano.

El desenvolupament

La fase de desenvolupament del procediment administratiu inclou tots els actes que se’n deriven des del moment en què s’inicia un procediment fins que se n’emet una resolució.

Cal tenir present que mentre es determina quina ha de ser la resolució per part de l’Administració, poden no garantir-se els efectes de la resolució. Per aquest motiu, per tal de defensar els interessos de les persones interessades iniciadores del procés, o que hi hagi garanties del compliment de la resolució, l’Administració pot establir mesures provisionals, sempre que hi hagi elements de judici suficients.

Un exemple és l’empresonament d’una persona que presumptament ha comès un delicte quan hi ha risc de fugida, sempre que hi hagi indicis seriosos sobre la seva acusació.

Dins l’etapa de desenvolupament del procediment administratiu trobem dues fases diferenciades:

  1. L’ordenació del procediment.
  2. La instrucció del procediment.

L'ordenació del procediment administratiu

En la fase d’ordenació destaca l’impuls del procediment, que fa l’òrgan administratiu i que és normalitzat d’acord amb els principis de celeritat i ordre de despatx dels expedients.

El principi de celeritat implica que s’han d’acordar en un sol acte els tràmits que es poden dur a terme d’una manera simultània, és a dir, que no depenguin de la finalització d’un altre dels que s’inicien.

A més, per evitar que la proximitat a algun funcionari pugui implicar que el tràmit se solucioni d’una manera preferent en temps, també s’estableix l’ordre de despatx dels expedients.

Incoació és el terme que s’utilitza en llenguatge administratiu per parlar d’iniciació.

L’ordre de despatx d’expedients serà determinat per l’ordre d’incoació sempre que els assumptes de què es tracti siguin de la mateixa naturalesa.

La llei especifica d’una manera explícita que l’incompliment de l’ordre de despatx d’expedients implica l’exigència de responsabilitat disciplinària de la persona infractora.

De la mateixa manera que quan es fa la sol·licitud, es dóna un termini de deu dies per incorporar a la sol·licitud la documentació requerida. Si per poder instruir un expedient es detecta que manca fer qualsevol tràmit, es donarà el mateix termini per tal que aquest es dugui a terme. Les persones interessades que incompleixin aquests terminis poden veure que perden el dret a la realització del tràmit.

La instrucció del procediment administratiu

Per poder resoldre un procediment, l’òrgan administratiu corresponent haurà de reunir la informació necessària.

  • Línia d'alta tensió/-10
  • Línia d'alta tensió

Entre d’altres, la instrucció del procediment pot incloure tots els referents a la comprovació de les dades recollides per l’Administració i la presentació de les al·legacions i documentació que les persones interessades considerin i que s’hauran de tenir en compte per a la resolució del procés.

L’òrgan instructor només pot rebutjar les al·legacions o documentació aportada en els casos en què s’incorri en defecte de forma o sigui innecessària per al procés.

Entre els tràmits que s’inclouen en la instrucció d’un procediment destaquen:

Al·legacions a la MAT

Davant la presentació del projecte d’interconnexió elèctrica amb França mitjançant la línia de molt alta tensió (MAT), les persones afectades pel traçat que així ho van considerar van presentar les al·legacions oportunes.

  1. Informes. Els informes són avaluacions tècniques elaborades per experts. Poden ser demanats per l’òrgan instructor per poder emetre una resolució. Un exemple en pot ser l’informe tècnic per saber l’edificabilitat d’un terreny.
  2. Al·legacions. Són presentades per la persona interessada en el procediment amb la finalitat d’aportar informació que considera que és rellevant per al procediment. En podem veure exemples en la figura i figura.
  3. Audiència. Consisteix a donar a conèixer els procediments instruïts a la persona interessada abans que es redacti la proposta de resolució per tal que pugui presentar les al·legacions o presentar documentació o justificants que consideri pertinents en un termini d’entre 10 i 15 dies.

A l’hora de redactar unes al·legacions, cal tenir en compte una sèrie d’aspectes que s’han d’incloure en les al·legacions com:

  • Escriure el nom i els cognoms de la persona que signa l’al·legació segons la forma que apareix en el DNI i indicar-hi l’adreça i els mitjans de comunicació que es considerin més adequats a l’efecte de la notificació.
  • Introduir el tema sobre el qual es presenten les al·legacions.
  • Introduir les al·legacions amb una fórmula que permeti fer referència al fonament legal en què es basa.
  • Exposició de les al·legacions que es presenten.
  • Documentació adjunta.
  • Datació amb localitat.
  • Signatura.
  • Destinatari de les al·legacions.

Figura Exemple de declaració

Figura Exemple d’al·legacions

De vegades, les al·legacions poden prendre la forma d’una declaració com es pot observar en la figura. Respecte a les al·legacions, també cal dir que poden ser presentades en les actuacions de l’Administració que ens faculti com a interessades. Un exemple n’és el que ens trobem en la figura.

Acabament del procediment administratiu

La finalització o acabament del procediment són determinats, principalment, per quatre causes:

  1. La resolució de l’òrgan competent.
  2. La declaració de caducitat.
  3. El desistiment.
  4. La renúncia.

Les dues primeres causes són originades per l’Administració i les dues segones tenen com a origen la persona interessada.

Les resolucions

La forma més habitual de finalitzar un procediment administratiu és mitjançant una resolució (figura).

Figura Exemple de resolució d’una sol·licitud

Font: adaptació del model de la Universitat Rovira i Virgili

Les resolucions inclouen les decisions que prenen els òrgans competents sobre els procediments iniciats.

Les resolucions que es fan a petició d’una persona interessada han de ser congruents amb la petició formulada i mai no poden agreujar la situació inicial de qui ha iniciat el procés, sens perjudici que l’Administració pugui incoar d’ofici un procediment nou si escau.

La declaració de caducitat d'un procediment administratiu

La declaració de caducitat d’un procediment administratiu s’estableix mitjançant una resolució de l’òrgan competent. La caducitat es produeix quan es paralitza un procediment administratiu per causes imputables a la persona interessada que l’ha originat. Ara bé, en aquest cas l’Administració ha de comunicar a la persona interessada que el procediment caducarà en el termini establert. Un cop finalitzat aquest període, l’Administració haurà de procedir a l’arxivament del cas i comunicar-ho a la persona interessada.

El desistiment i la renúncia d'un procediment administratiu

En qualsevol moment del procés, la persona interessada pot decidir no continuar-lo; en aquests casos, pot desistir o renunciar.

La principal diferència entre el desistiment i la renúncia és determinada pel fet que el primer pot deixar oberta la porta a la represa del procediment, mentre que la renúncia és la manifestació expressa d’abandonament dels drets sempre que la llei no en dictamini la impossibilitat.

Tant el desistiment com la renúncia es poden presentar per escrit, però, mentre que la renúncia s’ha de comunicar obligatòriament, el desistiment es pot originar a l’abandonament del procés per part de la persona que l’ha iniciat.

Publicitat de les resolucions d'un procediment administratiu

La publicitat de les resolucions administratives es fa principalment per dues vies: la publicació de les resolucions i la notificació a les persones interessades.

La notificació és la comunicació d’una resolució a les persones interessades en el procediment del qual es dicta.

Les notificacions s’han de comunicar en un termini de deu dies des del moment en què es dicta la resolució i han d’incloure, com a mínim, el text íntegre de la resolució i, a més, l’expressió dels recursos que siguin procedents i també l’òrgan davant el qual es pot presentar i la indicació de si posa fi a la via administrativa.

La notificació s’ha d’efectuar per qualsevol mitjà que permeti tenir constància que la persona interessada o el seu representant l’ha rebut i, a més, la data i el contingut notificat.

En aquest sentit, és important assenyalar quin és el mitjà de notificació preferent. Si no s’assenyala i no existeix cap domicili conegut de la persona interessada en el procés, la notificació es fa mitjançant la seva publicació en el butlletí oficial de l’administració que emet la resolució.

Rebuig de la notificació

Si una notificació és rebutjada per la persona interessada, es fa constar en l’expedient i el tràmit es dóna per fet.

Quan així ho recullin les normes, els actes administratius també són publicats en els butlletins corresponents.

El silenci administratiu

De vegades, en el procediment iniciat per un particular, l’Administració no emet cap resposta dins el termini establert legalment. En aquests casos, parlem de silenci administratiu.

El silenci administratiu és la manca de resolució sobre un procediment administratiu obert dins del període establert.

Hi ha dos tipus de silenci administratiu:

  1. El silenci administratiu positiu. Com a conseqüència que l’Administració no es pronuncia, s’entén que l’Administració accepta la sol·licitud de la persona interessada en el procés i que aquesta pot exercir les accions que es derivin d’aquesta autorització.
  2. El silenci administratiu negatiu. Implica la desestimació de la sol·licitud feta per la persona interessada.

Execució i revisió d'una resolució de l'Administració

Un cop emesa una resolució, caldrà portar a la pràctica el que s’hi determini. Aquest procés rebrà el nom d’execució de la resolució i anirà a càrrec de l’autoritat pertinent. Tanmateix, les resolucions poden ser revisades si l’Administració ho considera oportú (d’ofici) o a petició de la persona interessada.

Execució de la resolució

Podem definir la fase d’execució com aquella en que es duen a terme les accions que se’n deriven d’una resolució. Així doncs, perquè l’Administració pugui executar la resolució, cal que de manera prèvia s’hagi formalitzat la resolució que servirà de fonament jurídic a l’Administració per tal d’especificar el procediment de la seva actuació.

A més, cal que l’òrgan que executi la resolució, la notifiqui prèviament a les persones interessades en el procediment. Un cop feta la notificació, les resolucions són actes executius, és a dir, es poden efectuar d’una manera immediata.

Podria succeir que s’arribés a l’execució forçosa, si les persones afectades per la resolució intenten que no s’executi. Aquesta execució forçosa pot implicar, sempre d’una manera proporcionada:

  • Constrenyiment sobre el patrimoni.
  • Execució subsidiària: quan l’execució es fa mitjançant una tercera persona.
  • Multa coercitiva.
  • Compulsió sobre les persones.

Revisió de la resolució

La revisió d’una resolució consisteix en tornar a obrir un expedient d’un procediment tancat. Aquesta reapertura vindrà motivada per algún motiu que pugui comportar l’anul·lació o un canvi en la resolució dictada.

Les administracions públiques, en qualsevol moment i d’ofici o a petició d’una persona interessada, poden revisar i declarar la nul·litat de les disposicions. Normalment, però, la revisió és originada per uns recursos presentats per les persones interessades afectades: recursos d’alçada, de reposició o recursos extraordinaris de revisió.

Tanmateix, en aquests casos, les administracions públiques que facin les revisions pertinents poden establir les indemnitzacions que escaiguin als afectats.

Un cop exhaurida la via administrativa, es pot passar a la via contenciosa administrativa (davant els jutjats).

Els recursos davant les resolucions de l'Administració

Un cop emesa una resolució, pot succeir que les persones interessades no hi estiguin d’acord. En aquests casos, poden interposar un recurs.

Un recurs és un mitjà formal (demanda, instància, reclamació) adreçat a una autoritat administrativa amb vista d’anul·lar o modificar una resolució d’aquesta autoritat o d’un organisme inferior.

Tipus de recursos

Dins els recursos que es poden presentar davant l’Administració en podem trobar de diferents tipus. En destaquen els que es veuen en la figura.

Figura Classificació dels recursos davant l’Administració

En principi, podem diferenciar entre dos grups de recursos, que són els recursos que segueixen la via administrativa i els que segueixen la via contenciosa administrativa. La diferència és que mentre que la primera via es fa dins la mateixa administració en què s’ha originat la resolució contra la qual es presenta recurs, la segona utilitza la via judicial.

Entre els recursos que es poden presentar mitjançant la via administrativa destaquen diferents tipus: el recurs de reposició, el recurs d’alçada i el recurs extraordinari de revisió.

El recurs d’alçada es fa davant el superior jeràrquic de l’òrgan administratiu que ha emès la resolució.

En la majoria de casos en què una resolució és desfavorable a la sol·licitud de la persona interessada es poden formular recursos d’alçada.

El recurs de reposició és el que es presenta davant el mateix òrgan que ha emès la resolució contra la qual es presenta el recurs.

El recurs de reposició es formula, especialment, en els casos en què no escau dur a terme un recurs d’alçada com, per exemple, quan una resolució posa fi a la via administrativa. En aquest cas, en què no es pot interposar recurs d’alçada, la llei permet presentar un recurs de reposició o recórrer directament a la via contenciosa administrativa.

El recurs extraordinari de revisió és un recurs de reposició que es presenta en determinades circumstàncies.

Així doncs, el recurs extraordinari de revisió es presenta en casos especials, com, per exemple, quan apareguin documents de rellevància per a la resolució, que en la resolució hagin influït testimonis o documents declarats falsos per sentència judicial ferma, etc.

Quin és, doncs, el procediment per recórrer contra una resolució? Normalment, contra una resolució d’un òrgan administratiu es duen a terme els recursos corresponents fins a esgotar la via administrativa. En aquest moment, un cop queda tancada aquesta via, només queda interposar recursos per la via contenciosa administrativa.

Elaboració d'un recurs

A l’hora d’elaborar recursos cal tenir present una sèrie d’aspectes formals (figura), entre els quals destaquen la inclusió dels apartats següents:

Figura Estructura dels recursos

a) Identificació de l’emissor o persona que recorre: en aquest apartat, apareixen el nom i cognoms, el DNI i l’adreça, i també el mitjà preferent per a la realització de notificacions.

b) Formulació del recurs: hi constarà la identificació del tipus de recurs (reposició, alçada…), referència a la normativa que el faculta a la presentació d’aquest recurs i l’acte administratiu objecte del recurs. Sobre aquest últim apunt cal especificar quin òrgan, en quin moment i sobre quina temàtica es va originar la resolució contra la qual ara es recorre.

c) La raó per la qual s’impugna la resolució de l’acte administratiu: relació de fets que s’al·leguen.

d) La sol·licitud que es fa.

e) Datació que inclogui el lloc i la data.

f) La signatura.

g) Identificació del destinatari a qui s’adreça el recurs.

El procediment contenciós administratiu

L’esgotament de la via administrativa comporta el pas dels recursos a la via contenciosa administrativa. En aquest sentit, la jurisdicció contenciosa administrativa és regulada per la Llei 29/1998, de 13 de juliol.

Òrgans contenciosos administratius

La llei defineix com a òrgans contenciosos administratius els següents:

  1. Jutjats contenciosos administratius.
  2. Jutjats centrals contenciosos administratius.
  3. Sales contencioses administratives dels tribunals superiors de justícia.
  4. Sales contencioses administratives de l’Audiència Nacional.
  5. Sales contencioses administratives del Tribunal Suprem.
  1. Els jutjats contenciosos administratius s’encarreguen en primera o única instància, entre d’altres, dels aspectes següents.
    • Els recursos que es dedueixin davant les actes de les entitats locals o de les entitats i corporacions dependents o vinculades a aquestes entitats locals, excloses les impugnacions d’instruments de planejament urbanístic.
    • Els recursos davant les actes administratives de l’Administració de la comunitat autònoma, excepte si procedeixen del Consell de Govern i, en concret, els referits a:
      • qüestions de personal, tret que facin referència al naixement o extinció de la relació de serveis de funcionaris públics de carrera,
      • sancions administratives que comportin multes no superiors a 60.000 euros i cerca d’activitats o privació d’exercici de drets que no superin sis mesos i
      • reclamacions per responsabilitat patrimonial la quantia de la qual no superi els 30.050 euros.
    • Els recursos davant actes i disposicions de l’Administració perifèrica de l’Estat i de les comunitats autònomes, contra actes dels organismes, ens i entitats o corporacions de dret públic, la competència de les quals no s’estengui a la totalitat del territori nacional.
  2. Els jutjats centrals contenciosos administratius s’encarreguen en primera o única instància, entre d’altres, dels aspectes següents.
    • Les matèries de personal, quan es tracti d’actes dictats per ministres i secretaris d’estat, òrgans centrals de l’Administració General de l’Estat.
    • Les resolucions que acordin la inadmissió de peticions d’asil polític, per exemple.
  3. Les sales contencioses administratives dels tribunals superiors de justícia s’encarreguen en única instància, entre d’altres, dels aspectes següents.
    • Convenis entre administracions públiques les competències de les quals s’exerceixi dintre l’àmbit territorial corresponent a la comunitat autònoma.
    • Disposicions generals que emanen de les comunitats autònomes i de les entitats locals.
    • Actes i disposicions dels òrgans de govern de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes i de les institucions autonòmiques anàlogues al Tribunal de Comptes i el Defensor del Poble, en matèria de personal d’administració i gestió patrimonial.
    • En segona instància, de les apel·lacions promogudes contra sentències i les actes dictades pels jutjats contenciosos administratius i dels recursos corresponents.
  4. Les sales contencioses administratives de l’Audiència Nacional coneixeran en única instància els recursos següents.
    • Recursos en relació amb disposicions generals i actes de ministres i de secretaris d’Estat, en general, i en matèria de personal quan facin referència al naixement o extinció de la relació de servei de funcionari de carrera.
    • Recursos contra actes de qualsevol òrgan central del Ministeri de Defensa relatius a ascensos, ordre i antiguitat en l’escala i destinacions.
    • Recursos relatius a convenis entre administracions públiques no atribuïts a tribunals superiors de justícia.
    • En segona instància, de les apel·lacions i els recursos de revisió contra sentències en ferm dictades pel Tribunal Central Contenciós Administratiu.
  5. Les sales contencioses administratives del Tribunal Suprem coneixeran en primera instància:
    • Actes i disposicions del Consell de Ministres i de les comissions delegades del Govern.
    • Actes i disposicions del Consell General del Poder Judicial.
    • Actes i disposicions en matèria de personal, administració i gestió patrimonial adoptades per òrgans competents de les Corts Generals, el Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes i el Defensor del Poble.
    • Els recursos de cassació de qualsevol modalitat, en els termes establerts per la Llei 29/1998 que regula la jurisdicció contenciosa administrativa.
    • Els recursos de revisió contra sentències fermes dictades per les sales contencioses administratives dels tribunals superiors de justícia, de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem.

Fases del procediment contenciós administratiu

Entre les fases del procediment contenciós administratiu trobem les següents.

  1. Iniciació. En aquesta fase hi ha dos tràmits importants:
    1. la interposició del recurs i
    2. la reclamació de l’expedient per part del Tribunal a l’Administració demandada.
  2. Desenvolupament. Aquesta fase consta de tres moments importants:
    1. l’emplaçament, que consisteix a convocar les persones interessades perquè compareguin en el procés,
    2. les al·legacions prèvies, en què els demandats poden al·legar incompetència de l’òrgan jurisdiccional o l’existència de causes per no admetre el recurs i
    3. la prova, on s’aportaran les proves pertinents per resoldre el recurs.
  3. Terminació. Es produeix mitjançant sentència.

Altres documents en les relacions amb l'Administració

En les nostres relacions amb l’Administració sovint podem trobar altres documents. Cal destacar els documents que serveixen per deixar constància d’un fet, com els certificats o les actes o les autoritzacions.

En les relacions administratives, els certificats acostumen a ser emesos pels organismes públics per acreditar algun fet o situació respecte a l’administrat. Tanmateix també poden ser emesos per entitats privades.

Les actes són documents interns de les unitats de les administracions que recullen els acords presos de forma col·lectiva per equips de treball (departaments, equips…).

Finalment, les autoritzacions permeten donar fe i/o poders de l’actuació d’una tercera persona en representació de l’administrat.

El certificat

Entre els documents que serveixen per donar constància d’un fet trobem el certificat.

El certificat és el document que serveix per acreditar un fet o donar fe d’una situació.

El certificat pot ser útil en infinitat de casos. Es poden emetre certificats per acreditar que una persona reuneix certs requisits (com els certificats de notes, un certificat d’acreditació de minusvalidesa, etc.), que descriuen situacions (certificat d’horari laboral, inscripció a cursos), etc.

Estructura dels certificats

En els certificats són comunes una sèrie de parts (figura i figura):

  • Capçalera amb la identificació de l’organisme emissor: en aquest sentit, cal seguir les normes d’estil que hi hagi a la institució que els emet.
  • Dades de l’emissor: en aquest apartat, cal especificar les dades de la persona que lliura el certificat i el signa (nom i cognoms i càrrec). Cal tenir present que no sempre és la persona que el fa, atès que podria ser que un administratiu l’elaborés però no en fos l’emissor. L’emissor és la persona que acredita la informació que conté el certificat.
  • Certificació: s’introdueix amb la forma certifico, seguida de dos punts. Després, en la línia següent s’inclouen els fets que s’acrediten seguint la conjunció que. Si s’ha de certificar una llista de fets pot ser convenient enumerar-los (tal com es mostra en la figura).

Figura Estructura d’un certificat

Figura Exemple de certificat

  • Fórmula de certificació: la fórmula de certificació té com a objectiu fer constar l’objectiu de la certificació. Pot ser específic o genèric si no hi ha un objectiu a priori. Per exemple, la fórmula podria ser específica com “Aquest certificat s’expedeix com a justificant per a …”. També podria ser general com “I perquè consti signo aquest certificat”, “I, perquè així consti, signo aquest certificat” o “I, perquè així consti i a petició de…, signo aquest certificat”.
  • Datació: apareix just abans de la signatura i inclou la localitat i la data en què s’expedeix el certificat.
  • Signatura: és la corresponent a la persona que acredita el certificat. No cal que inclogui el nom ni el càrrec, atès que s’especifiquen en la part superior del document.

Les actes

Entre els documents administratius que serveixen per deixar constància d’un fet, trobem les actes de reunió.

Les actes serveixen per plasmar els fets, continguts i acords que s’esdevenen en una reunió.

Les actes són elaborades pel secretari i són especialment útils per concretar els acords que s’han pres a la reunió, i deixar-ne constància, i també per determinar qui són les persones responsables que els acords es duguin a terme.

Continguts i estructura de les actes

Les actes han d’incloure obligatòriament (figura):

  • Les circumstàncies del tipus de reunió, del lloc i temps en què s’ha fet. S’hi ha de fer constar quin tipus de reunió és (quin òrgan es reuneix) i s’hi pot afegir si es tracta d’una reunió ordinària o extraordinària, el lloc on es duu a terme i la data i l’hora d’inici. També pot aparèixer el número de sessió de reunió d’aquell òrgan.
  • Els assistents. Apareixen els noms i cognoms de les persones que assisteixen a la reunió. També s’hi pot incloure un apartat amb les persones que excusen la seva absència.
  • L’ordre del dia de la reunió. En aquest apartat, apareixen els punts de l’ordre del dia inclosos en la convocatòria de reunió. Si hi hagués alguna modificació respecte de la convocatòria enviada, s’hi hauria de fer constar.
  • Els punts principals dels aspectes tractats. En principi, les intervencions no es recullen d’una manera textual, excepte si la persona que intervé així ho expressa. En aquest cas, se li pot demanar que aporti el text amb la transcripció íntegra de la seva intervenció.
  • El contingut dels acords tractats. Respecte d’aquest punt, els acords són presos per votació i recullen la decisió adoptada per la majoria. En cas que algun membre ho consideri oportú, pot demanar fer constar el seu vot particular i que així ho reculli l’acta. En aquest cas, que s’abstinguin o hi votin en contra, queden exempts de la responsabilitat que derivi de l’acord adoptat.
  • La fórmula final. Que inclou l’aixecament de la sessió o l’hora de finalització: “S’aixeca la sessió a les….” o “El president aixeca la sessió a les…”.
  • Annexos. S’hi fan constar els informes que s’han utilitzat per tractar del punt de l’acta corresponent.

Figura Estructura de l’acta

Les actes han des ser aprovades en la mateixa sessió o en la següent mitjançant el vot favorable de la majoria dels assistents. Un cop aprovades les actes, passen a ser l’acreditació del contingut de la reunió i hi haurem de recórrer en el cas de necessitar verificar els acords presos o les tasques que s’hi van determinar que es fessin.

Aprovació de l'acta

Quan entre dues reunions s’interromp l’activitat d’un òrgan i l’última acta de reunió no s’ha aprovat, cal que s’aprovi en la primera reunió del nou període.

Les autoritzacions

En determinades situacions ens pot ser impossible efectuar un tràmit. En aquests casos, el document d’autorització és necessari perquè una tercera persona actuï en nom nostre. En determinats tràmits amb una rellevància especial pot ser necessari que el representant disposi de poder notarial. En la figura podem veure un model d’autorització i en la figura, un exemple.

Figura Estructura de l’autorització

Figura Exemple d’autorització

Per dur a terme el tràmit, el representant haurà de lliurar l’autorització i una fotocòpia del DNI de l’autoritzant.

L'aspecte temporal en les relacions amb l'Administració

Una de les característiques que marquen la relació amb l’Administració és l’aspecte temporal. Aquest determina el període de temps en què l’administrat és habilitat per exercir una sèrie de drets o una obligació per complir. El resultat de no complir els terminis és diferent en funció del cas. Si parlem de l’exercici de certs drets, pot comportar la pèrdua de la possibilitat d’exercir-lo, mentre que, en canvi, si parlem d’obligacions pot comportar una sèrie de sancions.

Els terminis i les dates límit

Els diferents actes d’un procediment administratiu van associats a limitacions temporals. Així, per exemple, hi ha terminis per recórrer contra resolucions, per presentar al·legacions, per lliurar la documentació que manca adjuntar a una sol·licitud, etc.

Un termini és el temps que es fixa per exercir un dret o complir una obligació.

D’altra banda, sovint també ens trobem amb processos que incorporen dates límit.

Una data límit és el moment fins al qual es pot exercir un dret o complir una obligació.

Els terminis solen anar vinculats a processos individuals o a aquells en què per algun altre motiu no es pot establir una data límit en el moment en què s’elabora el document que l’ha de condicionar.

Per exemple, quan es genera el document corresponent a una notificació d’una resolució, no es coneix el moment en què serà efectiva (rebuda per part de la persona interessada).

D’aquesta manera, és difícil establir la data límit per presentar un recurs, que ha de dependre forçosament del moment en què l’administrat en tingui coneixement. Així doncs, en aquests casos és més congruent establir un termini.

Còmput dels terminis

A l’hora de computar terminis, aquests es poden fixar en diferents unitats temporals. Així, podem trobar terminis expressats en dies, mesos o anys.

Els terminis comencen a comptar des del dia següent de la notificació o la publicació.

En qualsevol cas, cal tenir present una sèrie d’aspectes:

  • Si els terminis es computen en dies s’entén, excepte que s’indiqui el contrari, que es fa referència a dies hàbils. En aquest sentit, s’exclouen del còmput tots els dies que siguin diumenges o inhàbils. L’Administració, en el calendari laboral que es farà públic abans del començament de l’any, fixa quins són els dies inhàbils de l’any.
  • Per tal que els terminis es computin en dies naturals cal especificar-ho en la notificació.
  • Si el termini es computa en mesos i no hi ha un dia equivalent en el mes corresponent s’entén que correspon al darrer dia del mes. Per exemple, per computar un termini d’un mes comptador des del 31 de gener, el termini finalitza el 28 de febrer (29 en anys de traspàs).
  • Si l’últim dia del termini és inhàbil el termini s’entén prorrogat fins al primer dia hàbil següent.

Ampliació de terminis

L’Administració pot concedir ampliacions de terminis si les circumstàncies ho aconsellen i no es perjudiquen terceres persones. Aquestes ampliacions de terminis es poden fer a petició de la persona interessada o d’ofici per part de l’Administració. En qualsevol cas, aquestes ampliacions hauran de ser sol·licitades i concedides dins el termini inicial i no és possible demanar l’ampliació de termini quan aquest ja ha finalitzat.

Quan s’amplia un termini, aquesta ampliació no pot ser superior a la meitat del termini original.

Tramitacions d'urgència

En determinades situacions en què així ho aconselli l’interès públic, es poden fer tramitacions d’urgència.

Les tramitacions d’urgència són aquelles en què els terminis es redueixen a la meitat del temps per a procediments ordinaris.

Així doncs, el que s’espera de la tramitació d’urgència és que s’aconsegueixi una velocitat més gran en la resolució d’un expedient. Tanmateix, per no limitar els drets dels possibles interessats, hi ha limitacions en les reduccions del termini: aquest no es redueix per a la presentació de sol·licituds i recursos.

La tramitació d’urgència es pot originar a petició de la persona interessada o d’ofici i contra la seva resolució no es pot interposar cap recurs.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats