Preparació de documentació suport de fets comptables

Qualsevol transacció o operació realitzada per l’empresa amb l’exterior queda reflectida en un document de caràcter jurídic o administratiu. Així, les factures emeses per una empresa corresponen a les vendes realitzades; les factures per proveïment de matèries primeres o maquinària, les de consum d’electricitat, aigua, gas, i els fulls de salaris, entre d’altres, corresponen a les compres de factors necessaris pel desenvolupament de l’activitat; i les anotacions en comptes corrents i xecs rebuts i emesos justifiquen moviments de diner.

Tots aquests documents, habituals en el dia a dia de les empreses, constitueixen el suport material que informa de les transaccions que aquestes duen a terme amb l’exterior. Aquests documents constitueixen la base del primer pas de tot procés comptable, que consisteix en extreure la informació que hi contenen per, posteriorment, identificar i analitzar els seus fluxos reals (entrada i sortida de béns) i monetaris (valoració monetària d’aquests béns).

És important identificar la informació continguda en els documents i que és necessària pel registre de les transaccions en el sistema comptable.

La documentació mercantil i comptable

En el desenvolupament de l’activitat econòmica pròpia d’una empresa es produeixen molts esdeveniments. Són els fets econòmics. Tanmateix, no tots els fets econòmics són objecte de tracte per la comptabilitat o, dit amb altres paraules, no tots els fets econòmics mereixen ser enregistrats pel sistema comptable.

Per tal que un fet econòmic es consideri fet comptable ha de reunir els següents condicionants:

  1. S’ha de referir a l’empresa objecte d’estudi. D’aquesta manera, per exemple, encara que una pujada del tipus d’interès del mercat sigui un fet econòmic, aquest no afectarà a les empreses que hagin pactat un tipus d’interès fix en els seus préstecs.
  2. L’esdeveniment ha d’afectar la composició i/o valoració del patrimoni de l’empresa.
  3. Ha de tractar-se d’un fet quantitativament significatiu. Així, si una empresa compra 1.000 samarretes per promocionar la seva marca, no considerarà que existeix un fet comptable en cada lliurament d’una samarreta a un client, sinó que enregistrarà el valor de l’adquisició de les 1.000 samarretes com una despesa de publicitat, independentment del moment del lliurament individual de les samarretes.

Hi ha diferents categories de fets comptables:

  1. Fets permutatius. Són fets que suposen un simple canvi en la composició del patrimoni o riquesa inicial de l’empresa, sense afectar la seva valoració total (variació qualitativa).
  2. Fets modificatius. Són fets que modifiquen la valoració del patrimoni (variació quantitativa).
  3. Fets mixtes. Es tracta de fets que afecten la composició i la valoració del patrimoni empresarial.

Patrimoni empresarial

El patrimoni empresarial és el conjunt de béns, drets i obligacions que té una empresa degudament valorats en relació amb la finalitat a què es destinen.

Entenem per béns tot allò que pot ser apreciat i valorat per les persones a les quals serveix; els drets són les sumes o quantitats de diner pendent de cobrament de les empreses, i les obligacions són tot el conjunt de deutes exigibles que l’empresa té en un moment determinat.

La diferència entre els béns i els drets que posseeix i allò que deu constitueix la riquesa de l’empresa. En comptabilitat a aquesta diferència se l’anomena patrimoni net.

PATRIMONI NET = BÉNS + DRETS - OBLIGACIONS

Els fets comptables es recolzen en documents (justificants). Els documents poden ser emesos per la pròpia empresa (documents interns), com per exemple, les factures dels béns i serveis que ven, els rebuts de salari del seu personal…, o per tercers. Les factures per proveïments i subministraments externs en serien un clar exemple d’aquests darrers.

Els documents mercantils compleixen quatre objectius fonamentals:

  • En ells queda reflectida la relació jurídica entre les parts que intervenen en una determinada operació, és a dir, els seus drets i obligacions.
  • Els documents constitueixen la prova que demostra la realització d’actes de comerç.
  • La seva existència és imprescindible per la comptabilització de les operacions que recolzen.
  • Són útils pel control de les operacions i per la comprovació dels assentaments comptables.

D’entre els documents més usuals, podem destacar-ne els següents:

  • Documents-justificants de compres i de vendes: comandes, factures…
  • Documents-justificants i altres documents relacionats amb el magatzem: albarans i fitxes de magatzem.
  • Documents relacionats amb cobraments i pagaments: xecs, lletres de canvi, pagarés i extractes bancaris.
  • Documents relacionats amb temes fiscals i laborals: liquidació d’impostos, fulls de salari, assegurances socials…
  • Altres documents: pòlisses d’assegurances, escriptures, contractes de compra-venda, rebuts de subministraments, contractes d’arrendament, títols-valor (accions, bons, obligacions…).

Tots ells estan regulats pel Dret, i l’article 30.1 del Codi de Comerç obliga que siguin conservats de forma ordenada durant 6 anys.

La documentació interna

El servei de transport i la carta de ports

El servei de transport genera un contracte pel qual una persona anomenada transportista es compromet a traslladar persones o coses entre dos llocs determinats a canvi d’un preu pactat.

El contracte de transport, en cas que aquest sigui necessari, queda reflectit en un document que s’anomena de diferents maneres segons el mitjà utilitzat: carta de ports per carretera, carta de ports per ferrocarril, coneixement d’embarcament o coneixement aeri.

Quan una empresa realitza una compra, s’inicia un procés documental entre el comprador (client) i el venedor (proveïdor) amb una seqüència preestablerta:

  1. Comanda
  2. Albarà
  3. Factura
  4. Documentació de pagament

La necessitat de proveir-se de mercaderies que té l’empresa fa que aquesta realitzi les comandes al proveïdor i, una vegada confirmades i acceptades, es procedeix a enviar la mercaderia, amb el mitjà de transport acordat, al lloc de lliurament indicat.

La tramesa de mercaderies es pot realitzar amb mitjans propis o utilitzant empreses de transport alienes al venedor (agències especialitzades de transport per carretera, ferrocarril, etc.), cosa que, si es dóna el cas, generarà un document addicional anomenat carta de ports.

La comanda

La comanda és una petició de béns o serveis que fa l’empresa a un proveïdor, d’acord amb unes condicions pactades prèviament.

Figura Model de comanda

La comanda relaciona les mercaderies objecte de la compra i les condicions de l’operació comercial (lloc i termini de lliurament, forma d’enviament, condicions de pagament, descomptes i altres despeses), i pot realitzar-se per mitjà d’un formulari o de paraula (verbalment).

Les dades per confeccionar la comanda (dades del proveïdor i descripció de la mercaderia) s’obtenen de les cartes d’oferta i catàlegs rebuts dels proveïdors.

La figura mostra un model de comanda en la qual s’indica el seu contingut.

L'albarà

L‘albarà és el document que acredita el lliurament de la mercaderia i conté les següents dades:

  1. Dades de les parts (noms del venedor i comprador, domicilis i números d’identificació fiscal).
  2. Número i data d’emissió.
  3. Dades de la mercaderia (codis dels productes, quantitats, descripció del producte, preu unitari i import total de cada producte).
  4. Condicions del lliurament (lloc, forma d’enviament, identificació de qui realitza el transport de les mercaderies i número de paquets).
  5. Signatura (conformitat del client en el moment de la recepció de la mercaderia).

Les dades per confeccionar l’albarà s’obtenen de la comanda prèvia i de les fitxes de magatzem que reflectiran la sortida de la corresponent mercaderia. La figura mostra l’estructura i el contingut d’un albarà de lliurament.

Figura Model d’albarà

La factura

La factura és, sens dubte, un dels documents més importants en tota operació de compravenda, ja que ha de reunir certs condicionants legals en relació a la seva emissió, registre i conservació.

La factura és el document emès pel venedor dels béns o serveis a càrrec del comprador, que justifica legalment l’operació de compravenda.

Són objecte de facturació tots els lliuraments de béns i prestació de serveis realitzats en l’àmbit d’activitats empresarials i professionals.

L’obligatorietat general de facturar es troba regulada en el RD 1496/2003, de 28 de novembre.

La figura recull les excepcions més importants d’aquesta obligatorietat de facturar.

Figura Excepcions a l’obligació general de facturar

Condicions addicionals en la facturació electrònica

Per a l’emissió de factures via telemàtica es requereix el consentiment de forma expressa del destinatari. A tal efecte, i també per garantir l’autenticitat de l’origen i la integritat del contingut de la factura, es fa ús de la signatura electrònica o l’intercanvi electrònic de dades (EDI).

Les dades mínimes que ha de contenir la factura són:

  • Número i, si s’escau, sèrie. La numeració de les factures ha de ser correlativa, podent establir sèries diferents.
  • Data d’emissió.
  • Nom i cognoms, raó o denominació social completa de l’emissor i del destinatari, així com el domicili dels dos.
  • Quan el destinatari de la factura no tingui la condició d’empresari no hi caldran les seves dades, sempre que el valor de la contraprestació sigui inferior a 100 €, IVA no inclòs.
  • NIF de l’emissor.
  • El NIF del destinatari també serà obligatori en els següents casos:
    • En operacions en les quals aquest destinatari sigui subjecte passiu de l’impost.
    • En lliuraments de béns exempts destinats a un altre estat membre de la UE.
    • En operacions realitzades en el territori d’aplicació de l’IVA i sempre que l’empresari o professional obligat a la seva emissió hagi de considerar-se establert en aquest territori.
  • Descripció de l’operació amb les dades necessàries per a la determinació de la base imposable, tipus impositius, quota tributària i data en què s’han efectuat les operacions.

El subjecte passiu

És la persona física o jurídica que genera un fet econòmic i que es troba obligada al compliment de les obligacions tributàries que se’n deriven.

Figura Model de factura

Si l’operació es troba exempta o no subjecta, o el subjecte passiu és el destinatari, s’inclourà una nota advertint d’aquest fet.

Quan una o diverses operacions documentades en una mateixa factura estiguin exemptes o no subjectes i d’altres no, o quan els tipus impositius de les operacions siguin diferents, s’ha d’especificar per separat la part de la base imposable de cada operació, com també desglossar els seus càlculs.

Si el comprador paga part de l’import al venedor de forma anticipada, és a dir, abans de rebre la mercaderia, el venedor, en emetre la factura, ha d’indicar també aquesta circumstància.

Les dades de la factura s’obtenen directament de l’albarà, que prèviament haurà signat el client per donar la seva conformitat. La figura mostra un model de factura en el qual s’indiquen les dades que ha de contenir.

El càlcul de la factura ha de seguir també les pautes establertes per la normativa comptable i fiscal:

  1. Primerament es calcula l’import brut que s’obté de multiplicar el preu unitari de cada producte per la quantitat d’unitats adquirides.
  2. Posteriorment es resten els descomptes al preu del producte, que poden ser de tres tipus: comercials, per volum (ràpels), o per pagament immediat.
  3. A continuació, s’afegeixen les despeses addicionals: transport, assegurances, envasos i embalatges, etc.
  4. Per últim, es calcula la base imposable (sumatori dels conceptes anteriors), la quota de l’IVA i l’import total de la factura.

Exemple de càlcul de l'import d'una factura

Lactis Voraviu ven a Catering KGB SL 100 u.f. de l’article A (formatges frescs de cabra) a 41,25 €/u.f., i 150 u.f. de l’article D (iogurts desnatats ensucrats) a 0,25 €/u.f.

S’aplica un descompte comercial del 10% per trobar-se l’empresa en plena campanya lletera. El pagament es fa al comptat en efectiu. Lactis Voraviu carrega 65 € en concepte de transport. L’IVA aplicable a l’operació és del 10%.

Es demana: Calculeu l’import total de la factura a pagar per Catering KGB SL.

Solució

Podeu veure la solució a la figura.

Figura Factura emesa per Lactis Voraviu

L’import de les factures pot ser modificat davant l’existència d’algun error, variació en preus, quantitats, descomptes o per devolució de mercaderies.

Per rectificar una factura, se n’emet una altra anomenada factura de rectificació, que ha de contenir com a mínim les mateixes dades que una factura normal, a més de la identificació de la factura que modifica i les causes de la modificació.

Quan l’import de l’operació no sobrepassi els 3.000 € (IVA inclòs), la factura pot ser substituïda pel tiquet. Concretament, els tiquets poden ser emesos en els següents casos:

  • Vendes al detall.
  • Serveis en ambulàncies.
  • Vendes o serveis a domicili del consumidor.
  • Transports de persones i els seus equipatges.
  • Serveis prestats en restaurants, bars, cafeteries i establiments similars.
  • Sales de ball i discoteques.
  • Serveis telefònics prestats mitjançant la utilització de cabines telefòniques d’ús públic, així com mitjançant targetes magnètiques o electròniques recarregables que permetin la identificació del portador.
  • Serveis de perruqueries i instituts de bellesa.
  • Utilització d’instal·lacions esportives.
  • Revelat de fotografies i serveis prestats per estudis fotogràfics.
  • Serveis d’aparcament de vehicles.
  • Serveis de tintoreria i bugaderia.
  • Utilització d’autopistes de peatge.
  • Serveis de lloguer de pel·lícules.

Els tiquets han d’incloure les següents dades:

  • Numeració correlativa (número i sèrie, si s’escau)
  • Nom o raó social i NIF de l’emissor.
  • L’expressió “IVA inclòs” o “Tipus impositiu aplicat”
  • Contraprestació total

Tot i que es puguin emetre tiquets en comptes de factura en determinats casos, les empreses estan obligades a emetre factura si el destinatari així ho exigeix. En cap cas els tiquets permeten la deducció de les quotes d’IVA suportades al no tenir la consideració de factures.

Les empreses només poden expedir un original de cada factura o tiquet. No obstant això, s’admet un duplicat quan intervé més d’un destinatari en l’operació o quan es perd l’original per qualsevol motiu. En el nou document haurà d’aparèixer, però, la paraula duplicat.

Les factures han d’emetre’s en el moment de l’operació que les origina, a excepció que el destinatari sigui un empresari. En aquests casos, el termini serà de 30 dies a comptar des del moment de la realització de l’operació.

Documentació de pagament

El procés de compravenda finalitza amb el pagament, generalment posterior a l’emissió o recepció de la factura.

Podem diferenciar tres modalitats de pagament, en funció del moment en què aquest es realitza:

  1. Pagament al comptat
  2. Pagament ajornat
  3. Pagament per avançat

Per a la modalitat de pagament al comptat els mitjans emprats solen ser: diners, domiciliació bancària, ingrés en efectiu en compte corrent bancari, contra reemborsament, transferència bancària, xecs o targeta de crèdit.

Per al pagament ajornat se sol fer ús de la lletra de canvi i el pagaré, i per l’avançat, s’adopten bàsicament les mateixes formes que pel pagament al comptat, a excepció del contra-reemborsament que, com el seu nom indica, fa referència al pagament que es fa en rebre la mercaderia en el domicili del destinatari.

Els documents-justificants que es generen amb el pagament són:

  • El rebut
  • El xec
  • La lletra de canvi
  • El pagaré

El rebut

El rebut és un document mitjançant el qual una persona acredita haver rebut d’una altra una determinada quantitat de diner en efectiu o en espècie. Serveix com a comprovant de pagament.

El rebut ha de contenir les següents dades (vegeu també la figura):

  • Número del rebut.
  • Nom de la persona o entitat que abona l’import.
  • Quantitat de diner en lletra (en número i en lletra).
  • Concepte clar del motiu de l’import.
  • Lloc i data de l’emissió.
  • Nom i signatura de la persona o entitat que rep el diner.

Figura Model de rebut

El xec

El xec és un document de pagament mitjançant el qual qui l’emet (el lliurador) ordena pagar a un banc (el lliurat) una quantitat determinada contra els fons que té disponibles en aquest banc a favor d’un creditor (el tenidor).

El circuit que segueix el xec des de la seva emissió es mostra en la figura

Figura Circulació del xec

El xec, d’acord amb la Llei 19/1985 de 16 de juliol, Canviària i del Xec, ha de contenir, per tal que sigui vàlid i legal, les següents parts:

  • La denominació de xec.
  • El manament pur i simple de pagar una quantitat de diner.
  • El nom de qui ha de pagar, anomenat lliurat, que necessàriament ha de ser un banc.
  • El lloc de pagament.
  • La data i el lloc d’emissió del xec.
  • La signatura de qui expedeix el xec, anomenat lliurador.

La figura conté un model de xec amb la informació que aquest ha d’incloure.

Figura Model de xec

N’hi ha diversos tipus de xecs:

  • Xec al portador
  • Xec nominatiu
  • Xec barrat
  • Xec conformat
  • Xec bancari

Els xecs al portador són xecs que porten escrita l’expressió al portador i es caracteritzen pel fet que els pot cobrar qualsevol persona que els presenti al cobrament.

Els xecs nominatius són aquells xecs que van destinats a una persona determinada que és qui ha de cobrar-lo.

Els xecs nominatius poden incorporar o no l’anotació a l’ordre, únic cas en què podran ser pagats a la persona física o jurídica que els presenti al cobrament. Els xecs que portin aquest distintiu podran ser transferits per endós.

L’endós és una clàusula que serveix per transmetre el xec i s’ha de formalitzar en el seu revers mitjançant la fórmula pagueu per aquest xec a. També hi ha de constar la signatura i la data en què es transmet. Al realitzar un endós es transfereix la propietat del document i per tant el dret a fer-lo efectiu.

El xec barrat es caracteritza pel fet d’estar travessat per dues línies diagonals paral·leles, entre les quals s’escriu l’expressió banc, i companyia o bé l’abreviatura i cia. Aquest tipus de xec només es podrà cobrar mitjançant l’abonament en compte corrent del tenidor.

La finalitat de barrar un xec és la d’evitar que el puguin cobrar persones diferents a aquelles per a qui s’ha estès.

Un xec conformat és aquell en el qual l’entitat de crèdit manifesta que totes les dades ressenyades són conformes i que, durant el període indicat, pot ser satisfet. Aquest fet implica que la quantitat indicada en el document queda bloquejada en el compte corrent del lliurador fins la data en què la conformitat és vàlida. Aquesta conformitat se sol consignar en el revers del xec pel banc o entitat de crèdit i ha d’incloure la data fins la qual aquesta clàusula és vàlida.

Una altra manera de disposar dels fons dipositats en un compte bancari és sol·licitant al banc que estengui un xec bancari. En aquests casos és el banc o entitat de crèdit qui expedeix el xec i qui retira del compte corrent el seu import. Aquest fet ofereix la garantia que el xec sempre es pagarà. El banc a canvi rep una comissió per la gestió realitzada.

La lletra de canvi

La lletra de canvi és un títol de crèdit formal o complet que obliga a pagar al seu venciment, en un lloc determinat, una certa quantitat de diner a la persona designada en el document o, a l’ordre d’aquesta, a una altra persona també designada.

En la lletra de canvi intervenen les següents persones (figura):

  • Lliurador. És la persona que estén la lletra i dóna l’ordre de pagament al lliurat.
  • Lliurat. És la persona obligada al pagament de la lletra al seu venciment.
  • Tenidor. És la persona a qui el lliurador transmet la lletra per tal que el lliurat la pagui. El tenidor pot endossar la lletra a terceres persones o bé presentar-la a l’acceptació i al cobrament.
  • Avalador. És la persona que garanteix que el lliurat atendrà el pagament de la lletra al seu venciment. De fet, si el lliurat no fa efectiu el pagament, l’avalador se’n fa responsable.
  • Endossant i endossatari. L’endossant és la persona que, sent posseïdora de la lletra (tenidor), la transmet a una altra, l’endossatari, que es converteix així en tenidor de la lletra.

Figura Circulació de la lletra de canvi

El protest

És una declaració notarial, amb els requisits formals que la llei exigeix, per la qual un notari dóna fe pública que el lliurat no ha acceptat o no ha pagat la lletra. D’aquesta manera, el tenidor pot demostrar que s’ha produït alguna d’aquestes dues situacions en cas que vulgui exigir el pagament de la lletra per la via judicial.

Figura Anvers de la lletra de canvi

Perquè sigui considerada com a tal, la lletra de canvi ha de contenir, d’acord amb la Llei 19/1985, els conceptes següents en l’anvers (figura):

  • Lloc on es lliura la lletra de canvi. Si manca aquesta menció, es considerarà lliurada en el lloc indicat juntament amb el nom del lliurador.
  • Import de la lletra en xifres.
  • Dia, mes i any en què es lliura la lletra.
  • Data de venciment de la lletra.
  • Nom del tenidor.
  • Import de la lletra en lletres.
  • Lloc en el qual s’ha d’efectuar el pagament.
  • Dades d’identificació bancària del lliurat; codi de control del client (CCC) i dígit de control (DC).
  • Clàusula amb despeses o sense despeses.
    • La clàusula amb despeses vol dir que, en cas d’impagat, el tenidor té l’obligació de protestar la lletra i que el lliurat respon de les despeses del protest.
    • La clàusula sense despeses significa que qui hagi practicat el protest haurà de fer front a les despeses.
  • Nom i adreça del lliurat. Si el lliurat és una persona jurídica, la lletra es lliurarà mitjançant els seus apoderats i es consignarà així en l’antesignatura amb l’anotació per poder (PP).

L’antesignatura és el mot que s’anteposa a la signatura d’una persona per indicar el càrrec que exerceix.

  • Signatura, nom i adreça de qui lliura la lletra.
  • Acceptació del lliurat per mitjà de la seva signatura autògrafa.

Per tal que sigui considerada com a tal, la lletra de canvi ha de contenir, d’acord amb la Llei 19/1985, els conceptes següents en el revers (figura):

  • Aval de la lletra: fiança solidària on l’avalador garanteix que la lletra serà pagada al seu tenidor legítim. S’usa a tal fi, l’anotació “per aval”.
  • Espai destinat a consignar el primer endós que haurà de ser signat per l’endossant.
  • Espai destinat a qualsevol clàusula o declaració prevista en la llei.

La lletra de canvi s’ha d’estendre en paper timbrat en funció del seu import, segons l’imprès oficial aprovat per l’Ordre Ministerial de l’11 d’abril de 1986.

Figura Revers de la lletra de canvi

Les formes més usuals d’indicar el venciment d’una lletra de canvi són:

  • A “dia cert”, quan s’estableix una data determinada. És la forma més corrent.

Exemple de venciment a dia cert

31 de maig de 2013

  • A “la vista”. En aquest cas es paga el dia que es presenta.
  • A un “termini comptat des de la data”, quan es calcula la data de venciment a partir de la data de lliurament.

Exemple de venciment a termini comptat de de la data

  • Venciment a 30 d/d (dies/data)
  • Data de lliurament: 20 de juny
  • La lletra es farà efectiva el 20 de juliol
  • A “termini comptat a la vista”, quan la data de pagament es calcula a partir de la data d’acceptació.

Exemple de venciment a termini comptat a la vista

  • Venciment a 30 d/v (dies/vista)
  • Data de lliurament: 20 de juny
  • Data de l’acceptació: 22 de juny
  • La lletra es farà efectiva el 22 de juliol

Actualment la utilització de la lletra de canvi com a mitjà de pagament no és gaire habitual a causa dels costos que comporta.

El pagaré

El pagaré és un document de pagament mitjançant el qual qui l’emet (el signant) es compromet incondicionalment a pagar a un altre (tenidor) una quantitat determinada de diner en una data i en un lloc determinat. La diferència amb la lletra de canvi es troba en el fet que mentre que aquesta conté un manament incondicional, el pagaré conté una promesa incondicional.

El signant d’un pagaré queda obligat de la mateixa manera que l’acceptant d’una lletra de canvi.

En el cas del pagaré, però, la llei canviària no preveu cap model oficial, deixant-lo a criteri de les parts implicades; es limita a numerar les parts que aquest ha de contenir:

  • La denominació de pagaré inserida en el títol.
  • La promesa de pagar una quantitat determinada de diner.
  • La indicació del venciment.
  • El lloc on s’ha de fer el pagament.
  • El nom de la persona a qui s’ha de fer el pagament, o a l’ordre de la qual s’ha d’efectuar.
  • La data i el lloc d’emissió.
  • La signatura de qui emet el títol (signant).

Figura Model de pagaré

La figura mostra un possible model de pagaré amb el contingut mínim que ha de tenir.

Altres documents-justificants tipus

Les empreses no només efectuen operacions de compravenda, tot i que siguin aquestes les que generen un major volum de documents.

Les empreses es creen (constitueixen); contracten altres factors productius que posteriorment han de remunerar (mà d’obra, subministraments, assegurances, serveis jurídics…); sol·liciten préstecs a les entitats de crèdit per finançar-se o rendeixen comptes a les administracions públiques amb el pagament d’impostos, tributs i taxes.

Aquestes operacions també tenen la seva justificació documental.

L'escriptura de constitució

L’escriptura de constitució és el document en el qual els socis expressen la seva intenció de crear una societat. És, per tant, un contracte que obliga als socis a complir una sèrie d’obligacions, entre elles la més important, que és la d’aportar la seva part del capital a l’empresa.

En l’escriptura de constitució s’especifiquen les aportacions dels socis i els estatuts.

Els estatuts són les regles de funcionament de la societat. Determinen el seu funcionament i serveixen de referència per resoldre conflictes entre els socis.

Documentació laboral

La documentació laboral més important és la nòmina i els models TC2 i TC1, determinats per la Tesoreria General de la Seguretat Social per la recaptació de les quotes de cotització.

La nòmina

La nòmina és el document que justifica la liquidació i pagament del salari. Té la funció d’informar al treballador de totes les dades que fan referència a la seva relació laboral amb l’empresa. És un document útil perquè:

  • Garanteix que l’empresari compleix amb la seva obligació de pagar el salari.
  • Ajuda al treballador a entendre totes les quantitats que s’inclouen i a corregir errors. Per això és important que el treballador conservi totes les seves nòmines.
  • És un document fonamental per a futures reclamacions de quantitats davant l’autoritat laboral i per a la comprovació d’indemnitzacions en cas d’acomiadament.
  • La nòmina pot utilitzar-se com a prova que existeix veritablement una relació laboral, tot i que no es tingui contracte per escrit.
  • És un document que permet comprovar que el treballador ha cotitzat i la quantitat per la qual cotitza. Per tant, una prova per a futures reclamacions en matèria de pensions de jubilació, etc.
  • Permet comprovar que el salari mínim, que estableix el conveni per a cada categoria professional, és el que realment es paga als treballadors.

L’empresari està obligat a fer la liquidació i pagament del salari de forma documental, és a dir, justificada mitjançant la nòmina.

La nòmina es presenta a cada treballador a mes vençut i detalla totes les quantitats econòmiques, en diner o en espècie, que el treballador rep en el període de temps que es liquida.

El document de la nòmina només es considera vàlid quan porta el segell de l’empresa, la signatura de l’empresari o de la persona autoritzada i la signatura del treballador.

El format estàndard d’una nòmina es troba regulat per la legislació vigent que marca una estructura i contingut mínim:

  • Dades identificatives de l’empresa, direcció del centre de treball i codi del compte de cotització en el qual el treballador es troba inclòs.
  • Dades bàsiques del treballador, tipus de contracte, categoria, número del llibre de matrícula on es troba inscrit i antiguitat en l’empresa.
  • Període de liquidació al qual correspon la nòmina.
  • Detall de les percepcions salarials i extrasalarials que composen la retribució bruta del treballador.
  • Detall de les deduccions practicades al salari brut, bé sigui perquè les marca la llei, o bé per altres motius com ara bestretes de remuneracions o embargaments a la nòmina.
  • Líquid a percebre.
  • Detall de les bases de cotització de la nòmina, juntament amb el detall de les bases de l’IRPF.
  • Lloc d’emissió, i signatura (i segell) de l’empresa i del treballador.

La figura mostra el model oficial de rebut de salari.

Figura Model oficial de nòmina

Codi compte cotització

L’empresa ha d’inscriure’s en la Seguretat Social de la província en la qual realitza la seva activitat. El codi compte cotització és el número que identifica a l’empresa en la Seguretat Social, conté 9 dígits i s’ha de fer constar en la nòmina i documents de cotització.

Llibre de matrícula

Els empresaris han de portar al dia un llibre de matrícula del personal on han de figurar inscrits tots els seus treballadors des del moment en què aquests iniciïn la prestació del servei.

Documents de cotització: TC2 i TC1

Els models TC2 i TC1 són els documents oficials, designats per la Tresoreria de la Seguretat Social per la recaptació de les quotes de cotització tant dels empresaris com del propi treballador.

El model TC2 inclou la relació nominal dels treballadors amb les seves bases de cotització. També informa dels treballadors que tenen dret a bonificació i/o deducció.

El model TC1 s’utilitza per la liquidació de les quotes i s’emplena a partir de les dades que apareixen al TC2. En la figura (TC1) i figura (TC2) n’hi ha una mostra.

El TC1 s’ha de liquidar abans del darrer dia del mes següent al qual corresponen les cotitzacions.

Existeixen dues formes de pagament de les quotes a la Seguretat Social. Si s’opta pel pagament del tipus “càrrec en compte”, el TC1 s’haurà de presentar abans del dia 18 del mes posterior. En canvi, si s’opta per l’opció de “pagament electrònic”, el termini finalitza el dia 24. En els dos casos, és la Seguretat Social la que emet el model i la que l’envia per via WinSuite el mes posterior al de l’obligació de pagament.

Figura Model TC1 – WinSuite

Figura Model TC2 – WinSuite

WinSuite

És el programa de la Tresoreria de la Seguretat Social per facilitar la utilització del sistema RED (Remissió Electrònica de Documents), que permet l’intercanvi d’informació i documents entre empresa i Seguretat Social a través de mitjans telemàtics.

Documentació fiscal

En les operacions de compravenda de béns i serveis, l’impost més significatiu és l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA).

L’IVA és un impost indirecte que recau sobre el consum, és a dir, és el consumidor final qui realment el paga. Tanmateix, qui té l’obligació de gestionar-lo i realitzar el seu ingrés en l’Agència Tributària és l’empresari.

Els empresaris i professionals han de presentar declaracions-liquidacions de totes les seves operacions (compres en les quals suporten IVA i vendes en les quals repercuteixen IVA als seus clients), fins i tot en els períodes d’inactivitat.

Els models establerts a tal efecte i els terminis corresponents són:

  • 303. Declaració trimestral (figura). Els terminis per presentar-la són:
    • De l’1 al 20 d’abril (1r trimestre)
    • De l’1 al 20 de juliol (2n trimestre)
    • De l’1 al 20 d’octubre (3r trimestre)
    • De l’1 al 30 de gener (4t trimestre)
  • 390. Resum anual. El termini per presentar-lo és de l’1 al 30 de gener (4t trimestre).
  • 349. Declaració resum d’operacions intracomunitàries (si es dóna el cas). El termini per presentar-la és de l’1 al 20 del mes següent a la finalització del trimestre en el qual s’han realitzat les operacions.

Figura Model trimestral de declaració-liquidació de l’IVA

Com a norma general, el període de liquidació coincideix amb el trimestre natural. No obstant això, aquest període coincidirà amb el mes natural en els següents supòsits:

  • Que es tracti de subjectes passius amb un volum d’operacions superior a 6.010.121,04 € en l’any natural immediatament anterior.
  • Els empresaris que voluntàriament ho vulguin fer. En aquest cas és obligatòria la presentació via telemàtica.

L’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) és un impost personal, progressiu i directe que grava les rendes obtingudes en l’any natural per les persones físiques residents a Espanya. Les empreses (persones jurídiques) tot i que no són subjectes passius d’aquest impost, practiquen les retencions corresponents a compte de l’IRPF dels seus treballadors, i en aquest sentit estan obligades a presentar la corresponent liquidació a la Hisenda Pública.

El model que es fa servir per la liquidació trimestral (mensual si es tracta de grans empreses) és el 111, que es mostra en la figura.

Figura Model 111 de liquidació de les retencions practicades

Finalment, destacar l’Impost de Societats que grava el benefici que obtenen les societats i altres entitats jurídiques.

L’Impost de Societats es declara mitjançant el model 200 (anual) i el model 202 (pagaments a compte, si s’escau). Teniu una mostra del model 200 en la figura.

Figura Model 200 - Declaració Impost de Societats

Totes aquestes declaracions poden sortir positives (a pagar) i també negatives (a retornar o compensar) o a zero. En el cas de presentació fora de termini d’alguna d’elles, l’empresa haurà de pagar una sanció que variarà en funció del resultat de la declaració i de si aquesta presentació es fa abans d’haver rebut cap requeriment reclamant-la per part de l’Agència Tributària.

Interpretació comptable dels documents-justificants dels fets comptables

La comanda, l’albarà, la factura, així com els documents de cobrament i pagament suporten comptes personals, d’actiu i de passiu, l’origen dels quals es troba en les operacions habituals que constitueixen l’activitat econòmica normal de les empreses. És a dir: proveïdors i creditors, clients i deutors, efectes comercials i la seva gestió, comptes de personal i comptes d’administracions públiques.

Aquests documents justifiquen els circuits de cobrament i de pagament que es produeixen en els fets comptables: venda de mercaderies, compres, prestació de serveis, nòmines, reconeixement i pagament d’impostos, etc. i es troben lligats també a la funció de tresoreria.

El principi de dualitat i la tècnica de la partida doble

Tot fet comptable comporta una relació entre dos individus (empreses entre elles, empreses amb els seus clients, empreses amb les Administracions Públiques, etc.) que realitzen un intercanvi. I tot intercanvi implica la presència de fluxos (d’entrada i sortida) que reflecteixen els béns o drets intercanviats en l’operació.

Exemple de representació de fluxos

Suposeu que l’empresa A ven mercaderies a l’empresa B i l’empresa B les paga al comptat.

L’operació descrita es pot representar com es mostra a la figura.

Figura Representació de fluxos en una operació de venda de mercaderies

Observeu que l’empresa A està cedint un dret a l’empresa B a canvi de diner. L’empresa B, per la seva banda, cedeix diner a l’empresa A i a canvi rep mercaderia.

Cadascun dels elements que intervenen en la transacció juga un paper diferent, d’acord amb si l’analitzem des del punt de vista de l’empresa A o des del punt de vista de l’empresa B.

A causa d’aquestes diferències, el primer que hem de tenir clar és que l’anàlisi i interpretació d’una transacció ha de realitzar-se sempre des d’un mateix punt de vista, des de la perspectiva de l’empresa que pretén comptabilitzar els fets comptables.

Un cop identificats els fluxos que intervenen en el fet comptable, hem d’analitzar la funció de cadascun d’ells amb la finalitat de descriure els possibles canvis que aquest produeix sobre el patrimoni empresarial, concepte que ja hem introduït.

Els drets que un individu cedeix a un altre en una transacció són els recursos als quals renuncia per obtenir nous drets. I aquests nous drets són les “ocupacions” o “inversions” en les quals es materialitzen.

Tota inversió en un bé o dret es troba finançada per un recurs i, de forma inversa, tot recurs finança una inversió.

Flux d'entrada i flux de sortida

En l’operació de venda de mercaderies, l’empresa A es desprèn d’unes mercaderies rebent a canvi un diner. Les mercaderies representen el recurs de la transacció (flux de sortida), mentre que el diner rebut és l’ocupació o inversió (flux d’entrada).

Podem concloure que per tal que existeixi una transacció és necessària la presència de dues persones, físiques o jurídiques que intercanvien drets, en aplicació del principi de dualitat.

El principi de dualitat és un principi característic del mètode comptable que trasllada a l’àmbit comptable un tret característic de tots els fets econòmics, que és el de presentar sempre una doble perspectiva per a la seva anàlisi. En aquest sentit, podem dir que tota causa té un efecte, tot origen, un destí, tot augment provoca una disminució, i tota entrada, una sortida.

Gènesi de la partida doble

La partida doble neix en el segle XIV. Va ser Fray Luca Pacioli, monjo i matemàtic italià, contemporani a Leonardo Da Vinci qui va il·lustrar, a finals del segle XV, a la seva obra ”Summa di arithmetica, geometrica, proportione, et proportionalita” el mètode de la partida doble. Tot i que ell no va inventar aquesta tècnica de registre comptable (es trobava ja vigent a Venècia al segle XIV), Pacioli va ser el seu principal difusor.

El principi de dualitat permet establir per cada fet comptable dos corrents contraposats que es registren en el deure i en l’haver; dos imports idèntics que fan mantenir l’equilibri entre aquests dos aspectes, ubicacions o camps del mètode de la partida doble.

La tècnica de la partida doble s’assembla a una balança que ha de trobar-se perfectament equilibrada. L’aplicació d’aquest mètode implica carregar (dèbit) una part de la balança (deure) i compensar la càrrega en la part oposada (haver) per mitjà d’un abonament (crèdit).

ACTIU = PASSIU + PATRIMONI NET

Finalment, podem ressaltar que almenys dos elements patrimonials es veuen afectats en cada fet comptable (en el nostre exemple, mercaderia i diner), i sigui quin sigui el fet comptable que es produeixi, sempre es complirà que l’actiu (béns i drets) és igual a la suma del passiu més el patrimoni net.

Criteris de valoració i homogeneïtzació de fluxos

Les transaccions que efectuen els individus donen lloc a l’aparició de fluxos reals (béns) i monetaris (diners). Els fluxos monetaris vénen expressats en valors monetaris, mentre que els fluxos reals són béns materials (kilograms de mercaderia, hores de treball contractades, nombre d’articles venuts…).

Per enregistrar els fets comptables en el sistema comptable de la informació convé determinar i homogeneïtzar el valor de totes aquestes magnituds i expressar-les en una mesura comuna que correspon a la seva valoració monetària.

Però mentre que la valoració monetària dels fluxos financers no presenta cap dificultat (el valor del diner es troba avalat i certificat pel banc emissor, i tots els membres d’una societat l’accepten sense discussió), la conversió dels fluxos reals en els seus equivalents monetaris és més complicada. Es plantegen, llavors, preguntes del tipus: A quin preu han de valorar-se els productes fabricats per una empresa? Al preu de cost? Al preu de venda?

Amb la finalitat d’evitar la possible heterogeneïtat i subjectivitat en la valoració dels intercanvis ha d’escollir-se un criteri de valoració i aplicar-lo a totes les operacions de la mateixa naturalesa per igual.

La valoració inicial en unitats monetàries (euros) de tots els fluxos reals s’efectua a través del preu d’adquisició dels béns i serveis objecte de l’intercanvi (o cost de producció si es tracta d’empreses industrials).

L’adopció d’aquest criteri té com a finalitat aconseguir la màxima objectivitat, tant en la valoració dels fluxos a nivell individual d’empresa, com a nivell de totes les empreses en general. La seva aplicació obligatòria es troba recollida per la legislació comptable vigent a través dels criteris de valoració definits en el Pla General Comptable.

Organització dels documents mercantils i interns per l'optimització del procés comptable

Les operacions comptables generen una gran quantitat d’informació que convé registrar i conservar de forma ordenada. En alguns casos la llei obliga a fer-ho.

És habitual que les empreses portin un registre, tant de les comandes emeses com de les comandes rebudes, amb l’objectiu de controlar la seva activitat comercial.

El registre de comandes se sol ajustar al format que presenten la taula i taula.

Taula Model de registre de comandes emeses
Data d’emissió Núm. de document Proveïdor Data prevista d’arribada Data d’arribada real Observacions
Taula Model de registre de comandes rebudes
Data de recepció Client Data d’acceptació Data de comunicació al magatzem Data de sortida de la mercaderia Observacions

Els empresaris i professionals obligats a emetre factures han de guardar-ne còpia (com també dels documents substitutius d’aquestes) durant un període de 6 anys, tal com ho estableix la legislació mercantil. També es permet l’ús de mitjans electrònics per a la seva conservació.

Les factures s’han de guardar amb el seu contingut original i ordenades per ordre de recepció.

Els empresaris i professionals que són subjectes passius de l’IVA estan obligats a portar els llibres de registre de factures emeses, factures rebudes i béns d’inversió.

El llibre de registre de factures emeses

En aquest llibre s’inscriuen una per una les factures o documents substitutius d’aquestes, amb el seu número, data, destinatari, base imposable, tipus impositiu i quota repercutida, tal com es mostra en la taula.

Taula Model de llibre de registre de factures emeses
Núm. Núm. factura Data Destinatari CIF destinatari Base imposable Tipus d’IVA Quota d’IVA Total factura
TOTAL

No obstant això, es pot substituir l’anotació individualitzada de les factures per assentaments-resum on hi consti la data, els números, la base imposable global, el tipus impositiu i la quota global, sempre que siguin factures numerades correlativament, emeses en la mateixa data i el seu import total no superi els 6.000 €.

D’aquesta manera, una mateixa factura es podrà anotar en més d’un assentament (sempre que vagin correlatius) quan s’incloguin en el mateix document operacions que tributen a diferents tipus impositius d’IVA.

El llibre de registre de factures rebudes

En aquest llibre s’anoten correlativament totes les factures i documents de duanes corresponents a béns adquirits o importacions i a serveis rebuts.

Les dades que hi consten són: número, data, emissor, base imposable, tipus impositiu i base suportada. En la taula se’n mostra un possible model del llibre de registre de factures rebudes

Els documents rebuts es van anotant en aquest llibre també un per un, encara que es permet l’assentament-resum de documents amb una mateixa data, sempre que el seu import individual no superi els 500 € i el global, els 6.000 €.

Taula Model de llibre de registre de factures rebudes
Núm. Núm. factura Data Emissor CIF emissor Base imposable Tipus d’IVA Quota d’IVA Total factura
TOTAL

El llibre de registre de béns d'inversió

En aquest llibre es registren totes les adquisicions de béns d’inversió de forma individualitzada i les amortitzacions que s’han aplicat fins el moment, tal com es pot veure a la taula.

Taula Model de llibre de registre de béns d’inversió
Núm. Venedor NIF venedor Concepte Data Base imposable Quota d’IVA Amortització anual Amortització acumulada
TOTAL

Les empreses també porten un control de les operacions a crèdit que realitzen i, utilitzen amb aquesta finalitat, llibres auxiliars de registre. Aquests llibres ens permeten conèixer, en tot moment, el volum d’operacions a crèdit i el volum de saldos pendents de cobrament i de pagament.

Tots els documents justificants de les operacions a crèdit han d’arxivar-se seguint un sistema cronològic.

Les lletres de canvi i els pagarés pendents de venciment es guarden en una carpeta ordenada per data de venciment. Aquesta carpeta rep el nom de “cartera d’efectes”.

Els llibres de registre d’efectes comercials a pagar i a cobrar contenen dades sobre la data d’emissió, identificació del lliurat, nominal, data de venciment i domicili de pagament, tal com es mostra en la taula.

Taula Model de llibre de registre d’efectes comercials
Núm. Data d’emissió Lliurat Nominal Venciment Domicili de pagament

Altres documents

Altres documents de registre de caràcter voluntari són:

  1. Fitxes de magatzem per productes.
  2. Registres de cobraments i pagaments.

Fitxes de magatzem per productes

S’utilitzen per controlar la informació dels magatzems i inclouen: el número, el nom de l’empresa i el proveïdor habitual de cada producte, la descripció de l’article i la referència, la capacitat màxima del magatzem en unitats físiques, l’estoc de seguretat i el termini de lliurament mitjà. A més, per cada operació s’indicarà el seu proveïdor/client, les unitats físiques, el preu unitari i l’import total.

El model s’ajusta a l’esquema de la figura.

Figura Model fitxa magatzem

Registres de cobraments i pagaments

La tresoreria representa el conjunt de diner o efectiu del qual l’empresa disposa en cada moment (el diner de la caixa i els dipòsits en els bancs). El control de les entrades i les sortides de diner es duu a terme mitjançant el llibre de caixa i el llibre de registre de bancs.

En el llibre de caixa s’enregistren les entrades i sortides d’efectiu. En teniu un model en la figura. Cal tenir present que moltes empreses tenen més d’una caixa i s’efectuen moviments entre elles. I a més, si es treballa també amb moneda estrangera, convindrà portar el seu control de forma separada.

Figura Model de llibre de registre de caixa

El resultat diari de les anotacions en el llibre de caixa haurà de coincidir amb l’arqueig de caixa que també s’efectua diàriament.

L’arqueig consisteix en el recompte físic de les monedes i bitllets existents en un moment donat.

El llibre de registre de bancs aglutina la informació dels diferents moviments en els comptes dels bancs. S’obrirà un registre per cada entitat financera.

Els bancs envien periòdicament extractes dels moviments realitzats en cada compte. Amb la informació dels extractes es realitzen conciliacions bancàries que consisteixen en comprovar la coincidència dels saldos del llibre i els moviments de l’extracte. Si hi ha diferències, s’han de buscar les causes fins que les dues quantitats coincideixin. Un possible model de llibre de registre de bancs és el que es mostra en la figura.

Figura Model de llibre de registre de bancs

Els serveis d'assessoria, gestoria i consultoria jurídica, comptable i fiscal

Una empresa és una organització que adquireix producte i/o serveis a l’exterior (inputs), els transforma d’alguna manera, encara que només sigui traslladant-los de lloc, i els ven als seus clients.

Materialitzar aquest objectiu implica tenir unes activitats primàries (portar els inputs fins a les instal·lacions de l’empresa, transformar-los, aconseguir clients que els vulguin comprar, lliurar-los, donar un servei post-venda, etc.), i unes activitats de suport, com ara la contractació del personal i confecció de nòmines, portar la comptabilitat, buscar fonts de finançament, dissenyar els productes, determinar l’estratègia de mercat, etc.

Les activitats que cada empresa realitzi dependran del sector on aquesta operi.

La cadena de valor

La cadena de valor empresarial o cadena de valor és un model teòric que descriu el desenvolupament de les activitats d’una organització empresarial que aporten valor als seus clients i que contribueixen a l’obtenció d’un major marge o benefici a l’empresa. És una eina per l’anàlisi de la planificació estratègica en l’empresa. L’objectiu és maximitzar el benefici reduint els costos necessaris per aconseguir-ho.

El model va ser introduït per Michael E. Porter en la seva obra Competitive Advantatge. Creating and Sustaining Superior Performance. Porter és professor de la universitat Bishop William Lawrence, amb seu a l’Escola de Negocis de Harvard.

Segons M. Porter (veure figura), les activitats primàries es poden classificar de la següent manera:

  • Proveïment: recepció, emmagatzematge, manipulació de materials, control d’inventaris, compres de materials…
  • Operacions: transformació de matèries primeres en productes finals (quan es tracta de serveis aquesta etapa no existeix).
  • Logística de sortida: distribució del producte acabat (programació de comandes de venda, expedició de mercaderia, etc).
  • Màrqueting i vendes: induir i facilitar als compradors el procés de compra del producte (venedors, panells de venda, campanyes publicitàries, test de publicitat, etc).
  • Servei post-venda: fidelització de marca, increment del valor del producte a través del servei de garanties, recanvis gratuïts, reparacions, etc).

Pel que fa a les activitats de suport, podem tenir:

  • Infraestructura de l’empresa: comptabilitat, servei de cobraments, gestió de pagaments, comunicació als bancs, impostos, operacions financeres, gestions amb les Administracions Públiques, etc.
  • Personal: confecció de nòmines, contractació de personal, tests psicotècnics, revisions mèdiques al personal, etc.
  • Desenvolupament tecnològic: centres d’investigació i desenvolupament tecnològic, servei de xarxes d’informàtica, instal·lació d’ordinadors, manteniment de portàtils, etc.
  • Subministraments: serveis relacionats amb el proveïment de fonts d’energia i serveis (de telefonia, per exemple).

L’esquema de classificació de les activitats primàries i de suport es pot veure a la figura.

Figura La cadena de valor de M. Porter

Les activitats de suport, depenent de la grandària de l’empresa, són generalment externalitzades, de manera que les empreses es centren només en aquelles activitats que generen realment valor (ingressos i beneficis) per elles i pels seus clients, que són les activitats primàries.

Out-tasking

Es refereix a l’externalització de tasques que suposa delegar una porció delimitada del negoci a un altre negoci mitjançant un contracte de serveis. L’avantatge és l’estalvi en personal, inversions i costos bancaris.

Així, les tasques relacionades amb el procés mercantil i comptable, la fiscalitat i les relacions laborals poden ser realitzades per empreses que es dediquen a l’assessoria, gestoria i consultoria comptable i fiscal. D’aquesta manera s’incrementa l’eficiència i la competitivitat en l’empresa, a causa de la reducció de costos i l’especialització de l’empresa en allò que és l’objecte del negoci. És el que es diu economia d’experiència.

Els serveis que cobreixen aquestes empreses de suport són:

  • Gestió comptable i d’impostos:
    • Comptabilitat general.
    • Verificació del compliment de la normativa fiscal dels documents a comptabilitzar.
    • Conciliació dels comptes bancaris.
    • Declaració trimestral i resums anuals d’IVA i IRPF.
    • Preparació de llibres oficials, comptes anuals, i Impost de Societats.
  • Facturació i cobrament de clients:
    • Altes de clients.
    • Realització de factures de clients.
    • Control i preparació d’abonaments.
    • Control d’inventaris.
    • Remeses de rebuts.
    • Reclamacions de cobraments a clients.
    • Control de la cartera de cobraments.
  • Assessoria i gestió mercantil:
    • Control d’escriptures societàries.
    • Control del quadre de socis i participacions, administradors i apoderats, i vigència de poders.
    • Preparació i transmissió d’actes de consells o juntes ordinàries.
  • Assessoria i gestió fiscal:
    • Resposta a consultes en matèria fiscal.
    • Planificació i supervisió del tancament fiscal de les societats.
    • Supervisió de l’Impost de Societats.
  • Assessoria i gestió laboral:
    • Confecció de nòmines.
    • Gestió d’impostos relacionats amb les nòmines (retencions de l’IRPF practicades als treballadors) i assegurances socials (confecció i liquidació dels TC’s).
    • Redacció i legalització de contractes de treball.
    • Càlcul de quitances.
Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats