Els riscos laborals. La prevenció i protecció

Factors nocius o de risc

Els factors nocius o factors de risc són elements del lloc de treball que, de manera continua i durant un temps prolongat, afecten els treballadors i que els poden originar danys professionals.

Per fer una anàlisi dels factors de risc que determinen les condicions de treball de qualsevol persona, es classifiquen aquests factors en diferents tipologies, tenint-ne en compte les característiques. En aquesta unitat trobareu la descripció de tots aquests riscos professionals, els instruments de mesura, quina normativa és aplicable en cada cas, els efectes sobre la salut que comporten aquest riscos i l’adopció de mesures de prevenció i protecció per tenir cura de la salut i seguretat dels treballadors que n’estan afectats.

Els riscos laborals i els factors de risc professional

En el lloc de treball el treballador es posa en contacte amb uns elements determinats o circumstàncies que poden posar en perill la seva salut. El risc professional és la possibilitat que es generin els efectes i les alteracions que poden originar en la salut dels treballadors els factors nocius o de risc. Per tant, el risc professional és la situació de perill e n

què es troba una persona per culpa del treball si l’executa en condicions nocives i que li pot ocasionar un determinat dany.

Figura Esquema de riscos professionals

Podem afirmar que és important identificar els riscos professionals o situacions de perill per a la nostra salut a fi d’avaluar-los i evitar-los i, si no és possible, disminuir-los. La millor manera de defensar la salut és saber de quina manera la pot afectar el treball.

Hi ha condicions de treball que són comunes a tots els treballs; per això es parla de risc comú. També hi ha el risc específic, però, que és el propi de cada professió.

Un factor de risc és qualsevol objecte, substància o característica de l’organització que contribueixi a provocar un dany en la salut del treballador.

Existeixen diferents maneres de classificar els factors de risc. En el nostre cas utilitzarem una inspirada en el que determina l’ Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball (INSHT) i considerarem que existeixen 4 grups de factors de risc, que serien els derivats de:

  • Les condicions de seguretat: agents materials.
  • Les condicions ambientals: els agents físics, els agents químics i els agents biològics.
  • La càrrega de treball.
  • L’organització del treball.

Els factors de risc derivats de les condicions de seguretat: agents materials

Les condicions del lloc de treball són regulades pel Reial decret 486/1997, en el qual s’estableixen les disposicions mínimes de seguretat i salut als llocs de treball.

Les condicions de seguretat són els factors de risc que ocasionen accidents laborals. Dins d’aquests factors de risc hi ha:

  • Els llocs de treball
  • Els equips de treball
  • Les instal·lacions elèctriques i
  • Els incendis.

Aquests factors de risc són els que ocasionen la majoria d’accidents laborals.

Els llocs de treball

El primer que hem de deixar clar és el que entenem per lloc de treball i és aquest mateix decret 486/1997 el que ens ajuda a definir-ho:

”[…] s’entén per lloc de treball les àrees del centre de treball, edificades o no, en les quals han de romandre els treballadors o a les quals poden accedir per raó de la feina. Es consideren inclosos en aquesta definició els lavabos i els locals de descans, els locals de primers auxilis i els menjadors.”

  • Les escales han de complir totes les condicions que estableix el decret de llocs de treball.
  • Les escales han de complir totes les condicions que estableix el decret de llocs de treball.

A més, en aquesta definició hi ha incloses les instal·lacions de servei o de protecció alienes als llocs de treball, que es considera que en formen part. De tota manera, el decret exclou alguns llocs de treball de l’àmbit d’aplicació; per exemple, les obres de construcció temporals, les indústries d’extracció o els bucs de pesca.

Tots aquests espais han d’estar dissenyats i tenir les dimensions necessàries, segons l’ús que tindran, perquè el treballador desenvolupi la feina sense risc de la seguretat i salut i amb unes condicions ergonòmiques acceptables.

En aquest cas els factors de risc són els següents:

  • Seguretat estructural.
  • Espais de treball i zones perilloses.
  • Terres, obertures, desnivells i baranes.
  • Vies de circulació.
  • Envans, finestres i obertures.
  • Portes i contraportes.
  • Rampes, escales fixes i de servei.
  • Escales de mà fixes.
  • Escales de mà transportables.
  • Vies i sortides d’evacuació.
  • Condicions de protecció contra incendis.
  • Instal·lacions elèctriques.
  • Discapacitats.

Els principals accidents que es poden ocasionar són els següents: les caigudes de persones al mateix nivell o a diferent nivell; els xocs contra objectes mòbils o immòbils; els atrapaments, els talls i la projecció de partícules, i les petjades sobre objectes.

La normativa també estableix una sèrie de condicions mínimes que cal que compleixin aquests llocs de treball per evitar tots aquests accidents.

En la taula teniu especificades aquestes condicions.

Taula Els espais de treball i les condicions mínimes
Espais Condicions mínimes
Espais de treball Els locals han de tenir 3 m d’alçària i les oficines o locals comercials, de serveis o despatxos, 2,5 m. L’espai per a cada treballador ha de ser de 2 m2 de superfície i de 10 m3 de volum.
Els passadissos Els principals han de tenir una amplada d’1,20 m com a mínim i els secundaris, d’1 m. Cal tenir-los ordenats, nets i lliures d’obstacles.
Les portes Han d’estar senyalitzades correctament, tant les portes com les sortides. Si són transparents ha de tenir una senyalització a l’alçada de la vista. L’amplada ha de ser com a mínim de 80 cm. Les portes d’emergència no han d’estar mai tancades. Les portes corredisses han de tenir un sistema de seguretat perquè no surtin de les guies i caiguin.
Les escales Han de tenir una amplada d’1 m, llevat de les de servei, que poden fer 55 cm. Els esglaons de les escales que no són de servei han de tenir una petjada entre 23 i 36 cm i una contrapetjada entre 13 i 20 cm. En cas de tenir una amplada més gran d’1,20 m és necessari que tingui passamans, que han de ser rígids i d’una alçària mínima de 90 cm. Les escales de cargol estan prohibides, llevat que siguin de servei.
Els envans i les finestres Si són transparents o translúcids han de tenir la senyalització convenient i han d’estar fabricats amb materials segurs. Les operacions d’obertura, tancament o fixació s’han de poder fer de manera segura. Quan són oberts no han de ser cap perill per als treballadors.
El terra Ha de ser fix, estable i sense irregularitats ni pendents. No ha de patinar. Cal tenir-lo eixut.
La temperatura Tenint en compte el tipus d’activitat cal que es mantingui entre 17 °C i 27 °C (per a activitats sedentàries) i 14 °C i 25 °C (per a activitats lleugeres).
La humitat relativa Ha d’estar compresa entre 30% i 70%. En els locals on el risc d’ electricitat estàtica sigui alt cal mantenir-la al 50%.
La ventilació Depenen del tipus de feina s’establei xen els límits de 0,25 m/s (per a feines en ambients no calorosos), 0,50 m/s (per a feines sedentàries en ambients calorosos) i 0,75 m/s (per a feines no sedentàries en ambients calorosos).

Els llocs de treball utilitzats o ocupats per treballadors amb minusvalideses han d’estar condicionats perquè aquests treballadors els puguin utilitzar.

Els equips de treball

  • Els martells són considerats equips de treball i són eines manuals./-10
  • Els martells són considerats equips de treball i són eines manuals.

L’RD 1435/1992 regula els equips de treball i defineix que s’hi ha d’entendre “qualsevol màquina, aparell, instrument o instal·lació utilitzat en el treball” i determina que no han de causar cap perill als treballadors.

Exemples de classificació d'equips de treball

  • Eines manuals: alicates, cisell, tornavís, martell, serra.
  • Màquines portàtils: disc radial, serra circular, trepadora.
  • Màquines fixes: fresadora, trepadora vertical, serra de cinta.

Aquesta mateixa normativa regula que els equips que s’utilitzen han d’estar construïts segons unes determinades disposicions que regulen, entre d’altres, els elements de perillositat especial, com les parts mòbils d’una màquina, que poden causar cops, atrapaments, etc.

Algunes de les disposicions mínimes que recull el decret pel que fa als equips de treball, concretament pel que fa a les màquines, són les següents:

  • La fresadora amb resguard mòbil és un exemple de màquina fixa./3
  • La fresadora amb resguard mòbil és un exemple de màquina fixa.

  • Els òrgans d’accionament han de ser clarament visibles i identificables.
  • La posada en marxa de l’equip de treball solament es pot fer de manera voluntària sobre l’òrgan d’accionament.
  • L’ordre de parada ha de ser prioritari a la resta.
  • Si els elements mòbils comporten riscos d’accident per contacte mecànic, han de tenir resguards de seguretat o dispositius de protecció.
  • L’equip ha de tenir les advertències i senyalitzacions necessàries per garantir la seguretat dels treballadors.

Els fabricants han de seguir les normes tècniques aplicables a la màquina que fabrica a fi que aquesta màquina no comprometi la seguretat ni la salut de les persones, i obtenir, així, la declaració de conformitat i el marcatge CE, cosa que possibilita la comercialització lliure en els estats membres de la Unió Europea.

Els factors de risc principals són els següents:

Trobareu més informació sobre mesures de prevenció en l’apartat “La planificació i gestió de la prevenció a l’empresa. Els plans d’emergències i d’evacuació en l’entorn de treball” d’aquesta unitat formativa.

  • Eines defectuoses o en mal estat.
  • Manteniments inadequats dels equips.
  • Ús inadequat dels equips.
  • Manca d’experiència.
  • Les fonts d’alimentació: energies elèctrica, pneumàtica i hidràulica.

Els accidents més comuns que pateixen els treballadors amb els equips de treball són mecànics (cops, talls, atrapaments, aixafaments) i elèctrics (per contactes).

Per evitar aquests accidents, poden adoptar una sèrie de mesures preventives com fer un bon manteniment dels equips de treball, utilitzar màquines amb el marcatge CE, utilitzar resguards i dispositius de seguretat, polsador d’emergència per aturar les màquines o utilitzar els equips de protecció individual adients.

Les instal·lacions elèctriques

Una de les fonts d’energia més utilitzades tant en l’àmbit laboral com en l’àmbit domèstic és l’electricitat; això i el fet que no és perceptible ni per la vista ni per l’oïda fan que sigui causa de força accidents. Sempre que s’utilitzi l’energia elèctrica cal adoptar una sèrie de mesures preventives per evitar o minimitzar els accidents eventuals.

  • Aquest senyal avisa del risc elèctric.
  • Aquest senyal avisa del risc elèctric.

La normativa que fixa les disposicions mínimes pel que fa al risc elèctric és l’RD 614/2001, de 8 de juny, el qual és aplicable a tots els llocs on hi ha aquest risc, sia derivat de les mateixes instal·lacions elèctriques o dels treballs que s’hi fan.

El risc elèctric és definit pel Reial decret 614/2001 com el risc originat per l’energia elèctrica i inclou:

  • el xoc elèctric per contacte directe o indirecte,
  • les cremades per xoc elèctric o arc elèctric,
  • les caigudes o cops com a conseqüència del xoc o arc elèctric, i els incendis o les explosions originats per l’electricitat.

Ara cal diferenciar el dos tipus de contactes elèctrics:

Arc elèctric

L’arc elèctric és la descàrrega que es forma entre dos elèctrodes sotmesos a una diferència de potencial i col·locats en una atmosfera gasosa.

  • Contactes directes: la persona entra en contacte amb una part activa de la instal·lació.
  • Contactes indirectes: la persona entra en contacte amb algun element que no forma part del circuit elèctric però que ha adquirit tensió de manera accidental.

També hem d’assenyalar que els factors que influeixen sobre l’efecte elèctric són sis:

Impedància

La impedància és la resistència total que té el cos humà al pas del corrent i es distingeix entre la impedància de la pell a la zona d’entrada, la impedància interna del cos i la impedància de la pell a la zona de sortida. Les circumstàncies com el grau d’humitat de la pell, la tensió, la durada o la duresa de l’epidermis poden fer variar el resultat de l’accident.

  • La intensitat del corrent.
  • La durada del contacte elèctric.
  • La impedància del cos humà.
  • La tensió aplicada.
  • La freqüència del corrent altern.
  • La trajectòria.

Dins de la intensitat del corrent és important destacar els llindars següents:

  • El llindar de percepció, que és el valor mínim que provoca una sensació.
  • El llindar de no deixar anar, que és el valor mínim del corrent que permet a una persona deixar anar el contacte.
  • El llindar de fibril·lació ventricular, que és el valor mínim que pot provocar aquesta fibril·lació.

Intensitat del corrent

La intensitat del corrent es mesura en amperes (A) i és la quantitat de corrent elèctric que circula pel mitjà conductor en unitat de temps. La resistència es mesura en ohms () iés la dificultat que ofereix el conductor al pas del corrent. La tensió es mesura en volts (V) i és la diferència de potencial entre dos punts.

Entre els factors de risc principals en el cas del risc elèctric hi ha els següents:

  • L’existència d’un circuit elèctric compost d’elements conductors.
  • Que el circuit estigui tancat o es pugui tancar i que dins d’aquest circuit hi hagi una diferencia de potencial de més de 30 V.
  • Que el cos humà sigui conductor perquè no està prou aïllat.
  • La manca de connexió de terra.

Els efectes nocius poden ser de dos tipus: incendis o explosions i electrització i electrocució. Els incendis o les explosions afecten les persones i les instal·lacions; en canvi, les electritzacions i electrocucions solament afecten les persones.

Electrització i electrocució

La diferència entre electrització i electrocució està en el fet que en el primer cas l’electricitat circula pel cos de la persona i té un punt d’entrada i un punt de sortida, i en el segon cas, en canvi, el pas del corrent elèctric provoca la mort de la persona..

Les conseqüències que té el pas de l’electricitat pel cos van des dels simples cops o caigudes, les cremades, l’asfixia i l’aturada cardíaca provisional fins a la fibril·lació ventricular, que causa la mort.

L’RD 614/2001, de 8 de juny, sobre disposicions mínimes per a la protecció de la salut i la seguretat dels treballadors enfront del risc elèctric, fa una sèrie de recomanacions. Destaquem les següents:

  • Conservar els equips elèctrics en bon estat.
  • No manipular, reparar o modificar equips o instal·lacions elèctrics.
  • Tenir en compte les instruccions d’ús dels equips i instal·lacions elèctrics.

Quan parlem d’establir una sèrie de mesures de protecció contra els contactes elèctrics, hem de distingir entre els contactes directes i els indirectes. En la taula te n’indiquem algunes.

Taula Les mesures de protecció contra els contactes elèctrics
Tipus de contactes Mesures de protecció
Contactes directes Recobrir les parts actives amb materials aïllants. Interposar-hi barreres, com per exemple un armari. Instal·lar interruptors diferencials, que faciliten la desconnexió ràpida de la instal·lació.
Contactes indirectes Utilitzar preses de terra. Aplicar-hi tensions de seguretat. Separar els circuits elèctrics per mitjà d’un transformador. Posar aïllament doble. Utilitzar dispositius diferencials.

  • És necessari adoptar mesures de protecció davant dels riscos elèctrics./-40
  • És necessari adoptar mesures de protecció davant dels riscos elèctrics.

Els incendis

Un dels riscos més freqüents i amb més repercussió són els incendis i les explosions. El perill d’incendi el trobem tant en l’àmbit industrial com en l’àmbit domèstic. L’incendi és el resultat d’un foc accidental, que no ha estat dominat en el seu inici i ha adquirit unes dimensions que poden arribar a una part o la totalitat de l’edifici i poden provocar destrucció i/o víctimes.

El foc és una reacció química d’oxidació violenta d’un material combustible, en la qual es desprenen flames, calor, vapor d’aigua i diòxid de carboni. Com que és un procés exotèrmic, el foc és la manifestació visual de la combustió. Aquesta combustió, en principi, controlada en un temps i un espai, quan es propaga sense aquest control, dóna lloc a un incendi.

En la majoria dels focs, la reacció de combustió es basa en l’oxigen de l’aire, quan aquest aire reacciona a un material inflamable, com per exemple la fusta, la roba, el paper o el petroli.

Perquè hi hagi foc es requereixen tres elements, que són coneguts com el triangle del foc:

  • El triangle del foc ens ajuda en l'extinció dels incendis./-7
  • El triangle del foc ens ajuda en l'extinció dels incendis.

  • Comburent: és una substància, o mescla de substàncies, amb tanta proporció d’oxigen que, en contacte amb un combustible, pot provocar una reacció de combustió. L’aire és el comburent més important que es coneix.
  • Material combustible: és un material capaç d’entrar en combustió després d’un escalfament (la combustió consisteix en un procés d’oxidació en el qual s’absorbeix oxigen i es desprèn calor) per mitjà de la reacció química amb un comburent. El combustible pot estar en estat sòlid, líquid o gasós, però tots els combustibles s’han de vaporitzar abans de cremar. La naturalesa del combustible determina el tipus de foc.
  • Calor: és l’element necessari per iniciar la combustió i ha de ser suficient perquè els materials arribin a la temperatura de combustió. És l’energia d’activació. Pot ser una espurna, un curtcircuit, un arc elèctric…

La fusta, els cartrons, els materials tèxtils, la cel·lulosa, la benzina, els olis, els lubricants o el fòsfor són exemples de combustibles.

És necessària, però, la presència d’un quart element: la reacció en cadena, és a dir, que hi hagi els tres elements en les condicions i proporcions adequades. Amb la reacció en cadena tenim el tetraedre del foc.

Les mesures de prevenció i protecció aniran encaminades a eliminar o actuar sobre aquest tetraedre del foc ja que, si manca un dels elements, no hi ha foc i, per tant, el podem extingir.

Els sistemes d’extinció estan destinats a extingir o eliminar l’incendi, és a dir, a eliminar la reacció química del foc. L’extinció del foc es pot fer utilitzant diferents procediments segons l’element del tetraedre del foc sobre el qual s’actua. Per tant, segons el factor sobre el qual s’actua tenim les tècniques següents: segregació, sufocació, refredament i inhibició.

  • Per segregació: consisteix en eliminar el combustible o en tallar-li el pas o a interposar elements incombustibles.
  • Per sufocació: consisteix en eliminar el comburent, habitualment l’oxigen; per exemple, impedint la ventilació de la zona incendiada o utilitzant gasos inerts.
  • Per refredament: consisteix en eliminar la calor, disminuint la temperatura per sota de la temperatura d’ignició. Podem ruixar substàncies sobre el foc que pel canvi d’estat absorbeixin energia; per exemple, ruixant aigua a les flames.
  • Per inhibició: consisteix en eliminar la reacció en cadena; per exemple, amb l’ús d’extintors de pols.

La norma UNE 23-010-76 estableix classes d’incendis normalitzades.

Els focs es poden classificar tenint en compte el tipus de combustible i, segons la classe de foc de què es tracta, utilitzem un tipus d’extintor o un altre.

  • Classe A: incendis que impliquen sòlids inflamables i tenen un desenvolupament lent. Generen vapors i fums abans que es pugui veure la flama. Degut a que generen brases fa que es puguin reiniciar. Alguns exemples de sòlids infalmables serien: la fusta, els teixits, el paper i alguns plàstics.
  • Classe B: incendis que impliquen líquids inflamables o sòlids liquables, com el petroli, la benzina, els olis, les pintures, les ceres i alguns plàstics. No genera brases.
  • Classe C: incendis que impliquen gasos inflamables, com el gas natural, l’hidrogen, el propà o el butà.
  • Classe D: incendis que impliquen metalls combustibles, com el sodi, el magnesi o el potassi.

Abans també es consideraven els incendis de la classe E o risc d’electrocució: incendis que impliquen qualssevol dels materials de les classes A i B però amb la presència d’electrodomèstics, cablejat o qualsevol altre objecte de baixa tensió elèctrica a prop del foc i, per tant, amb risc d’electrocució si s’utilitzen extintors conductors d’electricitat.

  • Els extintors de CO2 ens ajuden en l'extinció. dels focs de classe B i elèctrics/-25
  • Els extintors de CO2 ens ajuden en l'extinció. dels focs de classe B i elèctrics

Disposem de diferents mitjans per fer front a l’extinció dels incendis. En primer lloc, tenim els extintors, que són uns aparells que contenen un agent o substància extintora que pot ser projectada i dirigida sobre el foc per pressió interna. Els agents extintors no tenen caràcter universal ni tenen capacitat per extingir tot tipus d’incendis.

Cal que els extintors es mantinguin en bon estat i els treballadors ha d’estar formats en la manera d’utilitzar-los. Cal que l’emplaçament que tenen sigui accessible i visible, preferentment en suports verticals.

Segons la substància extintora que utilitzin, podem distingir les següents classes d’extintors:

  • Extintors d’aigua: l’aigua té l’avantatge de no ser tòxica però és conductora de l’electricitat. La utilitzarem en focs de classe A, tot i que és acceptable en focs de classe B.
  • Extintors de pols seca: tenen l’inconvenient de deixar residus però no conduexen l’electricitat. La utilitzarem en focs de classes B i C.
  • Extintors de pols antibrasa: els utilitzarem en focs de classes A, B i C.
  • Extintors de pols especials: és adequat per els focs de classe D.
  • Extintors d’escuma: no és tòxica i s’elimina fàcilment. Els utilitzarem en focs de classe B i també són acceptables per a fusta, paper i teixits.
  • Extintors de CO 2 (neu carbònica): els utilitzarem en incendis petits de classe B i instal·lacions elèctriques.
  • Extintors d’haló i els substituts de l’haló: els utilitzarem en focs elèctrics i també són adequats per a la classe B i acceptables per a les classes A i C.

A més dels extintors, tenim els dispositius següents:

Trobareu més informació sobre tots els mitjans per fer front als incendis amb fotografies en la secció “Annexos” del web.

  • Les boques d’incendis equipades (BIE): són instal·lacions fixes contra incendis amb punts de pressa d’aigua que han d’anar muntades en un suport rígid, generalment un armari encastat o de superfície i amb una tapa de vidre.
  • Els hidrants: als extrems de la xarxa hi tenen preses d’aigua. Són exteriors a l’edifici i tenen un diàmetre més gran que les BIE.
  • La columna seca: és d’ús exclusiu dels bombers, està formada per una conducció normalment buida que, partint de la façana de l’edifici, va per la caixa de l’escala i té boques de sortida als pisos i de presa d’alimentació a la façana.
  • Les barres aspersores mòbils: són dispositius d’extinció automàtica distribuïts pel sostre del local i que s’accionen amb la calor produïda per l’incendi i llancen aigua com si plogués.

Per resumir aquest primer tipus de factors de riscs teniu la següent taula que reflexa la relació entre els factors de risc derivats de les condicions de seguretat amb els principals danys que poden produir:

Taula Els factors de risc derivats de les condicions de seguretat
Factors de rics Efectes/Danys
Lloc de treball * Espais de treball
* Instal.lacions
* Escales
* Passadisos
* Mecànics (cops, atrapades, enganxades, talls o aixafades)
* Petjades sobre objectes
* Caigudes d’objectes
* Caigudes al mateix nivell
* Caigudes a diferent nivell
* Xocs contra objectes mòbils
Equips de treball * Màquines
* Eines
* Equips de transport
* Projecció de particules
* Mecànics: cops, atrapades, enganxades, talls o aixafades
* Atropellament de vehicles
* Contactes elèctrics
Instal.lacions elèctriques * Instal.lacions defectuoses
* Ús de lladres
* Equips o màquines defectuoses
* Deficiències del quadre elèctric
* Contacte directe
* Contacte indirecte
* Incendis explosions
Incendis * Combustible * Gasos tòxics
* Fums i gasoso calents
* Flames i calor

Trobareu més informació sobre els riscos derivats de les condicions de seguretat a la secció “Annexos ” del web

Els factors de risc derivats de les condicions ambientals: agents físics, agents químics i agents biològics

Aquest grup està format pels factors de risc derivats de les condicions ambientals o entorn físic de treball. Aquestes condicions ambientals són la causa de la majoria de les malalties professionals.

Dins d’aquest grup cal distingir entre els agents físics, els agents químics i els agents biològics.

Els factors de risc derivats dels agents físics

Els agents físics són generats per diferents formes energia que hi ha en el medi laboral. Aquestes formes d’energia són l’energia mecànica, l’energia tèrmica i l’energia electromagnètica. Hi ha molts d’aquests agents que són elements quotidians.

Concretament aquests agents físics són el soroll, les vibracions, les radiacion, la temperatura i la il·luminació.

En la figura teniu un esquema dels agents físics que poden ser un factor de risc de l’entorn laboral.

  • Els avions produeixen un soroll entre 110 dB i 140 dB./-5
  • Els avions produeixen un soroll entre 110 dB i 140 dB.

Figura Els agents físics

1) El soroll: és qualsevol so no volgut i molest que interfereix en l’activitat humana. Es produeix per la vibració d’un cos que es transmet en forma d’ones que generen una variació en la pressió que percep la nostra oïda. És un dels riscos més estesos en el medi laboral.

  • Magnituds: les magnituds del soroll són dues:
    • Intensitat: és la quantitat d’energia utilitzada per generar el soroll, el volum o nivell de pressió sonora de l’ona acústica. La unitat és el decibel (dB).
    • Freqüència: és el nombre de cicles per segon d’una ona de pressió acústica. La unitat és l’hertz (Hz).
  • Timbre: és una característica pròpia de cada so que identifica la font sonora que el produeix. És la qualitat que confereixen al so els harmònics que acompanyen la freqüència fonamental.
  • To: característica del so determinada per la freqüència de la vibració fonamental.
  • Normativa: el Reial decret 286/2006, d’11 de març, estableix els valors límit, de manera que marca 87 dB(A) / 8 hores diàries com a nivell acceptat. També recull les obligacions dels empresaris en relació amb la protecció de la salut dels treballadors enfront del soroll, i assenyala que el soroll s’ha d’evitar en l’origen i, si no és possible, reduir-lo al nivell més baix possible.
  • Efectes: l’exposició perllongada al soroll pot causar des de la disminució de la capacitat auditiva (que és temporal i reversible) fins a la hipoacúsia professional (sordesa, es considera malaltia professional). La prova utilitzada per mesurar l’audició és l’audiometria. A més, pot causar trastorns fisiològics no auditius en el son, cansament, irritabilitat, alteració de la freqüència cardíaca, etc.
  • Instruments de mesura: tenim el sonòmetre, que és un instrument que mesura el soroll directament i ho fa en decibels a escala A, i el dosímetre personal, que és un aparell petit que es col·loca el treballador per mesurar la quantitat de soroll a què està exposat durant el torn de treball.

De manera indirecta el soroll pot incrementar el risc d’accident laboral per la disminució de l’atenció o del temps de reacció.

L’escala A s’ha desenvolupat per imitar la forma en què l’orella humana respon al soroll.

  • Mesures preventives: de les mesures preventives en distingir tres tipus segons on actuen:
    • Sobre el focus: utilitzar superfícies de treball que absorbeixin l’energia, canviar les carcasses de les màquines, substituir els processos o equips més sorollosos per altres que ho siguin menys, fer un bon manteniment preventiu.
    • Sobre la propagació: allunyar el focus emissor del soroll o distribuir le s màquines adequadament, aïllar els equips per mitjà de cabines o barreres.
    • Sobre el treballador exposat: aïllar els treballadors en cabines insonoritzades, utilitzar els equips de protecció individual (EPI), com taps o orelleres, establir torns rotatius pels treballs més exposats, fer controls mèdics periòdics i formar i informar els treballadors.

Les magnituds d'alta freqüència...

… són produïdes per màquines pneumàtiques o rotatives; les de baixa freqüència són produïdes per autobusos, tractors, etc., i les de molt baixa freqüència, per avions, vaixells, etc.

2) Les vibracions: són moviments transmesos al cos humà per estructures sòlides, com màquines, motors o vehicles de transport, capaços de produir un efecte nociu o qualsevol molèstia.

  • Magnituds: els efectes de les vibracions depenen de la freqüència que tenen i la unitat és l’hertz (Hz). La freqüència és el nombre d’oscil·lacions per segon i es distingeix entre les vibracions d’alta freqüència (de 20 Hz a 1.000 Hz), les vibracions de baixa freqüència (de 2 Hz a 20 Hz) i les vibracions de molt baixa freqüència (menys de 2 Hz). També es fa una altra distinció entre les vibracions mà-braç i les vibracions a tot el cos.
  • Normativa: el text normatiu que regula la protecció de la salut dels treballadors davant els riscos de l’exposició a vibracions mecàniques és l’RD 1311/ 2005, de 4 de novembre. Aquesta norma estableix els valors límit tenint en compte si la vibració és mà-braç o cos sencer i per a períodes d’exposició diaris de 8 hores. En el cas de mà-braç el valor límit d’exposició diari és de 5 m/s2 i el valor d’exposició diària que dóna lloc a una acció de 2,5 m/s2. En el cas de cos sencer el valor límit d’exposició diari és d’1,15 m/s2i el valor d’exposició diària que dóna lloc a una acció és de 0,5 m/s2 .
  • Efectes: les vibracions mà-braç produeixen lesions musculars, articulatòries o òssies, la més freqüent de les quals és la síndrome de Raynaud o dit blanc, que consisteix en pal·lidesa intermitent dels dits; i les vibracions a tot el cos produeixen problemes de lumbàlgies, artrosi, deformacions òssies i lesions a la columna com pinçaments discals.
  • Instrument de mesura: el vibròmetre, que consta de transductor de vibracions, amplificador, xarxes de ponderació de freqüència i de temps i alguna classe d’indicador o registrador.
  • Mesures preventives: cal actuar sobre el focus d’emissió implantant mesures com un bon manteniment de les màquines, utilitzant amortiment a les màquines, usant materials aïllants, comprant maquinària amb marcatge CE fins a assegurar el compliment dels procediments tècnics de treball adients. Pel que fa als treballadors exposats, cal que utilitzin els EPI adequats (botes, guants, cinturons lumbars, etc.), que facin parades periòdiques, que tinguin formació i informació i que facin reconeixements mèdics periòdics.

Els EPI són els equips de protecció individual.

3) Les radiacions: són una font d’energia que es desplaça per l’espai per mitjà d’ones i partícules electromagnètiques emeses per determinades matèries.

Exemples de les radiacions no ionitzants

Infrarojos: làmpades incandescents, forns, soldadures. Ultraviolats: rajos UVA, arcs de soldadura elèctrica, fotocopiadores. Microones: telèfons mòbils i forn microones.

Dosi equivalent i dosi efectiva

La dosi equivalent és una magnitud que considera l’energia cedida per unitat de massa considerant el dany biològic i la dosi efectiva és la suma de les dosis equivalents ponderades en tots els teixits i òrgans del cos.

  • Magnituds: la unitat de mesura és el sievert (Sv). Se’n distingeixen dos tipus: ionitzants (provoquen la ruptura dels àtoms) i no ionitzants (no provoquen la ruptura dels àtoms). Dins de les radiacions ionitzants tenim els rajos X, alfa, beta i gamma. Dins de les radiacions no ionitzants tenim els infrarojos, ultraviolats, microones i làser.
  • Normativa: tenim dos reials decrets en aquesta matèria: l’RD 783/2001, de 6 de juliol, que regula la protecció sanitària contra radiacions ionitzants, i l’RD 815/2001, de 13 de juliol. Els límits s’estableixen segons la dosi efectiva o la dosi equivalent. Pel que fa a la dosi efectiva, és de 100 mSv durant 5 anys consecutius i de 50 mSv qualsevol any. Pel que fa a la dosi equivalent, és de 150 mSv per any (cristal·lí) i de 500 mSv per any (pell, mans, avantbraços, peus i turmells).
  • Efectes: les radiacions ionitzants són més perilloses ja que el nostre organisme no les pot detectar i produeixen efectes irreversibles. Provoquen des de vòmits, diarrees, pèrdua dels cabells o cremades fins a càncer, alteracions genètiques o esterilitat. Les no ionitzants són menys perilloses però també poden ocasionar danys: conjuntivitis, lesions de retina, cataractes i cremades.
  • Mesures preventives: en aquest cas depenen del tipus de radiació. Es poden aplicar diferents mesures preventives, però podem dir que cal aïllar el focus d’emissió per mitjà de pantalles de protecció, pantalles absorbents, cortines d’aigua, blindatges de formigó, etc. Pel que fa als treballadors exposats, cal que tinguin una neteja personal estricta, que utilitzin roba específica i EPI com ulleres, màscares, guants, pantalles de protecció, que limitin els temps de treball, que vigilin la salut i que tinguin formació i informació. Finalment cal senyalitzar el lloc de treball, utilitzar un sistema de ventilació contínua de l’aire, fer controls mèdics específics, etc.

4) La temperatura: un ambient tèrmic no adequat pot causar diferents problemes mèdics en els treballadors: incomoditat, transpiració, tremolors. L’organisme humà és homeoterm, és a dir, és capaç de mantenir constant la temperatura, independentment de la temperatura exterior i de l’esforç físic que ha fet. Quan els mecanismes d’autoregulació no són suficients es poden donar situacions molt perilloses que causen estrès tèrmic, cops de calor, hipotèrmies, etc.

La temperatura correcta...

… ha d’estar compresa entre 17 C i 27 C si la feina és sedentària i entre 14 C i 25 C si es fan treballs lleugers.

  • Normativa: el Reial decret 486/1997, de 14 d’abril, pel qual s’estableixen les disposicions mínimes de seguretat i salut en els llocs de treball, és el que regula les recomanacions en aquesta matèria.
  • Efectes: els mecanismes d’autoregulació davant de la calor són la vasodilatació i la sudoració, però si no són suficients es donen rampes, esgotament per calor o cop de calor. Els mecanismes d’autoregulació del fred són la vasoconstricció o el tancament de les glàndules sudorípares, però si no són suficients tenim reumatismes, malestar general, bronquitis, etc.
  • Mesures preventives: protegir parets i sostres, instal·lar sistemes de ventilació generals o pantalles per impedir que es propagui la calor. Pel que fa als treballadors exposats, usar roba de feina adequada, tenir un accés fàcil a l’aigua, planificar períodes d’aclimatació i tenir-los informats i formats.

  • Aquí teniu un exemple de luxímetre./-10
  • Aquí teniu un exemple de luxímetre.

5) La il·luminació: per desenvolupar l’activitat laboral és necessari un confort visual màxim; per tant, la il·luminació, el contrast, les ombres, l’enlluernament i l’ambient cromàtic han de ser els adequats per aconseguir un entorn de treball adequat.

  • Magnituds: la il·luminació és mesura en lux (lx), que és el flux lluminós que il·lumina una unitat de superfície. Els nivells d’il·luminació adients depenen dels tipus de tasques que es desenvolupen en cada lloc de treball i que permeten un rendiment elevat amb una fatiga mínima.
  • Normativa: el Reial decret 486/1997, de 14 d’abril, és el que fixa la regulació de la il·luminació als llocs de treball. Els luxs que fixa la normativa tenen en compte les exigències visuals de cada tasca desenvolupada i també la il·luminació dels llocs d’ús comú. Van des dels 1.000 lx per a treballs que necessiten molta il·luminació fins als 25 lx per a passadissos i vies de circulació, passant pels 500 lx per als treballs amb exigències visuals altes, els 200 lx per als treballs amb exigències moderades i els 100 lx per als treballs amb exigències visuals baixes.
  • Efectes: la fatiga visual és l’efecte principal d’una il·luminació inadequada en el lloc de treball i es deu a l’esforç excessiu de l’aparell visual. També pot ocasionar lesions no oculars com el mal de cap.
  • Instrument de mesura: el luxímetre és l’aparell per mesurar els luxs i té una cèdula fotoelèctrica que converteix la llum en electricitat per mesurar-la.
  • Mesures preventives: fer descansos breus, distribuir la il·luminació de manera uniforme.

Els factors de risc derivats dels agents químics

L’RD 374/2001, de 6 d’abril, de protecció de la salut i seguretat dels treballadors contra els riscos relacionats amb els agents químics durant el treball, defineix els agents químics com tots els elements ambientals, d’origen natural o artificial, orgànics o inorgànics, que hi ha en el medi laboral i que produeixen diferents tipus de danys a l’organisme quan se n’absorbeixen dosis determinades.

Agents químics perillosos

Són agents químics tant els que es presenten de manera natural (substàncies químiques) com els que elabora l’home en els seus processos productius (preparats químics).

L’RD 374/2001, a més, especifica la definició d’agents químics perillosos, als quals defineix com els agents químics que representen un risc per a la salut i seguretat dels treballadors per les propietats fisicoquímiques, químiques o toxicològiques que tenen i per la manera com s’utilitzen o són presents en el lloc de treball.

Tenen forma molecular o són agrupacions moleculars i estan en estat líquid, sòlid o gasós. En la figura teniu la classificació dels agents químics segons l’estat.

Figura Els agents químics

Els agents químics es classifiquen tenint en compte diferents criteris.

  • Segons les propietats fisicoquímiques:
    • Explosius: fan explotar per efecte d’una flama o de la calor o fins i tot per friccions o xocs.
    • Comburents: en contacte amb altres substàncies, especialment les inflamables, originen una reacció fortament exotèrmica.
    • Extremadament inflamables: en cas de ser líquids tenen un punt d’ignició extremadament baix i un punt d’ebullició baix; en cas de ser gasos, a una temperatura i pressió normals, s’inflamen amb el contacte amb l’aire.
    • Fàcilment inflamables: s’escalfen i s’inflamen en l’aire a temperatura ambient. Els sòlids s’inflamen fàcilment després d’un contacte petit amb una font d’inflamació. També s’inflamen els líquids amb el punt d’ignició molt baix i les matèries que en contacte amb l’aire humit o l’aigua desprenen gasos extremadament inflamables en quantitats perilloses.
    • Inflamables: substàncies i preparats líquids amb un punt d’ignició baix.
  • Segons les propietats toxicològiques:
    • Molt tòxics: en una quantitat molt petita provoquen efectes summament greus, aguts, crònics i fins i tot la mort.
    • Tòxics: en quantitats petites provoquen efectes summament greus, aguts, crònics i fins i tot la mort.
    • Nocius: provoquen mals de gravetat limitada.
    • Corrosius: destrueixen els teixits vius en contacte amb aquests agents químics. Per exemple, l’àcid sulfúric.
    • Sensibilitzats: ocasionen una reacció d’hipersensibilitat de manera que en una exposició posterior hi ha efectes negatius com picor, dermatitis o asma.
    • Cancerígens:produeixen càncer o n’augmenten la freqüència.
    • Mutagènics: danyen l’ADN i produeixen defectes congènits hereditaris o n’augmenten la freqüència.
    • Tòxics per a la reproducció: produeixen efectes negatius en el fetus o disminueixen la fertilitat.
    • Per la perillositat per al medi ambient: són substàncies o preparats que representen un perill immediat o futur per a un component del medi ambient o per a més d’un.

Hi ha diferents vies d’entrada d’aquests agents al cos humà que teniu representades en la taula.

Taula Les vies de penetració a l’organisme
Via Òrgans
Respiratòria Nas i boca, laringe, bronquis, bronquíols És la via per la qual entren la majoria dels contaminants.
Digestiva Boca i mucositats que arriben a l’estómac. En principi els casos són força reduïts.
Dèrmica Pell i més fàcilment si hi ha lesions petites. És una de les vies més importants.
Parenteral Ferides o nafres Va directa a la sang.

Els efectes sobre l’organisme depenen de la dosi rebuda i de la toxicitat que tingui.

El control del risc es basa en l’avaluació ambiental i biològica. L’INSHT va determinar quins eren els valors límit ambientals (VLA) i els valors límit biològics (VLB) referits a una exposició de 8 hores diàries i de 40 hores a la setmana.

Les mesures preventives contra aquest tipus d’agents són les següents:

  • Sobre el focus d’emissió: substituir els productes perillosos per altres de menys perillosos o innocus, aïllar les operacions perilloses, utilitzar sistemes d’extracció.
  • Sobre el mitjà difusor: netejar el lloc de treball, augmentar les distàncies entre el focus emissor i el treballador.
  • Sobre el treballador: facilitar-li els EPI adients, formar-lo i informar-lo i vigilar la salut.

Els factors de risc derivats dels agents biològics

Els agents biològics són éssers vius (bacteris, cucs, fongs, etc.) o estructures biològiques (virus) que ocasionen qualsevol tipus d’infecció, al·lèrgia o toxicitat, és a dir, qualsevol malaltia de tipus infecciós o parasitari, quan penetren a l’organisme.

La normativa que regula aquesta matèria és l’RD 664/1997, sobre protecció dels treballadors contra riscos biològics. En aquesta normativa es recull la classificació d’aquests agents tenint en compte el risc d’infecció. Els grups definits són quatre:

  • Grup 1: els que tenen una possibilitat baixa de causar malalties a les persones.
  • Grup 2: els que causen malalties i posen en perill la salut dels treballadors però que és poc probable que es propaguin a la col·lectivitat (rubèola, xarampió) i per als quals, a més, hi ha una profilaxi o un tractament.
  • Grup 3: els que causen malalties greus i representen un perill seriós per als treballadors i, a més, s’estenen a la col·lectivitat (ràbia, hepatitis) però per als quals hi ha tractaments o una profilaxi.
  • Grup 4: a més de causar malalties greus als treballadors i estendre’s a la col·lectivitat, no hi ha un tractament o una profilaxi coneguts (virus d’Ebola).

Teniu més informació sobre aspectes específics d’aquests factors de risc de la vostra professió en la secció “Annexos” del web.

Els efectes d’aquests agents depenen de característiques com la contagiositat, la infectivitat, la patogenicitat i la virulència.

Els microorganismes que tenen interès a prevenir riscos són els virus, els bacteris, els protozous i els fongs.

Les mesures preventives que cal adoptar són, entre d’altres, les següents:

  • Sobre el focus d’emissió: substituir els productes perillosos per altres de menys perillosos o innocus, aïllar les operacions perilloses, utilitzar sistemes d’extracció.
  • Sobre el mitjà difusor: netejar el lloc de treball, esterilitzar i desinfectar els objectes utilitzats, augmentar les distàncies entre el focus emissor i el treballador, disposar d’un procediment adequat d’eliminació de residus.
  • Sobre el treballador: facilitar-li els EPI adients, fer campanyes de vacunació (com per exemple per a l’hepatitis B), formar-lo i informar-lo i vigilar la salut.

Entre els EPI més adients destaquem mascaretes, ulleres i pantalles, guants i maneguins, mandils, roba de protecció i calçat.

En la següent taula trobareu un resum en el que es relacionen els diferents factors de risc derivats de les condicions ambientals amb els efectes o danys que poden produir.

Taula Els factors de risc derivats de les condicions ambientals
Factors de rics Efectes/Danys
Agents físics * Soroll
* Radiacions
* Vibracions
* Il·luminació
* Condicions termohidromètriques: Temperatura, humitat
i ventilació
* Radiacions: ones i partícules electromagnètiques
Malalties professionals:
* Sordesa
* Cefalea, lesions als ulls
* Càncer
* Artrosi, deformacions de la columna, mareig, úlcera
* Defectes de visió, fatiga visual
* Deshidratació, cop de calor, fatiga
Agents químics * Contaminants químics
* Substàncies i preparats químics
Malalties professionals:
* Al·lèrgies
* Dermatosi
* Cremada
* Càncer
Agents biològics * Virus
* Bacteris
* Protozous
* Fongs
* Cucs
* Contacte directe
* Contacte indirecte
* Incendis explosions

Els factors de risc derivats de la càrrega de treball

L’esforç que s’ha de fer per exercir l’activitat laboral és un factor que origina risc i que s’anomena càrrega de treball.

Fatiga física i mental

La conseqüència més important de la càrrega de treball és la fatiga, és a dir, la disminució de la capacitat física i mental d’un treballador després d’haver treballat.

La fatiga física

Es manifesta com un esgotament muscular progressiu al llarg de la jornada de treball a causa dels esforços físics, les postures inadequades, i els moviments i la manipulació de càrregues que es fan de manera incorrecta.

La fatiga mental

Es manifesta en símptomes que disminueixen l’atenció i el rendiment laboral a causa d’una exigèn- cia excessiva de capacitat d’atenció, anàlisi i control del treballador.

Alguns treballs comporten sobrecàrrega física per postures incorrectes, sia a causa d’un treball estàtic -assegut o a peu dret o de la manipulació de càrregues, o una sobrecàrrega mental per una necessitat excessiva d’atenció i control.

El rendiment baix, la falta d’atenció i l’envelliment prematur són algunes de les conseqüències de la fatiga quan es fa permanent o crònica.

L'organització del treball

L’organització i ordenació del treball influeix en la salut del treballador, ja que la manera de treballar pot respondre a les seves expectatives o no. Tota organització del treball és susceptible de generar factorspsicosocials.

Els factors psicosocials tenen l’origen en l’organització l’empresa, les condicions de treball i les característiques individuals del treballador.

L’OMS classifica els factors psicosocials del treball en dos grups, segons el tipus, les condicions i l’organització.

1) Factors psicosocials segons el tipus de treball (taula)

Taula Els factors psicosocials segons el tipus de treball
Tasques repetitives És una conseqüència, en part, dels processos de mecanització i automatització que especialitzen fins a l’extrem el treball, de manera que s’arriba a perdre la visió de conjunt de l’obra iniciada i acabada.
Grau de responsabilitat És imprescindible per garantir un mínim de satisfacció i de valoració del treball personal. Cal ajustar-lo a les possibilitats individuals, perquè tan nociva és la manca de responsabilitat com l’exigència de responsabilitat superior a les possibilitats personals.
Aïllament És una conseqüència de la mecanització i automatització de les indústries en què el treballador tan sols fa tasques de supervisió i control.
Ús de les aptituds Les tasques laborals s’han de fer d’acord amb la preparació i especialització de cada persona.

2) Factors psicosocials segons l’organització i les condicions de treball (taula 2.7)

  • L'aïllament és un dels factors psicosocials que afavoreixen les alteracions de la salut.
  • L'aïllament és un dels factors psicosocials que afavoreixen les alteracions de la salut.

Taula Els factors psicosocials segons l’organització i les condicions de treball
Treball per torns Implica un canvi constant en el ritme de vida, modificar horaris de descans, d’àpats, etc.
Estabilitat en el lloc de treball L’actual situació econòmica qüestiona sovint la permanència en un lloc de treball.
Insuficiència de la càrrega de treball Implica un aprofitament baix de la capacitat personal.
Cohesió del grup La relació que s’estableix amb la resta de companys de treball afecta molt directament l’individu.
Estil de comandament Tant dels càrrecs superiors i directius com dels responsables i encarregats immediats.
Seguretat Les possibilitats elevades que un risc es materialitzi.
Factors físics i químics del medi de treball Quan el treballador hi està exposat de manera prolongada, són especialment perillosos.
Sistema de remuneració Moltes vegades és l’única manera en què es valora i es reconeix la tasca del treballador.
Grandària de l’empresa Despersonalitza el treballador.

Els efectes d’aquests factors de risc són determinades alteracions de la salut com a resultat de la materialització de riscos psicològics i de comportament i riscos físics o psicosomàtics. Aquests efectes els trobem en la següent taula (taula) classificats segons sigui psicològics, psicosomàtics i psicosocials.

Taula Efectes dels factors psicosocials
Tipus d’efectes
PsicològicsAnsietat
Depresssió
Agressivitat
Alcoholisme
Tabaquisme
Drogoadicció
PsicosomàticsFatiga física
Fatiga mental
Mals de caps
Insomni
Transtorns circulatoris
Transtorns respiratoris
PsicosocialsAbsentisme
Accidents
Conflictivitat

A la secció “Annexos” trobareu més informació sobre aquests factors de risc en la vostra professió.

3) Factors psicosocials segons les característiques individuals.

No totes les persones reaccionen de la mateixa manera davant les mateixes condicions de treball. Hi ha característiques individuals, com l’estat de salut, el caràcter, l’edat, la formació o l’entorn sociocultural, que incideixen en la capacitat d’adaptació a les condicions de treball.

Efectes dels factors de risc

Els efectes dels factors de risc són la falta d’adaptació del treballador a la feina, la falta d’atenció, les distraccions i els comportaments temeraris, que solen ser la causa d’un accident.

Els factors de risc derivats del factor humà o de les característiques personals són l’edat, l’experiència professional i tots els que hem indicat anteriorment.

Les tècniques de prevenció i les tècniques de protecció

Les actuacions en matèria preventiva estan marcades pel caràcter interdisciplinari i multidisciplinari, i és necessari integrar-les en totes les classes de procés productiu i en l’organització de l’empresa.

Tècniques de prevenció

Mesures de prevenció adoptades per l’empresa per evitar l’aparició de riscos laborals. L’objectiu que tenen és eliminar el risc des de l’origen actuant sobre el focus, el mitjà de difusió o, en última instància, sobre el mateix treballador com a receptor del risc.

S’ha de diferenciar de la prevenció que el que vol eliminar és el risc en l’origen, i així evitar-ne l’aparició i la protecció, l’objectiu de la qual és minimitzar o evitar els danys que ocasionin els diferents riscos.

Si actuem sobre el risc i si actuem sobre el mitjà de transmissió, parlem de prevenció; si actuem sobre el receptor, parlem de protecció.

Les tècniques de prevenció

L’avaluació de riscos determina si és necessari adoptar mesures o tècniques que evitin les conseqüències o els danys sobre les persones. Aquestes tècniques s’anomenen tècniques de prevenció.

Trobareu un esquema de les tècniques de prevenció segons el seu objectiu a la secció “Annexos” del web.

Segons l’objectiu, les tècniques que s’utilitzen en la prevenció de riscos són seguretat en el treball, higiene industrial, ergonomia, psicosociologia, medicina del treball i política social.

Seguretat en el treball

La seguretat en el treball és una tècnica per evitar els accidents de treball. L’objectiu és preveure els riscos d’accidents, eliminar-los en la mesura del possible i desenvolupar la protecció de danys i pèrdues.

Revolució Industrial

La Revolució Industrial va aportar un canvi important entre el final del segle XVIII i el principi del XIX. Va comportar avenços científics, els descobriments ultramarins, la invenció de la màquina de vapor per James Watt el 1750, el naixement de la fàbrica en detriment del taller artesanal, l’explosió demogràfica a causa del cessament de les epidèmies i de la disminució de les guerres, i els canvis en el pensament, com l’ètica nova de la Reforma protestant, que va permetre justificar èticament el benefici i l’interès pel diner, un interès que en l’època medieval es considerava pecaminós. D’aquesta manera, la Revolució Industrial va aportar jornades de treball llargues i, com que es va reduir l’esforç muscular gràcies a la màquina de vapor, va introduir els infants i les dones en el sector laboral, i els va abocar a l’explotació.

Les condicions de treball de la Revolució Industrial van evidenciar els efectes del treball en la salut del proletariat. La situació va esdevenir tan escandalosa que va promoure la intervenció de l’estat amb les primeres lleis socials, les anomenades lleis de fàbriques. És en aquests moments que s’inicia la seguretat i higiene en el treball.

La seguretat actua sobre els factors agressius identificats de l’ambient de treball, i intenta modificar-los, eliminar-los o fer-los tolerables.

La seguretat acostuma a aplicar-se amb un caire col·lectiu, i això fa que les actuacions tècniques siguin més econòmiques, malgrat el cost inicial que tene.La seguretat ha de ser un projecte permanent, que analitzi de manera continuada les innovacions, les noves tecnologies, les fonts de risc noves i l’adaptació que tenen en el mercat.

La seguretat utilitza mesures o tècniques generals i tècniques específiques.

Podeu consultar un esquema de les tècniques de seguretat en la secció “Annexos” del web.

  1. Tècniques generals. Serveixen per a qualsevol tipus de risc. Són analítiques i operatives.
    1. Tècniques generals analítiques. Estudien les causes dels accidents a fi de detectar-ne els riscos. En formen part l’estadística d’accidents (detecció del risc mitjançant l’estudi estadístic), la investigació d’accidents i la inspecció de seguretat.
    2. Tècniques generals operatives. Intenten corregir les causes dels riscos. Les tècniques operatives poden actuar en el factor tècnic o en el factor humà.
      • En el factor tècnic, s’apliquen resguards : carcasses que tapen unes transmissions o un tancat que envolta un forat; dispositius de seguretat com les cèl·lules fotoelèctriques de la porta d’un ascensor o la presa de terra d’una màquina; normes de seguretat que estableixen per escrit la manera de portar a terme el treball amb risc; senyalització, com els senyals de perill; ordre i neteja; manteniment preventiu de la maquinària; instal·lacions i sistemes de seguretat, com revisions periòdiques dels ascensors i muntacàrregues, i proteccions personals, com l’ús de casc, ulleres o botes de seguretat.
      • En el factor humà , són la formació -ajuda a aconseguir actituds i aptituds que incrementen la seguretat mitjançant la millora de maneres de treballar i mètodes segurs, i prepara per desenvolupar determinats treballs-; la propaganda; l’acció sobre grups, per modificar el comportament de cada individu; la disciplina i els incentius, la gratificació pels comportaments segurs. Dins les tècniques generals operatives per corregir riscos, actuen sobre el factor tècnic.
  2. Tècniques especifiques. Solament són útils per a riscos concrets, i no serveixen per a d’altres, com és el cas de les tècniques de lluita contra incendis.

Per mantenir la seguretat, calen auditories periòdiques que mesurin l’eficàcia de la gestió.

Costos no previstos

Són els costos ocults que comporten els accidents de treball en temps perdut, els danys materials ocasionats, els aspectes psicològics, les despeses fixes no compensades i la pèrdua d’imatge.

La seguretat està formada per un conjunt de tècniques o mesures que actuen sobre les causes d’accidents de treball i intenten eliminar-los o disminuir-los.

Higiene industrial

La higiene industrial és una tècnica de prevenció de les malalties professional. La higiene industrial estudia i valora els diferents tipus de contaminants químics, físics i biològics que hi ha en els llocs de treball, per tal de preveure els trastorns o les malalties professionals que poden ocasionar als treballadors.

Actua identificant els factors de risc, mesurant la intensitat de l’agent i el temps d’exposició del treballador, comparant el valor del risc amb uns valors de referència, valors límit ambientals o TLV, i corregint la situació ambiental si és necessari.

Malalties professionals

Es coneixen des de l’antiguitat. Hipòcrates (460-395 aC) va descriure el còlic produït pel plom (còlic saturní). Galè (202-130 aC) va conèixer malalties pròpies d’adobadors. Plini (23-79) va iniciar, en certa manera, la higiene en el treball, en aconsellar als que treballaven en ambients polsosos que es protegissin la boca per evitar inhalacions de pols.

El procés d’actuació de la higiene industrial és el següent:

1) Estudia l’efecte dels agents contaminants sobre el cos humà a través de les vies respiratòries, de la pell o de l’aparell digestiu, i analitza i valora els factors següents:

  • La naturalesa de l’agent contaminant.
  • La concentració ambiental.
  • El temps d’exposició del treballador.

2) Avalua el risc, i per això compara l’estudi de les condicions ambientals del treballador amb uns valors de referència per sota dels quals no són d’esperar efectes irreversibles en la salut.

Espanya

A excepció d’alguns productes que ja tenen normativa específica, s’utilitzen els anomenats criteris de valoració TLV. Els TLV són valors límit que fan referència a nivells de contaminació d’agents físics i químics per sota dels quals els treballadors hi poden estar exposats sense perill per a la salut.

El TLV

S’expressa com un nivell de contaminació mitjà en el temps, per a 8 hores al dia i 40 hores a la setmana, i són els valors límit ambientals.

3) Pren mesures correctores.

Algunes mesures correctores són les següents:

  • La modificació del procés productiu.
  • L’eliminació o substitució de productes.
  • La selecció d’equipaments adequats.
  • L’extracció localitzada.
  • La ventilació.
  • La neteja.
  • La disminució del temps d’exposició.
  • La protecció personal.
  • La formació i informació.

Ergonomia

L’ergonomia és una ciència que estudia com es pot evitar la fatiga adaptant el treball a les característiques i limitacions anatòmiques i fisiològiques dels treballadors, per aconseguir el benestar, la seguretat i la salut, i l’augment del rendiment.

Ergonomia

Estudia les relacions entre el treballador i el tipus de tasca que desenvolupa mitjançant l’adaptació de les condicions de treball a les característiques físiques i psicològiques del treballador.

L’ergonomia s’ocupa d’aspectes diversos, i per això es pot parlar dels tipus d’ergonomia que veieu en la taula.

Taula El tipus d’ergonomia
Si es té en compte el moment d’actuació Preventiva Detecta els problemes en l’anàlisi de l’activitat professional sense tenir en compte el lloc de treball, és a dir, en la fase de disseny.
Correctiva Modifica llocs de treball en funcionament.
Si es tenen compte les condicions de treball Geomètrica Estudia les relacions entre la persona i les condicions mètriques i proporcionals d’un lloc de treball i, per tant, estudia les postures, els moviments i les posicions d’un treballador en el transcurs de l’activitat.
Si es tenen compte les condicions de treball Temporal Té en compte els temps de treball i avalua la relació entre la fatiga i el descans; també estudia l’adaptació del treballador a condicions temporals com l’horari, els torns o la jornada.
Ambiental Analitza el medi laboral, com la il·luminació, la temperatura o els colors, i estudia de quina manera pot ser més confortable.
Organitzativa Analitza l’organització del treball i estudia la càrrega física o mental de cada lloc de treball, per adaptar-ho als treballadors i crear benestar.

Psicosociologia

La psicosociologia és la ciència que estudia com es pot evitar la insatisfacció i l’estrès en el treball. Estudia i avalua les condicions que afecten el comportament del treballador i la seva interacció social en el procés de treball. D’una banda, intenta eliminar la insatisfacció a la feina com una de les causes d’accidents de treball i de malaltia, i, de l’altra, mira d’aconseguir una adaptació entre el treballador i el seu entorn.

La psicosociologia...

… estudia els hàbits, les tendències, la fatiga, les necessitats de repòs, les motivacions, les relacions de grups de treball i l’organització del treball.

Estudia els aspectes psíquics i socials de l’individu en l’ambient de treball per prevenir els danys psicosocials que l’organització del treball, sense oblidar les característiques pròpies de l’individu, li poden produir. Actua mitjançant la selecció de personal, l’orientació professional i el clima laboral.

Mesures de prevenció des del punt de vista de la psicosociologia

Les mesures de prevenció des del punt de vista de la psicosociologia són la utilització de mètodes de recollida de dades de manera directa -com l’observació, el mesurament de paràmetres fisiològics, els mètodes d’anàlisi de condicions de treball o les dades estadístiques- i la utilització de mètodes de recollida de dades de manera indirecta -com els tests, les escales de valoració, els qüestionaris o les entrevistes.

Aquestes mesures permeten fer un diagnòstic de les condicions de treball i canalitzar les intervencions en dos nivells:

  1. Acció sobre les estructures. S’estableixen pautes que incideixen en l’organització del treball, el medi ambient, els canals de comunicació i el contingut de les tasques.
  2. Acció sobre l’individu. S’intervé fonamentalment en la formació i en la informació sobre procediments de treball i riscos en el lloc de treball, i en la manera de prevenir-los.

Exemples d'acció sobre estructures

Fomentar la participació del treballador en l’organització, augmentar la varietat de les feines, establir una rotació dels llocs de treball, millorar les condicions de l’entorn físic, establir pauses, crear sales de descans i suprimir les primes per rendiment, entre d’altres.

Medicina del treball

La medicina del treball és el conjunt de tècniques mèdiques que tenen l’objectiu de mantenir la salut del treballador. Mitjançant els reconeixements mèdics i l’educació sanitària es vol evitar l’aparició de malalties, i mitjançant el tractament o la reparació adequats es vol curar o reduir els efectes de les que ja hi són. És per això que es parla de medicina preventiva i de medicina curativa.

Una de les activitats preventives que desenvolupa la medicina del treball és la vigilància de la salut. Aquesta vigilància consisteix en la recollida sistemàtica i contínua de dades del personal de l’empresa, per tal d’analitzar possibles problemes de salut, interpretar-los i avaluar-los.

La medicina del treball actua prevenint o curant.

La vigilància de la salut l’ha de dur a terme personal sanitari qualificat. Els resultats no poden ser utilitzats amb finalitats discriminatòries i solament hi tenen accés el personal mèdic i les autoritats sanitàries.

La vigilància de la salut és voluntària i l’empresari hi ha de garantir l’accés a tothom que s’hi vol sotmetre. Solament és obligatòria en tres casos:

  • Quan és completament necessària per avaluar els efectes de les condicions de treball.
  • Quan cal verificar si l’estat de salut del treballador constitueix un perill per a si mateix, per als altres treballadors o per a terceres persones.
  • Quan ho exigeix una disposició legal per a la protecció de riscos específics i activitats especialment perilloses.

En aquests casos, serà necessari un informe previ dels representants dels treballadors.

Política social

La política social és tot el conjunt de mesures i mitjans que l’Estat estableix per lluitar contra els riscos professionals, i que es concreten en una acció legislativa i de control. El control el porta a terme l’Administració laboral mitjançant organismes d’àmbit central o autonòmic, entre els qualscal destacar la Inspecció de Treball.

Organismes de l'Administració

El Ministeri de Treball i d’Afers Socials va crear l’Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball, amb funcions d’assessorament, gestió i control de les accions tècniques i preventives destinades a disminuir riscos laborals, accidents de treball i malalties professionals.

Els centres de Seguretat i Condicions de Salut en el Treball tenen a càrrec seu la seguretat i higiene en l’àmbit autonòmic de la Generalitat de Catalunya i depenen del Departament de Treball.

L’objectiu d’aquests organismes és la formació i la informació sobre prevenció de riscos laborals. És a dir, la formació dels treballadors en l’àmbit de la seguretat i higiene mitjançant l’oferta de cursos per a les empreses, i la informació als empresaris i treballadors sobre les matèries referents a riscos específics, prevenció, mesures que s’han de prendre, plans d’actuació i legislació.

Les tècniques de protecció

Seguretat en el treball

L’objectiu que té és evitar els riscos adoptant mesures o tècniques de prevenció. Quan no és possible evitar els riscos, s’han d’utilitzar mesures i tècniques de protecció que eliminin o disminueixin els danys derivats dels riscos.

Les tècniques de protecció són el conjunt d’activitats, en el camp de la prevenció de riscos, encaminades a eliminar o disminuir els danys que causin els riscos laborals als treballadors.

Es diferencien de les tècniques de prevenció en el fet que aquestes pretenen eliminar el risc des de l’origen, mentre que les de protecció donen per fet que hi ha el risc, i l’objectiu que tenen és eliminar o disminuir el dany que se’n derivi.

Mesures de protecció col·lectiva

Les mesures de protecció...

… s’apliquen al medi de treball, les instal·lacions, els equips i les màquines. Per tant, no comporten cap tipus de molèstia física que interfereixi en l’execució de la feina, ni requereixen la participació del treballador a l’hora d’usar-les.

Les mesures de protecció col·lectiva són les que protegeixen més d’un treballador. Garanteixen la seguretat de diversos treballadors simultània- ment.Algunes de les mesures de protecció col·lectiva són les següents:

  • La senyalització amb colors és una de les mesures de protecció col·lectiva més eficaces i econòmiques./25
  • La senyalització amb colors és una de les mesures de protecció col·lectiva més eficaces i econòmiques.

  • Resguards. Són dispositius que s’afegeixen a la màquina i impedeixen que el treballador accedeixi a les parts perilloses. Eviten talls, cops o atrapaments.
  • Baranes. Eviten les caigudes des d’una gran altura tant de persones com d’objectes.
  • Plataformes. Impedeixen la caiguda dels treballadors i serveixen per tapar buits.
  • Xarxes de seguretat. S’utilitzen en les obres i serveixen per minimitzar els efectes de les possibles caigudes d’objectes.
  • Interruptors diferencials. Són dispositius que s’utilitzen per tallar el pas de corrent en cas de contactes entre el treballador i la instal·lació elèctrica.
  • Senyalització de riscos. Informació dels riscos utilitzant senyals amb colors i símbols que adverteixen els treballadors del perill, els prohibeixen una conducta o els informen d’una situació.

Podeu ampliar la informació sobre senyalització de seguretat en la secció “Annexos” del web.

També hi pot haver senyalització lluminosa i acústica. En el cas de senyalització lluminosa, la llum emesa pel senyal ha de provocar un contrast lluminós apropiat respecte a l’entorn, segons les condicions d’ús previstes. La intensitat n’ha d’assegurar la percepció, sense produir enlluernament. En el cas de senyalització acústica, el senyal ha de tenir un nivell sonor superior a l’ambiental, de manera que sigui clarament audible, sense arribar a ser excessivament molest.

Mesures de protecció individual

Les mesures de protecció individual són els equips de protecció individual (EPI) que el treballador ha d’utilitzar per protegir-se dels riscos que posen en perill la seva salut o seguretat.

L’objectiu dels EPI és protegir les parts del cos que estan exposades directament o indirectament a un risc.

Solament s’ha de recórrer als EPI quan s’han esgotat totes les altres vies de prevenció i protecció.

L’empresari ha de proporcionar, de manera gratuïta, els EPI adequats al risc. Han de ser homologats i tenir el marcatge CE.

Ús d'equips de protecció individual

La utilització d’aquests equips està regulada en Reial decret 773/ 1997, de 30 de maig, que implica la transposició al dret espanyol del contingut de la Directiva 89/656/ CEE, de 30 de novembre.

Els treballadors i els seus representants han de rebre formació i informació sobre les instruccions i la utilització correcta dels EPI, i sobre els riscos que cobreixen.

Els equips de protecció individual (EPI) es classifiquen en tres categories:

  • Categoria I. Són de disseny senzill, de protecció contra riscos mínims, com els guants de jardineria, les gorres, les sabates i les botes.
  • Categoria II. Són de protecció contra riscos elevats que tenen conseqüències greus.
  • Categoria III. Són de disseny complex, de protecció contra riscos que tenen conseqüències molt greus, irreversibles o mortals. Pertanyen a aquesta categoria, entre d’altres, els equips de protecció respiratòria, els equips de protecció contra caigudes d’altura o els equips de protecció destinats a protegir d’accidents elèctrics.

Trobareu més informació sobre exemples d’aquests EPIs en els Annexos del material web.

Abans de comercialitzar un model d’EPI, el fabricant ha de reunir la documentació tècnica corresponent, elaborar la declaració de conformitat corresponent i posar a cada EPI o, per defecte, a l’embalatge, la marca CE.

Si es tracta d’un EPI de categoria II o III, abans de ser comercialitzat, el fabricant ha de superar un examen CE de tipus. A més, per fabricar els de categoria III, cal adoptar els sistemes A o B de garantia de qualitat CE.

El sistema A és la garantia de qualitat CE del producte final, i el B és la garantia de qualitat CE de la producció amb vigilància

Els EPI es classifiquen segons la part del cos que protegeixen.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats